dimecres, de maig 30, 2007

Senyor pirotècnic...

Senyor pirotècnic, ja pot escomençar la mascletà....

I de sobte, esclafit de petards a la primera planta... fum, pólvora i un girigall de criatures intentant escapolir-se per la porta. Després mossos, escorcolls, misteres i un altre dia divertit a Collblanc-Torrassa, perquè diguen dels valencians... si és que hi ha xiquets que porten la falla dins.

dilluns, de maig 28, 2007

Complicat...?



Màquines enverinades o mecanismes manipulats per dimonis emplomats que sempre furguen allà on no deuen. Mesures mil·limètriques de llàgrimes i somriures on tot es guanya, on tot es perd, on tot tupa, on tot acarona i, on sempre, part del contingut es queda escampat pel camí. Càlculs inexactes i variables que només certifiquen la certesa d'un risc i la promesa d'un avantatge que potser, mai no arriba, però i si...

Consells gratuïts, per dir-te que no passes pena i que et recalibres..., que la lluna sempre amaga una cara, i que jo no tinc l'obligació d'entendre física quàntica. Que les millors respostes són no preguntar-se per què i que hui bufa de ponent, demà de gregal. Ni res és per sempre ni tot és per mai. Vocables amb aroma de roses o de pixum... què més fa? són meus i teus i d'ell i , com diria aquell que tu saps.... ho faig per què vull.

[Tot sempre és relatiu: un mal vent o una calbotada no pegada. Somriu, xiquet, somriu]


dilluns, de maig 21, 2007

De qualitats...



Jo sempre era de les que deia: Fes-me el que vulgues... ara, que ja sóc fadrina, m'he tornat un poc més primmirada i exigisc uns mínims. I sí, reconec que el que importa és la qualitat, unes mans destres i les idees més o menys clares, encara que no faig fàstics a la improvisació i a la imaginació, sempre que em donen una miqueta de seguretat.

Així que hui, he pensat que ja tocava, que ja en feia mesos i que una té necessitats bàsiques per cobrir, encara que no ho semble. I és que arriba un punt, on tu soleta no t'ho pots fer com cal, que necessites ajuda, i ja que pagues que t'ho facen com t'agrada.

He anat al centre, i el lloc té el punt de discreció necessari per relaxar-se. He de confessar que sempre em fa una miqueta de por, sobretot perquè solen ser persones desconegudes i, sincerament, no és pla de muntar un numeret... però, ja se sap, en qüestió de sentiments, una no pot manar ni controlar, per molt mecànica que puga semblar la cosa.

Al final, no ha estat tan malament, i m'han trobat una marca de naixement que feia molt de temps ningú no em recordava que tenia... l'únic el de sempre, i és que les perruqueres no entenen allò dels dos dits...

diumenge, de maig 20, 2007

Pistes...


I em dol dir que mirant amunt ja no trobaràs lileres per això, et deixe un bocinet de finestra...

dimecres, de maig 16, 2007

Casa de nines...




Tornar a casa a poqueta nit i mirar les balconades, carrers mig buits, gent sense presses, poc trànsit i balconades obertes.... fa goig. Només falta sentir l'olor de mar... i és que Barcelona no en fa.

Llums acollidores i febles, papers, coloraines i taules que es paren i desparen, escenes quotidianes i pausades, espais i "aspai". Sostres alts, bigues -sense tèrmits, espere-, finestrals com aparadors per als vianants. Taulells, mosaics de vivències.... i si aquelles parets parlaren...
I si ho fera jo?

Jo volia una casa de nines...

diumenge, de maig 13, 2007

Gràcies...




Moltíssimes gràcies per la sorpresa, sinó hui haguera sigut més llarg que un ciri sense flama...

dimarts, de maig 08, 2007

De blogs... -a la lluna de València-



Es nota que hui no tinc ganes d'estudiar, però sincerament, qui en té? Així que hui he estat fent visitetes a cases alienes -tranquils que no parlaré de vosaltres..., de moment-.

Un món curiós, això de la blogosfera, Déu i deeses de vocables públics, misteris desvetlats entre comentari i comentari, moltes fantasies i molt poca vergonya -en el bon i mal sentit de la paraula-. Visites, baralles públiques i privades, suplantacions de personalitat... curiós, curiós.

I és que de blogs se n'obren i se'n perden cada dia. Procés vital i natural. Quan comences tot és molt novedós i, si em permeteu la comparació, gosaria a dir que els posts són com el sexe: hi ha qui té la sort de tenir-ne cada dia, hi ha qui només en té dissabte, si s'escau, i hi ha qui esporàdicament sent que té una aventureta -memorable o no- per explicar.... Amb el temps, acabes pintant-te les ungles, tenint moltes migranyes o amb una regla per setmana... Crisi en blanc, res o massa a dir i, el famós què diran si escric això?

Hi ha qui quan escriu s'ho pren com un exercici de maneta -entendre maneta en el sentit eròtico-festiu de la paraula- . Aquesta gent té una clara tendència voyeurista -això no sé si ho he escrit bé- i ja se n'ocupa de deixar petjada ací i allà per anar publicitant-se -com als anuncis curts dels diaris-. Hi ha qui, malgrat el temps, encara manté aquella distància del primer dia i, hi ha blogs, que sé que existeixen però que no llegiré mai.

Però sí, dies com hui, que no tinc ganes d'estudiar reconec que passe molta estona remenant blogs i és que alguns en tinc de fixes. Voldria passar les adreces, però m'haureu de perdonar per no fer-ho: potser els autors no volen, potser jo no vull contribuir a les seues campanyes de màrqueting -que alguns de publicitat en saben molt-.

Parlant d'aquest últim grup..., n'hi ha un de ben divertit i no perquè siga còmic, i és que s'ha de tenir collons per explicar el que s'explica i publicar-ho amb imatges pròpies. Flipe...

dissabte, de maig 05, 2007

Peter Pan...



I Wendy ja no vol saltar amb Peter per molt que ell li allargue el braç. Per això, hui prefereix quedar-se mirant les violetes de fulles envellutades, hui que no ha plogut ni dins ni fora [...].

I isc al menjador i busque un lloc per seure entre els quaderns que ho cobreixen tot, el sol que entra per la finestra deixa entreveure partícules ballarines de pols que acabaran per deixar-se caure i li permetran fer dibuixos en les poques superfícies que romanen buides. Els seus dibuixos sempre són recargolats, cercles i corbes sinuoses. No permet que ningú els esborre. Tu ixes del bany, i jo no recorde que et quedares a dormir anit, no recorde tantes coses, que aquest detall, francament, no importa. T’acabes de dutxar i fas la seua olor, tens la pell blanca i delicada i l’aigua te la torna una mica transparent. Què hi ha sota la teua pell?.- em pregunte sovint....

[...] Però Wendy ja no espera que la troben perquè ja ha saltat massa dies fugint dels pirates i, de corsaris, ja en té prou. Hui que no ha plogut ni dins ni fora, hui que només hi ha hagut notícies esborrades de memòries perdudes. I silenci, quan tots criden hui. Hui que els carrers estaran plens.

dimarts, de maig 01, 2007

D'aires i perspectives...



Malgrat l'oratge i les circumstàncies, he deixat passar els dies molt bé. Sol, pluja, caloreta i fresqueta. Dormir, no he dormit gaire, i és que m'he tornat una matinera d'aquelles que abans tant criticava, tot i això, tinc millor color que fa una setmana i ja no conte pigues de matinada.

No hi ha més estupidesa que sentir-se estúpid i em sembla que l'aire de Santa Faç que va arribar fins Barcelona, se n'ha tornat a baixar sense fer pols ni rebolica. No sé si serà cosa de l'Èxodo, però part de culpa en té.

A banda d'això, a banda de les radiografies i, a banda dels cafés amb gel i llima, ahir va passar a millor vida el meu ordinador vellet, quan la Marta no va tenir altra idea que deixar la torre damunt una paperera que, fins que no es va gronxar, no va saber que era basculant... amb la feina que ens va costar el trasllat a Sagrada família i les respectives escales que patim ella i jo. I el pitjor no va ser que després d'engegar-lo donara missatges estranys... és que tampoc vam poder configurar el router inhalàmbric que es va comprar després de recórrer tota la Ronda Sant Antoni amunt i avall...

En fi, perspectives per aquesta setmana: superar el dia de hui que ja està entrant-me la negror de pseudodiumenge, mirar si organitzem el viatge de quart per escapolir-nos els crèdits de síntesi, anar a buscar les sabates que he encomanat, visitar la metgessa-termimàtrix perquè em diga com de fotut tinc el coll, i fer-li un poquet la pamplineta perquè diga les paraules màgiques: Vols una baixa?