diumenge, d’agost 29, 2004

De protagonistes...

Una terrassa, huit persones, una improvisada taula i unes espelmes que lluiten contra la humitat del reixiu. Massa veus i massa candidats pel paper d'actor principal i jo, asseguda al meu racó exercint un digne i cómode paper de secundària. No és el meu temps ni el meu moment... deixe fer i mire com fan.

L'espectacle és divertit i, en certa mesura gratificant. Personalitats oposades per a aconseguir la màxima audiència, dues maneres d'interpretar el protagonista radicalment oposades però equitativament efectives. Afortunadament per a tots, els aspirants a galls de corral seuen junts. Es criden, es toquen, es giren, s'alcen, seuen, riuen... busquen mirades còmplices per assegurar-se les reraguardes. M'ho passe bé. A Josep se li marquen unes venetes al coll i al front, I. té les mans tremoloses, únic vestigi que només jo detecte i, que m'indica que perd posicions. Senyal que indica que tota la seguretat és aparença. Les banalitats comencen a crear incomoditats, llavors, només queda exposar grans qüestions metafísiques pròpies... Touché.- pensa innocentment I., sense saber que novament les propietats són només això, visions d'una realitat feta a la nostra mida. Odie els jutges, som fadrinets... i allò de: la millor defensa és el millor atac mai ha estat la meua filosofia de vida... I., es retira, el gall està malferit, s'esgola en la seua cadira i mira la burilla encesa de la seua cigarreta. El protagonista, ja assaboreix sa victòria, ja no cal ni cridar, ni tocar, ni girar-se, ni alçar-se, ni seure... Per primera vegada sentim els grills com canten i un llum roig intermitent creua el cel...

El temps condemna segons i minuts esmicolant-los entre converses ja pausades. Els glaçons es desfan, els cendrers s'omplin i les botelles es buiden...

divendres, d’agost 27, 2004

Pintem...?

Què seria una nit sense estels i un cel sense blau? Supose que no seria ni nit, ni cel... De vegades, estem tan ancorats observant l'infinit que ens oblidem de gaudir dels petits detalls que, en definitiva, són allò que fan que la nostra vida siga especial. Una cançó en un embús, un somriure anònim, una paraula apropiada, un silenci còmplice...

Som pintors de gamma cromàtica fixa, som arquitectes d'un món perfecte a la nostra mida, som vigilants de pertenències efímeres... i mentre ens preocupem de sentir-nos segurs, sense arriscar per no caure, ens oblidem de somniar. Oblidem somnis i utopies per les quals lluitàvem quan encara no teniem por i ens soterrem esperant que el bon oratge ens desperte del nostre hivernacle. I un dia, quan aquesta cançó, quan aquest somriure, quan aquesta paraula, quan aquest silenci ens trauren de l'ensopiment... ens n'adonem que hi ha més estels que mai i que el cel és molt més blau del que recordàvem...

dimecres, d’agost 25, 2004

D'una correra...

He perdut unes hores que se m'han esmicolat sense adonar-me'n. I ha estat l'estranya luminositat que entrava per la finestra qui m'ha fet reviscolar portant-me ràpidament cap a aquesta banda.

No sé què m'he posat i no sé com he pogut pujar els esglaons de casa sense entrebancar-me en la seua estretor. Mentre puge, l'atmosfera em pega la seua primera calbotada fent-me sentir una altra vegada que ací l'estiu és una estació massa prolongada -somnie estar als Balcans-.

El cotxe no m'arranca, per què s'empenyora a fer-me la guitza quan no tinc temps pels seus jocs... Finalment, acaronant-li l'embragament, la xiqueta decideix que ja n'hi ha prou de joguera i eixim de casa.

Altra vegada la Policia Nacional, però afortunadament, i supose que per la cara "no arribe" em deixen passar sense aturar-me. Arribe en temps rècord, quinze minuts, però hui no està ni Ramon ni el rus així, que no tinc més remei que deixar al cotxe al pàrquing més pijo de tot Alacant... Mentre agarre el tiquet pense:... li pegaran una llavadeta quan vinga a arreplegar-lo amb el preu no-fraccionat-abusiu?

Semàfors en roig i creuar la via del Port seria un suïcidi, creue el parc d'una correra i salude Vladimir que ja té muntada la paradeta de quadres. A l'ascensor em relaxe i mire el rellotge... només 5 minuts tard...

Entre a classe i dic: Bon dia....llavors..., recollons, no tinc veu!

A última sensaçâo...

Una darrera sensació, com un darrer prec, com el darrer bocí de terra a la meua boca. Una darrera sensació, com la darrera aigua o el darrer bes, que amb els ulls oberts em donares amb la força dels oceans. El meu pensar i el meu sentir imagine nu sobre el teu cos, llavors...

Esperaria até dizeres alguma coisa. Nâo sei porquê, apetecia-me muito fazer amor contigo naquele momento. E entaô tu chegaste-te a mim e sussurraste-me ao ouvido: Já está? E sem esperares pela minha resposta, e colocaste a tua mâo entre minhas pernas.

dilluns, d’agost 23, 2004

Raconet...

Aquest és un dels racons que més m'agraden d'aquesta ciutat...

divendres, d’agost 20, 2004

A tu quin t'agrada...?

Silenciós, lleuger, sonor, abductor, humit, elèctric, traïdor, profund, consentit, esperat, rutinàri, fosc, luminós, de papallona, amb la galta, bavós, lasciu, inquiet, mòbil, explorador, inquisitiu, trist, de pel·lícula, salat, esperançat, amb l'ànima, de compromís, de perquè sí, de per què no, suat, fred, tremolós, filial, plaent, curt, de frec, a les palpentes, llarg, per sopresa, de tendresa, amb molta llum, amb gust de magrana, de colors, amb xoc de dents, de records, per encàrrec, de preludis, instintiu, melangiós, brut, cast, al front, als llavis, al coll, a les mans, per arrancar el bull...

Mai indiferents i sempre significatiu, mogut des de dins i pels de fora... I ara, sense voler ser pretenciosa i sabent que em quede curta d'apel·latius em preguntava..., a tu quin bes t'agrada?

[Sona Kiss me... de Six pences non the richer]

dijous, d’agost 19, 2004

Somniaríem...

Jugant amb els teus cabells rebolicats hi perdria estones de ma vida que deixaria allà trenades perquè tot es desfera excepte això...

Miraria el rellotge mentre una suau línia de sorra s'esgola per la seua cintura, i cantaria les melodies que no hem escoltat mai. Dansaria a ritme d'olles i cassoles i acaronaria els escorpins que desaríem als calaixos. Parlaríem en hongarés i ens entendríem, després aniríem al cinema a veure els pallassos, i a fer un viatge en barca pels núvols perquè sempre ens han agradat el cotó-en-pèl. Escoltaríem un quadre i pintaríem un somriure i si després encara ens queda temps, potser t'apetiria un sopar a una haima des d'on podríem veure com es pon el sol en aquest desert carabassa...

dimecres, d’agost 18, 2004

Esperant per fer classe...

dimarts, d’agost 17, 2004

Enteniment... et queden dos misses...

He pres una decisió seriosa i l'he portada a terme abans de penedir-me'n... hui he telefonat al dentista... Dic abans de penedir-me perquè amb tots els respectes pel gremi sanitari..., m'estime més un gotet de timó, un suc de taronja, un llibre i moltes atencions... que no posar-me realment més malalta del que estic pel simple fet d'olorar aquell aroma asèptic d'ambulatoris, centres de salut i hospitals.

Aniré al dentista -decidit- perquè sembla que el meu queixal de l'enteniment, ha tornat a reviscolar i, com em va passar fa ja uns mesos no puc passar-me el dia entre neobrufen, conyac i dentispray -que em deixa la llengua adormida i és el pitjor-.

Algú el cap de setmana em deia:
  • I per què no t'operes? A mi me'ls van traure els quatre alhora i mai més he patit mal de queixals.
I jo pensava:
  • (Entensa! No tens cap trellat perquè algun cirurgià maxil·lofacial un dia va decidir traure't les poques neurones que et quedaven i que desaves als queixals!)
Després del meu comentari mental, perquè jo sóc molt diplomàtica i, evidentment, no el faig fer audible, vaig arribar a la conclusió que el meu pensament només era un mecanisme de defensa: atacar abans de rebre. Així doncs, com va dir el magnífic G. J. una vegada a Alfons: Mort el gos, morta la ràbia = No queixal, no mal = no pain, no cry.

Llavors, parlant de queixals, la mateixa algú, ens va contar la seua experiència amb el metge de capaçalera (un tal Gisbert) per tal d'aconseguir un passe pel cirurgià de l'Hospital. La conversa va anar així...:
  • Bon dia.
  • Bon dia per vosté, jo estic malalta.
  • Què li passa?
  • Tinc molt mal als polsos, a la boca, a les genives, a la gola i fins i tot a l'oïda esquerra.
  • Mmmmm.... Té vosté parella?
  • A veure... tinc un parell de de comandes per aclarir, un parell de llibres a la bossa, un parell de pares, un parell de samarretes blanques, una parella d'inquilins al pis de dalt, unes quantes parelles de cd's i de sabates i, fins i tot, un parella de canaris -Rovellet i Robinat- que sempre canten al despuntar el dia...
  • Em referisc a parella sentimental...
  • Sí, adore la parella de llibres que porte a la bossa...
  • Xiqueta!, que si vas ben servida?
  • D'imbecil·litats per respondre a les seues estupideses?.- Doncs sí, senyor dotor...

La resta de la conversa no la vaig escoltar... entre les rialles, el mal de queixal i les correres per arribar la primera al bany em vaig perdre la conclusió de la història... Sort que jo també vaig ben servida d'imbecil·litats per dotors i, sort -ai ai ai ai- que demà no podré fugir de la quedada amb Barratxina...

Enteniment... et queden dos misses...!

dilluns, d’agost 16, 2004

Hui li demane a l'espill si m'assemble a...

M'ha tornat a passar..., em sembla que hauré de demanar una banda de Miss Policia Nacional i, no és que de sobte m'haja pegat per estimar les forces de seguretat de l'Estat -quin estat, per cert?-. És que hui, m'han tornat a parar... i ja porte quatre detencions en dues setmanes...

El primer control em va semblar molt estrany, bàsicament pel factor sorpresa. Em van tenir mitja horeta fent-me preguntetes estúpides..., Supose que mostrar-los el carnet de biblioteca, no va ser suficient i va agreujar la situació, però què hi farem si fa uns dies em van furtar el moneder amb tots els documents identificatius oficials...? Després d'ensenyar el paper de la denúncia el van estudiar detingudament i em van donar permís per anar-me'n... Us promet que en aquells moments de pseudoincertesa vaig pensar: sort que no els has mostrat el carnet vell de la Universitat si no... vas directament a Foncalent per atentat contra la salut visual de les persones.

Quan vaig arribar a casa, a les notícies vaig veure que buscaven etarres al levante (grgrgrgrgrgr). Van mostrar les fotos i vaig començar a entendre que allò no era per protegir Alperi o Julio de España -ai quin mal fa posar aquests noms- allò era perquè jo, m'assemble a una etarra. Em va fer ràbia, sí... perquè si m'haguera semblat a Letizia Ortiz, possiblement m'hagueren aparcat ells el cotxe -me l'hagueren netejat, m'hagueren fet la manicura, un massatge...-, però res... açò dels pareguts és tan subjectiu com al·leatori.

Tres dies després, es va repetir la mateixa escena..., torne a rebolicar la bossa, busque el moneder, mostre el paper de la denúncia, el carnet de biblioteca... i tornen a deixar-me passar. Dijous passat altre control... i, hui, quan m'han tornat a fer parar, ja he pensat demanar-los un escrit que diga: Yo Manuel Sánchez Pérez "parador" oficial de sospechosos certifico que Idril -o siga jo-, sólo se parece i no es la señorita con muchas K i RR en sus apellidos. Però pensant-ho bé... i si demane una enganxina com la dels discapacitats per posar-la al vidre que diga: Multiparada, abran paso?

diumenge, d’agost 15, 2004

De Misteri i Alfàbegues...

He tornat a repredre el gust pels banys a les fosques quan només s'escolten els grills i raucar de les granotes. Sense encendre els llums puge les escales procurant no fer soroll, tots dormen... em deixe les sabates a l'escala i el tacte amb el paviment és tebi i la pujada és molt lleugera. Des de dalt es veuen alguns llums encesos... Asseguda en les escales de la piscina mire el cel, les estrelles sembles pintades i, cada pocs minuts, un avió creua el firmament direcció nord amb aquells inconfusibles llums rojos...

Faig balanç del cap de setmana... Balanç de Misteri i Alfàbega, de felicitacions a Assumpcions i Assumptes, de caravanes a autopistes i autovies on vehicles provinents bàsicament de França, Bèlgica, Holanda i Itàlia creuen amunt i avall aquestes terres carregats d'objectes inversemblants... Balanç de conversa, glaçons, baralla, rialla i Macaco... A Ire li ha picat una vespa i sembla tenir una mà de monstre. Núria ens ha explicat que ha anat a tirar-se les cartes - jo també vull!!!!-... Elo mostra fotos i fotos i fotos vestida d'Elopop -o Lollypop, depén del dia-, I. intenta clavar cullerada i ja comence a sentir que em molesta -mala barraca, Idril, mala barraca-...

dijous, d’agost 12, 2004

Dosi de mala persona...

Sóc mala si dic que algú representarà el seu paper de víctima somniat el proper dia 14 mentre delecta al personal amb un recital de poemes al seu jardí de palmeres i ofereix per refrescar-se un "nugolet"?

Sí, em sembla que sí... que sóc relament mala... però la supèrbia i la pretesa senzillesa estan profundament barallades... El que un és i el que un pretén fer veure, com un es comporta i com pensa creu que està comportar-se... I, és que viure per duplicat deu ser una tasca esgotadora... Però..., quin mal em farà una sessió de tragicomèdia mentre tot esclata al meu voltant?

Algú riurà si dic que el recital és de l'home encadenat, aquell que en un viatge...:
  1. No va posar l'aire perquè tenia mal de gola.
  2. No va posar la ràdio perquè li feia mal de cap.
  3. No parlava perquè perdia la concentració.
  4. No abaixava les finestres perquè era al·lèrgic...

(Recorde que en aquell viatge vaig dormir molt... sort que estava al seient del darrere)

En fi, molt Octubre... i molta llàstima dels seus 50 anys? (són 50?... no tinc ganes de buscar-ho al poemari...)

dimarts, d’agost 10, 2004

Cosim...?

El vaixell desplega veles deprés de jorns sense vent i, mentre sent la brisa en la cara embaste i embaste intentant reseguir una línia recta i coherent. Línia recta perquè és l'única manera de no perdre l'horitzó i coherent, per la sensació ferma de saber que el fil d'embastar té una consistència subtil i no puc estirar massa fort per no trencar-lo.

Al ferrer virtual...

Em permet la llicència de deixar-li unes paraules (i espere que no s'enfade)... Només unes paraules per donar-li les gràcies pel seu regal... Un regal en forma de metall virtual que transmet una ferotge sensació de vida. Una visió de la vida complicada i senzilla alhora on les expressions es barregen amb les pretensions i el ferro amb els trets més delicats d'uns ulls o d'uns llavis.

Moltes gràcies xiquet... i els dotze mesos de l'any i els dotze signes del zodíac, i les hores?

dissabte, d’agost 07, 2004

Oumou Sangare...

El telèfon em desperta, no és cap hora impestuosa però tant em fa, no és per mi i no l'agarre. Tinc la sensació de tenir una carabassa badada per cap. No és malestar, simplement és espesseïment. Estic lenta, em costa reaccionar als estímuls, primer obrir els ulls i després buscar algun rellotge per tractar d'esbrinar quina hora deu ser, per la llum, jo diria que són les deu. No vaig desencaminada, trobe un rellotge electrònic i em diu que són les deu i quart. No he dormit tant...

No puc esmorzar... no és que haja tornat a somniar que estic embarassada i tinga molta agonia, simplement és que només vull aigua. Buide gairebé una botella i, em reafirme pensant que dilluns deixe de fumar -he buscar el famós llibret groguet i deixar-lo a la tauleta de nit-.

Anit vaig tindre nit-Palmera...

Ire va telefonar a poqueta nit: baixa, tenim cava... Com que sóc d'aquelles fàcils, fàcils, fàcils i no puc resistir-m'hi vaig tardar només mitja horeta en anar, el temps justet per una dutxeta i posar-me quasevol cosa. A la Palmera Irene, Jaume, Josep i Tahira, dos botelles de cava, una taula sota l'eucaliptus i musiqueta: Oumou Sangare... Besets i abraçades. Ire fa els honors i encetem la primera botella. Jaume està guapo i el pobre Josep llueix una cotilla de plàstic que el fa semblar una encotillada dama del XVIII... Tahira se'm senta a les cames i em toca els cabells triant les metxes més clares, després va a buscar la seua bossa de tresors i em mostra un pintallavis, una ombra d'ulls, una medalla, un moneder amb alguns cèntims... No conec Josep, és la parella de Jaume i de seguida, sé que m'agrada. Irene li diu que jo llig les mans, no sé per què s'empenyora en dir-ho a tothom, si jo ho faig només per riure perquè no tinc ni idea. Jaume li reafirma a Josep que una nit li les vaig llegir i que li ho vaig encertar tot -m'hauré enganyat de vocació?- Li agarre les mans i les aprope a l'espelmes de la taula. Té les mans molt boniques, amb unes línies molt definides, els dits llargs i els palmells suaus. Interprete molt bones previsions. Connecte amb Josep i encetem una conversa sobre el caràcter explosiu dels valencians carregat de virtuds i defectes a part equitativament exactes. Jaume parla de fluir i porta una pipeta mentre Tahira em demana que l'acompanye a gitar-se i li conte un conte.

Quan isc, acabem la segona botella de cava, i Jaume i Josep marxen a dormir -o no perquè Jaume insisteix molt que vol una "Pepeta"-. Arriba un cotxe: Maria, Jose i Fer... movem la taula per buscar la rasa i busquem més espelmes. Fer dibuixa il·luminat per la flama, em dibuixa. Tinc fred i el reixiu comença a fer-me mal... estic destemplada... o bé és el cava, o bé el whisky post cava o potser és la nit d'agost. Potser és hora de retirar-me a casa o de passar la nit fora...

divendres, d’agost 06, 2004

Xafarderia suprema...

Irene ja ha vingut. Va arribar dilluns i ja vam començar la setmana sopant a Ka el bo -un xinés original, no?-. Quan vaig tornar a casa no podia ni cordar-me el botó dels texans... però com estrenava les bragues mones... tant em fa!

Irene relaxada com sempre, amb mil pel·lícules -i mai millor dit-, i moltes ganes de xarrera. Diu que amb Montse li va bé, però que al setembre anirà a viure al pis de Jaume per estalviar-se les baralles de la convivència, supose. Mentre sopàvem vam repassar les darreres setmanes, i ens vam adonar que tampoc no hi ha hagut gaire moviment... almenys per ací. Li hem parlat del nou lloc on vam anar i hem proposat tornar-hi un dia a poqueta nit per veure canviar els colors. Durant el sopar Núria es comporta amb una síndrome dels 14 bastant exagerada -síndrome dels 14 o potser eufòria post-separació-. Irene fa cares que no cal explicar, i Elo les mira divertida apuntant, de tant en tant, una de les seues frases cèlebres com aquella de la construcció de les piràmides... Jo calladeta mire l'espectacle, és una lluita de titans perfecta: ironia versus ximpleria. Sona un mòbil, Núria desapareix sense pagar... Irene ens comunica que no porta diners -per variar- i em toca pagar la fam de tres estómacs -què he fet jo per ser tan bacora?-

Hui Núria se m'ha anat a Barcelona, algú l'espera a Trafalgar... em sacrifique -i ho dic només per l'hora de calor- i he anat a portar-la a l'estació... Irene m'acompanya. Núria vol passar abans per l'Fnac i compra un llibre per mostrar i semblar interessant al tren -dolça hipocresia-... Em fa pagar l'aparcament... -més dosi de bacorisme-. Anem a la cafeteria de l'estació, l'Euromed no ix fins les sis, vull una cocas-cola, i elles demanen café... Núria torna a escapolir-se de pagar... paga Irene -ooooo!-. Núria s'esvalota, sembla que ha decidit no anar a Barcelona. Ara diu que s'estima més el morbo que una relació personal, que ara que sap que el té no li interessa. Jo flipe, no gose obrir la boca perquè en aquests casos oblide la diplomàcia, però és que tanta xorrada per minut només es mereix una bona espolsada. Realment no sé per què ho fa? Ens solta un discurs de la inseguretat femenina justificada per criteris antropològics. Està apardalada i atontada. Irene va fent-se groga, supose que l'estat de nervis augmenta...

Avís per l'Euromed... anem a la cua... Irene entra a l'estanc per tabac i Núria em diu: me'n vaig amb tu a Belgrad, ho necessite. Li dic: no bonica, me'n vaig sola... Se'n va, eixim d'allà de seguida. Una cosa forta, necessitem una cosa forta.... plis-play? mmmm... Diumenge desconnectarem els mòbils... la visió de Núria agarrant un taxi i pagant 30 euros ens reconforta o millor fem una sessió cubata i pel·li al meu cau on no hi ha mai cobertura... un "oblid" el pot tenir qualsevol, no?

De tornada, al cotxe, posem els Mojo, potser anime la calor i l'histerisme de la situació, parem pel súper i comprem Cerol i gel, venim a casa i fem els honors... estona impagable...

dimecres, d’agost 04, 2004

La brisa que despulla arbres...

Arribe una hora abans a la feina, i busque una ombra al parc. Porte un parell de llibres a la bossa, un parell de llibres de relats per acompanyar-me a omplir buits, són llibres de relats perquè permeten lectures curtes i efímeres...

El parc està ple de fulles, sembla que els arbres també tenen calor i van desprenent-se de part de la seua roba jugant amb el moviment sensual de la brisa que acarona les seues branques.

Al meu darrere hi ha un grup de jardiners que treballen, inútilment, recollint fulles. Ho fan amb molta paciència. Saben que res no poden fer per lluitar amb aquests gegants calorosos, gegants més ràpids i poderosos que ells.

Fa oloreta de terra mullada barrejada amb aroma de mar i un sortidor esmorteix amb un continu degoteig d'aigua el soroll del trànsit que envolta el parc.

Des del banc on sec veig el rodamón de cada dia. És un xic alt i prim d'aspecte eslau... tot i que per mi li té una revolada a Peter Garret. Sempre està assegut al mateix banc des d'on vigila una motxilla gran perfectament organitzada. A la seua vora hi ha un gosset menut, un gosset negret, viu i que sempre està enjogassat. El xic fa continus viatges a la fonteta per omplir-li al gosset un perolet amb aigua fresca. El cadell juga amb els cordons de les seues sabates mentre tracta de no fer vessar ni una gota del recipient... Després torna a seure al seu banc i llig Dostoyewski, el seu llibre està molt gastat per l'ús, una edició de butxaca d'aquelles ben rellegides de pàgines groguenques...

Altre personatge capta la meua atenció..., una prostituta amb evidents problemes de drogadicció. De vegades, mentre busque aparcament, la veig a la seua cantonada amb aquella mirada perduda i buida d'aquells que viuen una vida sense viure. Porta un vestit estampat blau amb sabates esportives. El seu vestit deixa veure generosament la primor de les seues cames i les petjades de mil agulles... Va a la font, li costa prémer el botó... es llava la cara, i tracta d'arreglar-se els cabells pentinant-los amb els dits. Després fa una neteja pública de les seues parts privades i s'adreça, imagine, novament a la seua cantonada...

Pense en Ramón, no l'he vist de fa dies. Ramón també viu al parc, trau peles buscant aparcament, i si ell està, m'aguarda sempre un lloc per quan arribe. Ramón mai no té pressa i si jo tinc temps xarrem una estona abans del treball. Li deixe llibres que devora àvidament durant les dos hores de classe i que em torna puntualment, mai no vol quedar-se'n cap per si no me'l pot tornar, així se sent menys encadenat per si decideix viatjar lleuger d'equipatge. Un dia em va dir que aquestes estones de lectura li recorden els seus estius a la Sierra... Ramón ha estat professor de filosofia a secundària...

La brisa continua acaronant les branques... només he llegit un parell de fulls i ja és la meua hora...

dimarts, d’agost 03, 2004

Diari d'uns dies de pecat...

Ell sempre està encuriosit..., bé encuriosit no és la paraula exacta... jo diria que sovint té atacs de xafarderia molt intensos..., sobretot si no aconseguim coincidir per explicar-li gairebé fil per randa tota la significança dels mots... Si no aconsegueix localitzar-me em deixa missatgets per tot arreu i, de vegades per fer-lo patir els llig i no li'ls conteste... (ups, he confessat...)

Hui he estat jo qui ha provat sort... tinc un assumpte que em preocupa bastant... porte dos nits somniant que estic embarassada.... buf... això és un malsomni terrible... si almenys somniara amb els previs no m'hi queixaria i m'alçaria d'allò més relaxada, però porte dos dies alçant-me amb agonia i sentint-me fatal. No gose ni esmorzar. Ell és expert en interpretació de somnis i en interpretació de les restes de te a les tasses. La seua teoria sobre el meu somni no sé si m'ha convençut... -ell diu que és por al compromís -quin compromís?-... jo dic que és perquè és d'Esquerra Unida-. De tota manera ja estic angoixada d'adormir-me i continuar amb aquest embaràs per etapes, però sobretot, que aquesta nit arribe el moment oníric d'un part sense epidural...

Intentaré pensar en altres coses abans de dormir, pot ser que si pense on he anat hui tinga altre tipus de malsomni... perquè hui, i em dol confessar-ho obertament, he anat al Corte Inglés.... -so de trons i un raig cau a les meues esquenes-. Sí, he anat... he pogut apartar-me com he pogut de les senyoretes que et persegueixen amb els provadors dels perfums i que l'única cosa que aconsegueixen és drogar-me i no fer-me saber ni qui sóc... Ara que medite i reflexione... no tindran els perfums alguna substància que et lligue a les prestatgeries de les mercaderies que allà s'exposen?. El pitjor no ha estat entrar al Corte Inglés..., el realment del·lictiu és que he comprat... -perdó, perdó, perdó-.

Sincerament no sé què m'ha passat per embogir d'aquesta manera -una insolació amb deshidratació?-. De sobte he llegit: Pump up the volume. Waterproof... i, ja no hi havia res a fer, no he pogut evitar-ho i m'he tirat literalment a la prestatgeria... Un rimmel que no s'esborra quan et refregues els ulls, un rimmel que m'allunyarà de la imatge de Marilyn Manson que lluïsc de matinada! L'he de comprar com siga, l'he d'aconseguir... llavors segon problema... negre o marronet? Encara no havia acabat de triar el color del rimmel he llegit: Effet 3-dimensional shine... m'he enamorat del 17... Altre batec accelerat de cor i, sense poder fer res racional per evitar-ho, m'he trobat parlant amb una senyoreta de llavis exageradament perfilats que em demanava una aberració pel que tenia a la mà... He sabut que no era jo quan he remenat el moneder i ho he pagat... Ara, i resumint, tinc clar que he patit una possessió o, pensant-ho bé, que els perfums que "gratuïtament" et posen mentre camines pels passadissos t'anul·len la capacitat de raciocini...

Quan me n'he adonat..., i estic segura que novament estava sota els efectes dels perfums, em trobava a Woman's secret.... i, no el del carrer Maissonave, no, que tindria un perdó perquè està prop del Corte Inglés..., estava al Woman's secret de Puerta Mar. Déu meu perdona'm: Corte Inglés i Centre comercial..., novament he eixit d'allí amb una bosseta sense gairebé ser conscient del que feia... Llavors he recuperat la consciència, o millor me l'ha feta recuperar una aroma que adore,.... xocolate... i, com que estava deprimida per totes les aberracions comeses hui m'he regalat un crepe de xocolate...

dilluns, d’agost 02, 2004

Fragment...

El teu cos que m'acull és la font i tot el que produeix és meravellós. No hi ha sentiment de contenció, és apassionant i sempre se sobrepassen les barreres d'allò "convenient".
Quan pense amb ell tot va davant... i li segueixen les mans, els ulls i la boca. Des del mig ventre i des de les cuixes s'irradia el saber d'un mateix i, per què no, el pseudosentiment de la immortalitat...

diumenge, d’agost 01, 2004

Mojo project...

Piqueu... i sel·leccioneu per escoltar un fragmentet del Don't you know la veritat, és que feia temps que no sentia una cosa que m'animara tant..., sempre diuen que al mal temps bona cara, doncs jo hui, tot i el mal temps -és metafòric perquè lluïa un sol de justícia-, i després d'una temporada de la Chapman a borbollons -això és greu-, m'he posat els Mojo... i vaja, la resta han estat unes pintures de guerra, unes arracades escandaloses, unes birres i una sessió de platja amb una lluna ben plena i ben ataronjada...

L'ambient encara està pesat i, fins i tot, el xiringuito de sempre estava ple de gom a gom, més birreta i conduir cap a casa amb les finestres ben abaixades per atisbar qualsevol indici de brisa, amb una lluna a les esquenes i per una carretera inusualment deserta... Pare a casa, estrene porta nova -ja no em cal abaixar del cotxe per obrir, ni tornar-me boja per trobar el foradet per tornar a tancar-, i sota un cel il·luminat per estrelles vaig a la piscina i comprove que l'aigua està més aïna tèbia..., no m'ho pense i cap a dins. I allà dins, amb el silenci, la foscor i la música que només escolte jo -Don't you know-, oblide tot allò que m'ha angoixat hui i, a poc a poc sent que els fantasmes van esgolant-se fins ofegar-se en la part més fonda... i allà es queden mirant-me sense tocar-me. I jo allà, protegida per aquella aigua, sota la mirada de mil punts i d'aquella joia redona que tant m'agrada, escolte el soroll de grills, mussols i granotes que es barregen amb la melodia que resona de fa estona... Aleshores me n'adone que per hui ja res m'importa i que demà serà altre dia..., tornarà a lluir altre sol, possiblement més bascós, però, sobretot, pense que per la resta de ma vida queda ja menys, queda ja encara molt menys...

Demane disculpes i ell sabrà qui és per la sessioneta d'aquesta vesprada -però per si de cas ho sent Rol-. Done gràcies i ella sabrà qui és per recomanar-me les arracades rosa i -per si de cas també, gràcies Sil-, i, demane al meu Lord que demà m'explique com li ha anat la nit break dance... -demà m'envies mail Raven-. I, a la resta que passeu per ací que sabeu que us estime molt... promet no tornar a parlar d'angoixes durant una bona temporada... -o almenys promet intentar-ho... Don't you know....-