divendres, d’abril 29, 2005

El pitjor que em pot passar...


Com que estic travessant un període místicocomprensiu prou profund em passe el dia pensant si em podria passar encara alguna cosa més roïna de tantes que m’estan passant últimament, i he arribat a la conclusió que sí. Per exemple, podria tornar a sentir olor de mejorana o també tenir menús de cullera tipus féssols a diari, podria quedar-me esperant a l'escala perquè m'han passat el forrellat o podria tenir al·lèrgia a aquesta coseta que passa de mi...

Altra cosa roïna que em podria passar és tenir un fill -ho sent és el meu instant maternal que em xorra pels garrons-. I, a més a més, que fóra un fill adolescent i,... que fóra fan incondicional d'Operación Triumfo i -si encara se'n poden afegir més- que em fera acompanyar-lo als càstings. Ja em veig jo fent cua deu hores abans a la porta de qualsevol palau de congressos amb un sol de mil dimonis suant la pallola i envoltada de feromones que no paren de cantar allò de “No soy un Superman”, i si el meu fill fóra seguidor d’Ana Obregón i m’obligara a veure cada setmana allò d’Ana y los siete?, o encara pitjor…, i si volguera ser de major com ella? Nooo!, el Nostre Senyor no pot ser tan cruel amb mi, encara que, de tant en tant, cometa algun pecaet. També em resultaria massa fort en aquests moments anar a renovar el vestuari i adonar-me que he augmentat de talla. O que l'argentí em diguera que és gai i que li agrada Josep. També em resultaria molt heavy que Núria em diguera -com amenaça darrerament-, que vindrà una setmana de visita per anar de compres.

Trobe que la meua imaginació és massa cruel o que he tingut massa hores per pensar, però de veres que tinc motius i si no... per què darrerament tothom va a tirar-se les cartes -i que conste que no hi ha cap connotació sexual en aquesta acció- i demanen pel meu futur. Volen fer-me un favor? Tan desesperada em veuen que només eixir de la consulta -per dir-li d'alguna manera- m'han de telefonar de seguida per contar-m'ho? Jo crec que no faig tanta pena i que tinc una vida bastant digna. Però el més graciós no és la visita, és l'informe de la visita, com el que m'ha fet ma mare on tota emocionada m'ha contat que segons el pitoniso de marres acabaria a Alacant - i no només Alacant...-, sinó treballant en política. Senyor Déu Meu... a quina escola regalen aquests certificats de vidència?

En fi, que només espere no adormir-me i perdre el tren de demà a València, també espere que trobem lloc per dinar a La Parpadella, que un grup de blavers no ens escolten parlar normatiu fora del trajecte "manifestatiu" i, que encara queden entrades pel concert homenatge a l'Ovidi....

Bon cap de setmana...

dijous, d’abril 28, 2005

D'àcars i telèfons

Tinc un nou protagonista a la meua vida, i el seu nom és telèfon i, per això no tinc vida de nou a cinc que és l'horari del personal d'Ensenyament. A més a més hui, quan algú ha tingut la brillant idea de telefonar-me tocant les huit només per fer-me saber que estava putejat a la feina, m'ha fet immediatament la gran "putada" de fer-me alçar amb el peu ben esquerre. I és que porte uns dies pendent i vivint només per rebre una telefonada i deixant que Gandalf hiverne...

Per altra banda, he començat la independència emocional amb moltes mancances, això sí, mancances com safrà, pebre, sal, nou moscada, orenga i un parell de llaunes del forn... També he començat la meua independència amb la música a tota virolla, i amb la pau de no fer res a casa sense sentir-me culpable. També he aconseguit fer fora l'essència de "mejorana"... que m'ha costat mig sou en violetes i gessamí... i ja, gairebé no sent olor de lleixiu. Ja sé que l'argentí es diu Maxi. I demà, preguntaré per una gateta que ho òmpliga tot d'àcars i pèls... i és que malauradament, no he pogut encara aconseguir el Beltza.

diumenge, d’abril 24, 2005

Quixot...?

Hi havia un cavaller que vivia vora un riu escàs i empudegat i cavalcava un drac de ferro a l’encalç de ferotges molins sintàctics i lletres d’accent roí. Tot el dia envoltat de mots, va esdevindre lletraferit, car era escomès, defentsant-se’n amb l’escut normatiu, per construccions vils i perverses combinacions de pronoms febles. (Algú deia que també era lletraferit del tot, també en la creació, que àdhuc era genial, i ell ho tolerava, se’n feia el desmenjat i se’n vanagloriava secretament.)

Aquest cavaller, a més de mots, també tenia algun sexe i alguna forma de sexualitat, amb la qual també mantenia acarnissats combats. Corria alguna fama incerta segons la qual en aquesta contesa també reeixia, que entre relativa i gerundi copulatiu guanyava els amors de damisel·les llangoroses, pàl·lides i anèmiques. Que també tenia el mot esmolat com sageta de Cupido, que era bell i era ple de morbarro. Ningú no sabia —jo sóc l’única a saber-ho— que per alguna pulsió ben negra es clavava a l’armari, en la complicitat de la cambra, i hi vivia la seva pederàstia a lloure.

Jo sóc l’única a saber-ho i l’única que coneix el mestre negre del seu amor, amb qui fa anys que viu i es desviu. No hauria mai sospitat que ell, el negret, fóra encara més ple de morbarro que el meu cavalleret —com si tot el morbarro seu li vinguera, precisament, del negret. El cor meu fou ferit per mil sagetes talment el celatge per una tempestat elèctrica de milions de vats desfermats. Però ell el tenia, l’amoret negre, i jo, ai lassa, estava convençuda que mai no l’hauria, i de llavors ençà no va plànyer crueltat per relatar-me, fil per randa, amb senyals i molts pèls, les seues trobades eròtiques i obscures. «Saps, benvolguda amiga —m’escrivia, en la distància— que la seua extremitat reposa damunt la meua pell, apuntant-me a l’entrecuix? T’havia dit mai que el seu sexe fa olor de regalèssia?»

Perquè aquest cavaller era brut de cor i curull de desviacions. Ningú no sabia tampoc les seues addiccions amagades i prohibides, clandestines, execrables. Un dia vaig descobrir-li l’escriptori ple de retalls, amb subratllats i anotacions al marge, de l’ABC, La Razón, Las Provincias, Diario de Valencia, El Palleter. Entre plors em va confessar una nit, xopat de gintònic, que alguna volta havia entrat al xat de Libertaddigital i, entre carícies de mots elèctrics, s’havia masturbat amb una tal Sepharad, reina de les esclaves de Jesús, adoradora sense fre del cilici, evangelitzadora descalça sense parió de Sarrià en amunt.

Vaig prendre-li les razons, les provincias, els palleters, la connexió d’ADSL. Vaig furtar-li, de nit mentre dormia abatut pel gintònic, el seu amoret negre, el Beltza quadrúpede i de bigotis desafiants, amb qui conec la felicitat total, que crema i revifa. «Ho he tingut tot: ara tinc el no-res», deia, i, com era previsible, al nostre cavaller se li va assecar el múscul tendre i delicat del cervell. I aqueix abraonat cavaller que s’enfrontava a les construccions sintàctiques vils i perverses combinacions de pronoms febles va preparar-se per emprendre, vestit d’hereu catalanet i armat de llances dialèctiques i discursives, la lluita contra l’enemic total, l’Estat abassegador i etnocida espanyol, o, en mots seus, «la natural degeneració carpetovetònica d’Atapuerca».

I és que era un cavalleret principatí amb molt de caràcter, i ningú no sabrà —llevat de mi— que tot fou per la pèrdua del seu negret, el Beltza, que ara reposa al llit meu.

divendres, d’abril 22, 2005

Gandalf passeja...


Torne a fer de Gandalf com diu Cru, però serà una batalla curteta, ràpida i neta, per això aprofite aquestos dies i, per primera vegada en mesos, estic gaudint de Barcelona. No és que faça coses que no haja fet abans... és que comence a trobar que no estic tan pressionada.

Per altra banda hi ha novetats... i, és que hui m'he trobat a l'alçar-me la casa buida i, ja se sap "quants menys bultos, més claror"....


dilluns, d’abril 18, 2005

Me'n vaig...


Finalment divendres va arribar la gran notícia i ho va fer cap al migdia omplint-ho tot d'una incertesa ben dolça.

Ho va fer plorant, amb veu mesuradament suau i ulls fugissers, deixant buits, marcant espais i, sobretot, carregant-ho tot d'una alta dosi innecessària de dramatisme.

M'ho va dir només arribar i tot just després de deixar les seues coses ordenadament al respatller de la cadira. Va fer eixir les llàgrimes -de ceba- i, finalment, em va deixar caure un anhelat me'n vaig....

No li vaig poder dir res durant uns segons i, quan va acabar el seu monòleg tot respectant-li els seus minuts de glòria li vaig desitjar molta sort. Després vaig pensar que potser la meua ja la tenia de cara.

dimecres, d’abril 13, 2005

Alfabet...

Amb el vent de llevant vas fer un llit i vas bufar per temperar-lo i amb la teua veu al cau de la meua orella em vas cantar mil cançons de bressol. Després dormíem, i ho fèiem tan junts que mesuràvem el temps em batecs. I, aleshores, només aleshores, ens repartíem els llavis i les dents i inventàvem un alfabet on mai no s'acabaven les lletres.

dilluns, d’abril 11, 2005

Com de vidre...


dissabte, d’abril 09, 2005

Les hores mortes...

Arruixen els carrers quan torne a casa per netejar les voreres que tot just acaben de posar. Torne a casa i em perd desdibuixada entre aquest bosc gris que a determinades hores va tant de pressa. Taral·lege una cançó de ritme cíclic i em refugie sota les ones de roba estesa. La nit ha estat curta o el dia llarg, depén des de quina banda es mire i no tinc ganes de pensar si vaig o torne. Quan arribe, trobe la porta del carrer oberta i puge les escales en un sospir. La cançó acaba i només vull deixar-me embolcallar pels somnis.

I ara, que desperte, me n'adone que no recorde ni textures, ni colors, ni olors, ni tactes, ni visions i, voldria recordar-ho perquè sé que ha estat dolç. Ara, deuria anar a buscar al calaix la capsa de llauna on dese, sense voler, les hores mortes dels somnis perduts...

dimarts, d’abril 05, 2005

No hi ha semàfors!


Cru, fent un exercici d'imaginació m'ha dit en un correu... -que no et moleste xiquet-

Vaja merda!! Òstia!! I això...on collons para? allà on Nostre Senyor va perdre les espardenyes?. Uf!!. Mmmm..., una mica massa lluny, però clar les combinacions són bones i a més hi ha molt trens i a totes hores. Bé, de fet això comença a fer una mica més de pudor de vaques. Mira!! És el Montseny? Óndia el Matagalls?? o el Turó de l’Home? I quina tranquil·litat, Mare de Déu. Ja m’està agafant l’enyorança de la gran urbe. Óndia però si a la classe som 20!! i investida de Gandalf!!! Uaaaaaa vaja xollo. I amb aquests companys de feina s'hi pot parlar bé, serà per què tenen una vida plàcida i tres mesos de vacances (cosa que no es pot dir mai a un professor). Sembla que l’idioma oficial de l’escola és el català... mira que bé, coi amb un ajuntament d’esquerra... què esperaves?. A vore... , a vore..., he de resituar-me.

Però i els semàfors???? On els han clavat?????? aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii.

I jo dic ara...

Recollons, no m'he enganyat de tren... tinc sort hui. A més... hi ha parada de taxi i tot i, això què és? Un autobús! mare meua no puc demanar més. Preguntaré a aquell iaio a vore si em diu on està l'institut. Ups..., el iaio em contesta en castellà -tot i fer oloreta de vaques-. Em diu que creue la riera i vaja costera amunt... li hauré de fer cas, no hi ha taxistes i el bus va en direcció contrària. Arribe fins a la carretera nacional i..., on estan els cotxes? No veig l'institut per ací, i si torne a preguntar? Però... no hi ha gent en aquest poble... sí, sí... un home allà, al final del carrer, li faré un crit: On està Giolaaaaaaaa! i em diu: No lo sé, no soy de aquí. Ai mare, hauré patit una abducció al tren? Estaré a Conca?. No, tranquil·la mira al voltant, tracta de veure un edifici amb pinta de centre educatiu... ja està, allà he vist una moto amb un adolescent, segur que és per aquell camí. I dic camí perquè no hi ha vorera, ni espai per dos cotxes, només ovelles, camps de pastures i casetes unifamiliars.

Em sembla que és allò, allà dalt del turonet, m'ofega la costera, pense que deuria deixar de fumar i aconseguisc arribar dalt dignament. Entre, demane en consergeria i Déu meu... aigua, aigua! vull morir davant aquell conserge! Em faig la víctima? o es notarà massa? No, aguanta, ves per feina que et diga només on està secretaria... Omplic papers, em donen horari, telefone la lessionada i comence la feina. Una guàrdia i cap expulsat: flipe. Vaig a classe, m'han dit que és un grup amb necessitats especials... Entre i seuen, demane el llibre i el trauen... són quinze! Després un crèdit variable... no pot ser... són cinc! Segurament això té pega, el primer deu ser fotut... però no!, són 10! Ningú em diu que parle "raro"... estaré orientalitzant-me i no me n'adone?

Acabe a les cinc..., hora i mitja més tard estic a casa, em telefona una excompanya i prenem unes cerveses... em diu: t'enyoren a Comanxe City i jo pense: ui, no, dis-los que jo no!

dilluns, d’abril 04, 2005

Granotes i cor en flama...

Fa uns mesos vaig parlar del raucar de les granotes, va ser un post carregat d'agost, de calor i potser d'immobilitat. Ara ja estem en primavera, i malauradament no escolte el raucar de les granotes des d'ací i demà, és Sant Vicent (xe!)

Aquest cap de setmana m'he sentit a casa i, aquesta casa m'ha portat una coca d'anous i panses que mire llaminerament a la cuina. Sé que no deuria pecar, però ell ja sap que sóc incorregible. M'ha fet riure fins encanar-me i m'han picat els ulls de tanta llàgrima fluixa. Encara no he aprés a vocalitzar sense ensenyar les dents i és que això és molt complicat. També, després d'una insistència estoica ha cantat la cançó que desitjava. Li he de retraure que aquest matí al despertar-se no m'ha tocat i això no li ho perdone. M'ho cobraré doble a València -així que ves fent pulmons, bonico, tot i que amb el piano tampoc no estaria gens malament-.

I la teua estada m'ha deixat un dubte existencial i, el dubte, l'enllaçaré amb això de les granotes... un vegetarià que menja ous, llet i peix... podria menjar granota?