Hi havia un cavaller que vivia vora un riu escàs i empudegat i cavalcava un drac de ferro a l’encalç de ferotges molins sintàctics i lletres d’accent roí. Tot el dia envoltat de mots, va esdevindre lletraferit, car era escomès, defentsant-se’n amb l’escut normatiu, per construccions vils i perverses combinacions de pronoms febles. (Algú deia que també era lletraferit del tot, també en la creació, que àdhuc era genial, i ell ho tolerava, se’n feia el desmenjat i se’n vanagloriava secretament.)
Aquest cavaller, a més de mots, també tenia algun sexe i alguna forma de sexualitat, amb la qual també mantenia acarnissats combats. Corria alguna fama incerta segons la qual en aquesta contesa també reeixia, que entre relativa i gerundi copulatiu guanyava els amors de damisel·les llangoroses, pàl·lides i anèmiques. Que també tenia el mot esmolat com sageta de Cupido, que era bell i era ple de morbarro. Ningú no sabia —jo sóc l’única a saber-ho— que per alguna pulsió ben negra es clavava a l’armari, en la complicitat de la cambra, i hi vivia la seva pederàstia a lloure.
Jo sóc l’única a saber-ho i l’única que coneix el mestre negre del seu amor, amb qui fa anys que viu i es desviu. No hauria mai sospitat que ell, el negret, fóra encara més ple de morbarro que el meu cavalleret —com si tot el morbarro seu li vinguera, precisament, del negret. El cor meu fou ferit per mil sagetes talment el celatge per una tempestat elèctrica de milions de vats desfermats. Però ell el tenia, l’amoret negre, i jo, ai lassa, estava convençuda que mai no l’hauria, i de llavors ençà no va plànyer crueltat per relatar-me, fil per randa, amb senyals i molts pèls, les seues trobades eròtiques i obscures. «Saps, benvolguda amiga —m’escrivia, en la distància— que la seua extremitat reposa damunt la meua pell, apuntant-me a l’entrecuix? T’havia dit mai que el seu sexe fa olor de regalèssia?»
Perquè aquest cavaller era brut de cor i curull de desviacions. Ningú no sabia tampoc les seues addiccions amagades i prohibides, clandestines, execrables. Un dia vaig descobrir-li l’escriptori ple de retalls, amb subratllats i anotacions al marge, de l’ABC, La Razón, Las Provincias, Diario de Valencia, El Palleter. Entre plors em va confessar una nit, xopat de gintònic, que alguna volta havia entrat al xat de Libertaddigital i, entre carícies de mots elèctrics, s’havia masturbat amb una tal Sepharad, reina de les esclaves de Jesús, adoradora sense fre del cilici, evangelitzadora descalça sense parió de Sarrià en amunt.
Vaig prendre-li les razons, les provincias, els palleters, la connexió d’ADSL. Vaig furtar-li, de nit mentre dormia abatut pel gintònic, el seu amoret negre, el Beltza quadrúpede i de bigotis desafiants, amb qui conec la felicitat total, que crema i revifa. «Ho he tingut tot: ara tinc el no-res», deia, i, com era previsible, al nostre cavaller se li va assecar el múscul tendre i delicat del cervell. I aqueix abraonat cavaller que s’enfrontava a les construccions sintàctiques vils i perverses combinacions de pronoms febles va preparar-se per emprendre, vestit d’hereu catalanet i armat de llances dialèctiques i discursives, la lluita contra l’enemic total, l’Estat abassegador i etnocida espanyol, o, en mots seus, «la natural degeneració carpetovetònica d’Atapuerca».
I és que era un cavalleret principatí amb molt de caràcter, i ningú no sabrà —llevat de mi— que tot fou per la pèrdua del seu negret, el Beltza, que ara reposa al llit meu.