En blanco y negro...

Valencianeta, valencianeta... a mi voleu matar-me entre tots... voleu matar-me plorant, ara ja estic convençuda... plore i no és tristesa...
Ja m'he posat les arracades... i se sent el sorollet que fan els penjollets quan moc el cap, a més, hui porte un jersei negre amb una mena de floretes (que jo definiria com russes) roges a l'escot i... ni fet volent...
Adore aquest disc, i t'ho dic de veres... però em trobe malament d'haver-te'l furtat a tu... intentaré compensar-ho de la millor manera que sé... i és que em sembla que el meu abecedari de dones ja té atorgada la lletra L. El que realment valore és saber que l'has tret del teu calaix per enviar-me'l... no tinc paraules per descriure el que sent, però si imatges teues escoltant les melodies que ara escolte.
I ara un apunt de glamur (que evidentment no he tret del Tentaciones)... si em posares davant l'espill trobaries que tinc el nas com una carxofa, el ulls ben clars i un somriure bacora... sort que mai no porte rimmel... sinó semblaria Marilyn Manson i ja no parlaríem de glamur sinó d'autèntic terror...

Moltíssimes gràcies...

Mayores sin reparos...

Anit vaig estar parlant amb Xavi (i crec que l'he farcit de glamur amb Circodelia i ell a mi amb Placebo). Li vaig demanar que escriguera alguna coseta per penjar-la..., anit estava jo una miqueta embolicada emocionalment i promet que ja no és la primavera... Hui quan m'he alçat m'he trobat el seu correu i... llegiu, llegiu... no té desperdici... Només em cal comentar que ja ni porte faldilla, ni camises roges, ni em pentine, però que continue llegint, escoltant la ràdio i compartint música amb tot aquell disposat a deixar-se portar...

Era l’any 1981 quan Ronald Reagan, un antic actor de Hol·lywood que havia fet anuncis de detergent per a rentadores, guanyà les eleccions als Estats Units. Amb la fi dels setanta, la societat es trobava en un estat general d’alegria, d’obertura sexual, experimentació amb drogues... Tres anys després el món es trobava en crisi, la Tatcher governava a Anglaterra, i el terme “neoliberalisme” començava a ser conegut més enllà dels cercles acadèmics.

Però a banda dels termes econòmics, als Estats Units reviscola una d’aquestes corrents que tracten apoderar-se de la societat de manera cíclica: el Puritanisme. Així, si llogue una pel·lícula qualsevol feta als finals dels setanta o inicis dels vuitanta als Estats Units, no us sorprendria res trobar mamelles, nus frontals, penis... mentre fa cinc anys, la versió americana de Eyes Wide Shut va ser trucada perquè no es veiera cap sexe...

A l’Estat Espanyol no hi teníem a Reagan enlloc, guanyaren els socialistes, i com tot ens arribava tard, les drogues, l’alegria i l’obertura sexual van ocórrer als començament dels vuitanta en ciutats “cosmopolites” com Barcelona, Madrid i, fins i tot, València, estenent-se poc a poc per altres parts de la península.

A l’any 1989, aquesta “obertura” estava completament acabada, però encara gaudíem dels resultats d’aquesta eclosió de principis dels vuitanta (Així veiem triomfar a nivell massiu les pel·lícules de l’Almodóvar , la música de Radio Futura, i els llibres de La Sonrisa Vertical). Jo tenia 15 anys i anava a l’institut per primera vegada, on m’avorria com una ostra, entre companys de classe que semblaven els pobres supervivents d’un lobotomitzador en sèrie. Amb un panorama tan estimulant intel·lectualment, i no sentint-me amb el valor suficient com per començar a prendre drogues (que no he sabut aconseguir, de tota manera), no és d’estranyar que les meues aficions favorites foren llegir i sentir la ràdio.

A l’estiu era millor, perquè podia quedar-me despert fins a les tres del matinada i sentir els programes que feien a Radio 3, que de veres, en aquell temps no tenien desperdici. Heu sentit alguna vegada Rosa de Sanatorio? Recorde que a vegades, en aquell programa llegien alguna historia eròtica, i la meua libido que acaba de despertar-se em mantenia amb l’orella apegada a l’auricular, el cor batent desbocat...

És en aquest context que un dia, la cadena Ser, estrena un nou programa a Alacant, que s’anomenava Mayores sin Reparos. El presentador, un home de veu masculina, i com diria... “morbosa”, ens llegia històries eròtiques, ens explicava termes desconeguts com “cunnilingus”, “beso negro”, “felación”, ens donava noves idees per a millorar la nostra vida sexual, receptes per a estimular la libido... tot això i, a més a més, de les 10 de la nit fins a les 12.

L’aparició d’aquell programa va canviar definitivament els meus costums sexuals. Ja no hi calia esperar fins a les 3 de la matinada... ja no importava si era estiu o hivern, i a més a més, al contrari que en Rosa de Sanatorio on mai sabies si aquella nit n’hi hauria o no història eròtica, a Mayores sin Reparos es parlava de sexe i durant dues hores.

Per suposat, el programa el sentia d’amagat, amb la por que els pares m’agafaren amb “les mans en la massa”, fent com que estava estudiant amb els auriculars. Era el més proper a tenir “una doble vida”. De matí anava a classe i em deprimia com un estudiant qualsevol, i de nit sentia Mayores sin Reparos.

I com a típic adolescent, em vaig fer tan conscient de l’estupidesa que m’envoltava que vaig veure que a la meua classe també n’hi havia d’una altra persona que es s’angoixava tant com jo en aquella atmosfera de decadència amb la que ens enfrontàvem cada matí, en el seu raconet, molt diplomàtica, es seia la nostra Idril, que per aquell temps “ portava faldilla negra, camisa roja i es pentinava”.

De tant en tant la Idril i jo caminàvem junts cap a l’institut, però clar, era de dia i els dos lluíem una màscara d’innocència i estupidesa, parlàvem d’allò mes irrellevant (la profe de llengua estava quedant-se calba). De vegades em torturava imaginant-me que pensaria de mi la pobra Idril si algun dia s’assabentava de les meues aventures nocturnes... Podia anticipar-me el seu menyspreu al temps que dels seus llavis eixiria la temuda paraula “Pervertit”. No us podeu imaginar com de traumatitzants eren aquestes caminades amb la Idril, tractant de dissimular la meua culpa. Ai que seria de mi si un dia la Idril descobria la veritat!

Per aquell temps, també canviàvem musica. La Idril ha estat una persona que ha obert la meua ment musicalment més d’una vegada, però aquest és un tema del que parlaré en una altra ocasió. El cas és que un dia a l’acaball les classes vaig anar a casa de la Idril i ella em deixà un cassette amb cançons que n’havia gravat de la ràdio. La veritat és que avui no puc recordar que és el que n’hi havia en aquella cinta, però si recorde que tan prompte com vaig estar lliure a casa, em vaig posar a escoltar-la. Crec que em sentia una mica culpable, les cançons eren d’allò més interessants, i una altra vegada vaig sentir la punyalada a l’estómac, la Idril tan maca, compartint cançons amb mi, completament desinformada dels meu devenirs nocturns...

I de sobte, en acabar-se una cançó, crec que de Radio Futura, vaig sentir per un segon la veu, tallada de seguida, però completament coneguda... La veritat em colpejà la cara al temps que m’alliberava. La Idril, innocent amb la seua faldilla, camisa roja i ben pentinada, també sentia Mayores sin Reparos.

Let it rain

Let it rain
As I walk these streets unknown
To no one named
Not even myself
When I'm low

Give me hope
That help is coming
When I need it most
Give me hope
That help is coming
When I need it most

Let it go
No mother no father no home
Forget as all others
Have forgotten
When I'm alone

But give me hope
That help is coming
When I need it most
Give me hope
That help is coming
When I need it most

Let it come
Love that lifts me up
Pain that brings me down
Everything I'd ever want and don't
When I'm not strong

But give me hope
That help is coming
When I need it most
Give me hope
That help is coming
When I need it most

Let it rain
Let it flood these streets and wash me away
To where it makes no difference who I am
Or what the future holds
When I don't know

But give me hope
That help is coming
When I need it most
Give me hope
That help is coming
When I need it most

Encara sent el soroll de la pluja que no ha deixat de caure en tot el dia... Lasius em va regalar una cançoneta per la pluja, però ara no la trobe...(perdona'm però sóc un poc despistada jo... ja em diràs quina era). De tota manera em venia de gust escoltar la Chapman, que podríem dir que és la meua companya de tristeses... i és que la primavera enguany m'ha arribat forteta i ben punyetera..., així que li afegiré una miqueta més de sucre per fer-la més dolça... i podré aconseguir que la melangia esdevinga saudade...

Per cert, tinc al Xavi online parlant de xocolate, cerveses... això pot acabar molt malament (vull dir preparant-me un xocolate Valor i furtant-li una Voll Damm al meu company de pis)... per cert, també parlem de "mushrooms"....

A la valenciana del nord...

Açò és per a la més valenciana del nord, perquè li vull dir que no s'angoixe, que no estiga tristota i perquè faça el favor de menjar més i fumar menys... Per dir-li que no plore més, i que si ha decidit plorar que siga per motius cosmètics i diurètics. Per dir-li que l'entenc..., que a mi els inicis de la primavera sempre m'angoixen i m'ofeguen...

També per dir-li que tanque llibres i els dese a la part més alta i amagada de la prestatgeria. I que si necessita ajuda..., li puc deixar una escaleta i la puc ajudar a pujar donant-li la mà -del loctite, per suposat- per si es mareja. I..., és que hem d'anar deixant lloc per posar llibres nous...

Xiqueta, saps també què podríem fer? Comprar un faristol... , un faristol per posar-lo vora la finestra... i des d'allà poder llegir llibres que ompliran l'estança d'aquella peculiar oloreta de nou o de vell, et deixe triar...

El show de Joan Monleón

Un 9 d'octubre de 1989 , els valencians vam rebre la primera emissió de la cadena autonòmica. Va nàixer Canal 9 . Recorde que encara anava a l'escola, i recorde que la primera pel·lícula que vaig veure en valencià va ser Casablanca. Recorde els comentaris de la iaia que estava impressionadíssima per veure Humphrey Bogart parlant amb accent de l'Horta...
Va ser un inici engrescador, esperàvem que arribara la vesprada per veure les emissions en proves... ara ja la televisió autonòmica no té res a veure amb la televisió dels inicis. Sempre faig broma, però durant una temporada teníem com a grans "fitxatges": Mar Flores, Salomé, Barbara Rey, la Tàrrega... (esborrona, veritat?). També recorde Carta Blanca, una mena de còpia de La Vida en un xip però de caire cassolà on les discussions entre els interlocutors sempre acabaven en baralles amb punys, gots volant i esclatats, pèrdues de coneixement... i tot, sempre al mig d'un galliner de veus sense clarícia.

Però si hi va haver un programa que va reflectir la imatge que no volem donar els valencians va ser El show de Joan Monleón. Recorde alguns detalls del programa: moltes taronges, una paella on cada ingredient amagava un premi -generalment 5.000 pessetes-, vidrioles... i unes hostesses vestides de caribenyes -amb taronges, evidentment- que lluien poca roba i una "suposada" picardia valenciana. En aquest programa també hi havia una secció on es mostrava el campanar d'una població que els televidents havien d'encertar. També hi havia un premi gros, què us pensàveu? i el premi gros, sempre consistia en electrodomèstics de cuina. La sintonia del programa també va ser històrica: El món és un show i el show és un món, i en el Canal 9, show és Monleón... -tatatatata-

Monleón va ser elevat als altars, es va autoproclamar icono de la cultura valenciana, "conegut" per pel·lícules com Las aventuras de Zipi i Zape i Con el culo al aire (1981), Que nos quiten lo bailao (1982) i, sobretot, Moros y Cristianos , (1987) de Berlanga... -supose que a hores d'ara ja estareu esborronats pels títols, veritat?-

Sempre apareixia amb camises lluentes, maquillatge a go-go, llaçet de coll i eterns pantalons negres. Monleón és gran -perquè crec que encara és, no voldria matar-lo jo ara-, i quan dic gran, vull dir gran: metre noranta i cent cinquanta quilets de pes -com a mínim- graciosament concentrats en la panxeta. I per completar l'estètica, miradetes i comentaris farcits de picardia que eren la delícia de les "üeles" que es desvanien amb ell.

I.... ara que us he posant en antecedents... toca parlar de la vergonya, sí, sí... dic vergonya i dic "esfonsa-possibles-llocs-de-feina-bons-en-el-futur-", però clar..., millor confessar ara que trobar-m'ho publicat a premsa o veure'm al notiari del migdia quan siga una dona de trellat amb molta millor reputació que ara...

Sí, confesse, vaig anar com a públic al Show de Joan Monleón, aleshores jo tenia una edat inconscient, 15 o 16 anys, portava faldilla negra, camisa roja i m'havia pentinat i tot -ara ni faldilles, ni roig, ni pentinar-me-. La família avisada, al poble també i, hala.... una representació cap als estudis centrals de Burjassot.

Vam arribar i ens van donar de berenar orxata i fartons, evidentment. Quan vam entrar al plató, ens van donar un numeret, una mena de xapeta que cordàvem amb una agulla de gafa. Jo em vaig amagar a la darrera filera de cadires, vaig seure amb Òscar i no em vaig cordar l'agulla de gafa... Òscar i jo havíem fet un pacte: si tocava el meu número ell eixia per mi, i el que tocara ens ho repartiríem...

Va arribar el moment del premi gros, Monleón va començar a fer comèdia mentre remenava la capsa les boletes -de bingo, per descomptat- amb els números... i, de sobte, vaig sentir: el 27....

Tragèdia, pànic, impossible descordar la xapa, impossible passar-li-la a Òscar i, impossible moure'm... així que vaig rebre una molt amable espentadeta que quasi em fa perdre l'equilibri. I, em vaig trobar al davant d'un Monleón que esperava que jo pegara botets d'alegria davant el meu premi: una torradora, una maquineta de batre i una liquadora...

Però el pitjor no va ser això, el pitjor va ser que tothom ho havia vist... i vaig rebre comentaris graciosos durant mesos. Però la meua tortura no acaba ahí, Xavi, encara guarda la cinta del programa i amenaça contínuament en fer-la pública en qualsevol dels sopars que fem... i ho vol fer perquè pretén que jo perda el respecte entre la meua gent -Alfons cap comentari!!!!-. Però el que ell no sap, és que puc contraatacar amb un vídeo musical d'ell passadet de vi on fa una interpretació fantàstica de Lluís Llach.

Promeses...

Sempre em dius que no tens paraules i jo... m'empenyore en inventar-me-les i estirar-te-les perquè la incertesa del teu silenci m'angoixa... Però promet fer l'esforç de respectar les teues absències i engolir-me els meus mots, perquè el no-res parle per nosaltres.

I..., si m'ho permets..., també promet que intentaré omplir-ho tot de senzillesa, prohibiré les segones lectures i, aclarirem els apunts i les notes que deses a la teua ment, perquè l'informe clínic que m'escrius, només reflectisca veritats...

Quina olor tenen els núvols?

Hui estic en un dia d’aquells. Sí, ho estic, però el cas és que mai m’he preguntat quina olor tenen els núvols. Seré una mica estranya? O potser ho són aquells fan els anuncis de compreses? Ho seran ells. M’agradaria tenir una conversa seriosa amb un dels creatius d’aquests anuncis perquè si en realitat sapieren el que és tenir la regla..., segur que canviarien radicalment a l’hora d’enfocar les seues idees.

La regla?, veus?, això sí que m’ho he preguntat més d’una vegada, per què se li dirà la regla? Com que jo sóc de lletres i mai m’han agradat les matemàtiques... tampoc no m’agrada tenir la regla...

És curiós, la de maneres ridícules que fa servir la gent per referir-se al període menstrual. L’última que he sentit ha sigut bandera roja, clar ho escoltes i dius: “original el xic, eh?”..., però, n’hi d’altres, que no tenen desperdici. La meua favorita és aquella de coses de dones, tot i que sona a curset de la sección femenina. Clar, que per això caldria dir-se cosas de mujeres. Després, està allò de m’ha baixat. Qui t’ha baixat? On? Què t’ha baixat? Diguem tiquismiquis però la cosa és per a ser analitzada amb profunditat...

A partir de determinada edat, tenim les dones que peguen tantes voltes per referir-se a la menstruació, que has de fer un curset per saber de què estan parlant. La meua iaia, per exemple, sempre em diu: “què nena?, què tens l’asunto?”. Quin asunto? Fa ben poc vaig descobrir de què parlava... Jo sé, que la cosa fa nosa, però ho disfressava tant, que a veure qui endevinava què volia dir. “Què, ha vingut la tia de França?” De França? Tampoc no he sabut mai el per què d’aquesta associació d’idees, però com que els xiquets diuen que vénen de París..., doncs imagine que aleshores la regla també ha de venir d’allà...

En fi, dones majors, qui les entén, tan malament com es passa aquests dies i elles quan t’arriba la sorpresa per primera vegada s’emocionen i tot. Fins i tot, hi ha mares que sense adonar-se'n t’aficionen a la beguda: “Pren nena, ara et fas una copeta de conyac i voràs com se te’n passa tot”. I tant que se te'n passa..., de sobte t’oblides que et fa mal la panxa, t’oblides de com et diuen, d’on estàs i del que és pitjor ....qui és aquella dona que tens al davant somrient, amb una ampolla de conyac a la mà.

Ara, el pitjor de tot de la primera vegada és quan ella li conta a totes les veïnes que la xica ja és una dona. La de miradetes i comentaris innecessaris que has de suportar després. Això sí, per sort mon pare no era Julio Iglesias, perquè aquell no es va conformar en dir-ho al veïnat, aquell va fer una cançoneta perquè s’assabentara tot el món. Supose que a Chabeli no hauria de fer-li molta gràcia allò d’entrar a qualsevol lloc i escoltar son pare a crit pelat per la ràdio dient allò de De niña a mujer.

Jo tinc una teoria al voltant dels forats negres?...

Jo tinc una teoria al voltant dels forats negres?... aquesta és una de les primeres frases que et recorde. Aquesta frase tenia un context: cinqué d'EGB i 10 anys. Llavors, pràcticament érem nous a l'escola, tu venies de Sabadell i jo d'Alcoi.

La nostra escola era una mena d'experiment de la Reforma (no sé quina però era el que ens deien), treballaven bàsicament formant persones, no teníem llibres, nosaltres s'autoavaluàvem, i feiem molts, molts, molts treballs d'equip. La classe estava estructurada en grups i, el meu grup i el teu sempre competien en originalitat...

Com vivies prop de ma casa, tornàvem junts i..., mai no deixaves de parlar, recorde que molts dies seiem al banquet de la porta de casa i ma mare havia de treure el cap per la finestra i fer-me pujar per dinar... Després, vam passar per l'època de fer-se un poc la punyeta, sobretot jo, que era molt més bordeta que tu. Recorde posar-te mil noms (el meu preferit agente 44), recorde fer-te la vida un poc impossible amb cançonetes, cartetes i cintes d'àudio... Un dia et vas enfadar i ens vas portar a l'assemblea de classe i ens van castigar a seure a la teua vora: jo m'ho vaig prendre molt bé, però Loreto va plorar i tot.

Això va acabar, em sembla, que a huité... o va ser abans? No ho recorde bé... Quan vam arribar a l'institut, ens van posar al grup de valencià, al grup de Miquel, ens vam ajuntar amb la gent dels altres col·legis del poble.

Van començar a fer-se grupets, per escampar el poll i fer campana, per anar a la séquia a beure licorets que hi havien amagats entre les herbes. Nosaltres no hi anàvem, em sembla que encara estàvem anegats per l'esperit lliure del col·legi, cosa que ens feia estar un poc marginats de la resta... Vam fer amics nous i vam començar a anar amb altra gent... no recorde tu amb qui anaves: amb Cèlia?... jo amb Núria.

A segon, vam tornar a anar a la mateixa classe, i tu vas tenir l'episodi de les taronges, i vas començar a entrar en el joc dels xics del poble, època d'acampades amb el senyor "cura" a la Carrasqueta, primeres borratxeres i primeres festes. D'aquell any recorde els embolics de la classe: la fardatxa que ens suspenia literatura espanyola a tots (bé, a tu i a mi, no, posem-se mèrits), els cabrejos de Pedraz, els consells maternals d'Encarna i, també Paco, el de valencià, que ens permetia copiar-nos sense cap mena de mirament.

A tercer, jo lletres mixtes i tu ciències mixtes: recorde ben poc, tu seies a primera fila, jo a la darrera, teníem aquell professor pèl-roig de literatura que sempre deia: "no sé literatura perquè sóc llicenciat en Filosofia", teníem al "risitas" en història... i a Manolo, en matemàtiques, que va fer que em decidira per les lletres pures al COU. Aquell any vam començar a fer cadascú la nostra, no ens vèiem fora de classe, veritat? Però a COU, quan tu ja feies ciències pures i jo lletres pures vam tornar a coincidir: recorde que llavors va aparéixer Alfons (amb les camises a quadrets, la Vespa i fumant ducados... qui ho diria ara, eh?).

El selectiu, els aprovats, les bones notes per estudiar el que volíem. Aquell estiu treballares a la platja i et vas posar negre de tant de sol... i ja la Universitat. Alfons i jo a Alacant: jo filològia i ell arquitectura. Tu te'n vas anar a València a fer Físiques.

Alfons i jo vam començar a eixir sense tu, ell passava a buscar-me, però hi havia dies que s'oblidava de mi (no sé com no perdia el cap en aquella època, alguna vegada quedàvem per sopar i, quan arribava tot sol al restaurant, pensava: no he passat per ella!). Tu venies alguns caps de setmana...
Quan vaig acabar primer me'n vaig anar a Anglaterra, en un principi eren dos mesos, però ja saps que em passa quan em peguen les volaes... Us vaig deixar a Alfons i a tu amb els meus companys de facultat: Dani, Víctor... i m'escrivieu cada setmana, encara guarde les cartes i les cintes d'àudio i vídeo que m'enviàveu (per cert, el vídeo el té Alfons a sa casa... va dir que ell el passaria a un format digital.., el vam veure fa poquet i quasi ens senten malament els pastissets de tant riure).
Quan vaig tornar d'Anglaterra vaig reprendre la universitat, i van aparéixer nous personatges a les nostres vides: Lliris, Jaume, Carles... quin època més surrealista quan em pare a pensar en ella. Quina bogeria de dies i de nits, de converses i de gent, dies plens de poesia... perquè en aquella època a tots us va pegar per escriure poesia. Vòmits d'amor que deia Lliris...

Recorde un cap de setmana que vaig anar a ta casa a Burjassot, havies organitzat un sopar literari amb alguns companys de facultat... vam sopar amb ciris i després, vau remenar entre papers per fer una mena de recital. Llegieu poemes per torns i després els comentàveu... recorde que em vaig adormir a un raconet del sofà sentint-vos llegir i, que em vas despertar i em vas enviar a dormir. A l'endemà quan em vaig alçar, no hi havia ningú a casa... i un company teu, que jo no coneixia, estava penjat cap per avall al passadís fent exercicis a una barra de ferro... El diumenge d'aquell cap de setmana vas traure la guitarra i recorde que vas estar tocant..., també recorde que no vaig tornar a casa -com tocava-, i vas preparar una amanida amb iogurt i un fals paper d'un fals congrés al voltant de La imaginació en la literatura catalana. Em vas signar el paper i ma mare encara guarda amb alguns dels meus papers de cursos i congressos...

Dies amb gust de licor d'herbes, de música de Llach (que ara odies), de poesia i converses utòpiques... després vas ser tu qui te'n vas anar a Leeds per un any, i Alfons i jo vam continuar afegint més gent al nostre cercle: Aquil·les, Séfora, Raül, Francesc, Josep Enric, els bessons....

Va ser l'any més reivindicatiu: manifestacions a Castelló, a València, a Alacant, organització de congressos, taules rodones, comferències, una revista, concerts, acampades, moltes excursions... el B.e.a. bullia.

Aquell estiu jo vaig tornar a Anglaterra i tu vas anar a Bòsnia... jo vaig reprendre Filologia i tu vas acabar Físiques.

Després vas tornar a Alacant i vas treballar a un observatòri astronòmic a Crevillent fent la pss i jo, em vaig quedar amb les ganes d'anar una nit amb tu per veure les estrelles...

Dels darrers temps els records se m'esborren... recorde altre moment especial quan Lliris ens va passar el manuscrit de Les ales de la memòria, et vaig telefonar només acabar el llibre, mig plorant, per dir-te que estava molt emocionada... i tu mai no se'm burles quan plore. Em vas dir que deuria telefonar-li i dir-li-ho, que a tu t'havia passat el mateix... i recorde que et vaig fer cas, i només penjar li vaig fer una telefonada kleenexera.

Ara jo estic a Tarragona i tu a Pullman, tenim converses de matinada (meua) via messenger, em fas enveja explicant-me concerts, ens enviem cançonetes i les escoltems junts, em fas prometre que escriuré i em rebusques idees i projectes -jo també t'emprenye perquè escrigues, eh?-... i, de vegades, molt de tant en tant, també xafardegem... i, per cert, saps que Rosa Poveda (Roso) es casa amb el germà de Consuelito? ja t'ho explicaré bé... que no tinc els detalls... (hehehehe).

Per cert, Xavi.... no t'ho he dit abans, però molt bon dia...

Una de Dragon i una dels císters...

Ara ja no estic sota la influència, d'aquesta "cervesa assassina"... Dissabte a la nit vaig eixir amb Raven (el meu company de pis raro, raro, raro). Em va punxar ell: "que no aniríem a l'Excàlibur?"... i clar, jo sóc d'aquelles que no sap dir que no i, davant una birreta i una eixideta ja se sap...

Vam pujar tot l'Estanislau Figueres fins arribar a Rambla Vella ell caminant com Grouxo Marx, per si encara no pensàveu que era un poc raret (ell diu que així es puja més cómodament). I quan hi vam arribar a l'Excàlibur vam demanar: dos pintes de Dragon. Jo ja l'havia tastada, i li vaig dir que els efectes podien ser... "terrorífics". Però si una cosa tenim és... xuleria (serà la sang mallorquina i valenciana?), així que, ens vam amorrar a la pinta i,... a mesura que el líquid rogenc anava desapareixent del recipient (que per cert, vam estar a punt de guardar-se a la bossa), anàvem notant els efectes: rapidesa verbal, alteració de la realitat (Raven veia cada vegada més xicones guapes al local), brindis, atipament mental... Vam tornar a casa baixant per la costera d'Estanislau Figueres, això sí, cantant... i, afortunadament, vam poder clavar la clau al pany a la primera...

En fi, Etnies... com veus ja estic entrenant-me...

Després, ahir diumenge, vaig rebre una telefonada de vesprada que no esperava... Telefonada que em proposava pegar una volteta per les rodalies i prendre alguna coseta... Així que:una sabata a cada peu, i a veure coses... Vam anar a veure el Mèdol, a Altafulla, al Monestir de les Santes Creus i... (a veure si ho dic bé) al Roc de Gaietà. Quins llocs tan xulos, els poblets que es veien per la carretera eren d'allò més tranquil i..., passava aigual pels rius! Tot feia oloreta de terra mullada, i fins i tot, vaig sentir l'olor de mar pegant a les roques... xiquets molt recomanable, una vespradeta fantàstica...

Gràcies Miquel.

Una de melangia...

Estrany dia de sant Josep ahir..., dia sense dinar familiar, ni pastissets, ni cafenets llargs, ni soroll de masclets... estrany dia perquè ahir, ací, va ser un divendres qualsevol. Per donar-li una miqueta de color a l'entrada del cap de setmana em vaig posar un plis-playet al mig dia, i vaig prendre una misteleta amb el te de després de dinar... però, com que el dia té moltes hores... i les vesprades són llargues, vaig intentar estudiar una miqueta (perquè clar, intente estudiar, eh?...)

Em vaig seure a la meua taula, em vaig disposar els fulls i bolígrafs, els auriculars per la música... i abans de centrar-me en el Complement Directe (tema apassionadíssim) vaig badar pel retaule de fotografies que tinc penjat al davant de la taula. Retaule disposat estratègicament a mena de finestra, per il·luminar aquella habitació tan fosca... Sempre repasse les fotografies: els pares, mes germanes, el meu nebot, la meua gata (que pobreta meua no em coneixerà en tornar...), i els meus amics. Tinc fotos de manifestacions antigues amb pancartes històriques i amb gent a la qual li he perdut ja la pista..., tinc fotos d'Anglaterra, de Lisboa, al davant de les portes de Quart..., tinc fotos als banys del Centre 14 amb Séfora i Josep, als carnestoltes de l'any passat davant les nostres palmeres republicanes... tinc fotos dels meus nebotets postissos (un beset Joanet i Carletes). I, tinc fotos amb els meus amics: Lliris, Alfons, Carles, Xavi, Irene, Núria, Elo, Jaume, Aquil·les...

Entre totes les fotos, n´hi ha d'una especialment especial... que al darrere té una història també especialment especial que sempre recordem als nostres "tòrrids" sopars a ca Lliris... el nostre viatge a Conca. A la foto hi estem Lliris, Alfons, Xavi, jo i... el senyor Gaspar (diguem senyor... però). Tenim tots els ulls inflats de son (excepte el senyor Gaspar, clar), però qui guanya el premi és Alfons que, a més de tenir ulls de son, fa cara de mala llet matinera i té uns cabells rebolicats que fan por...

No recorde com vam organitzar aquell viatge, potser va ser fruit del café a casa de Gaspar després de veure el Misteri d'Elx...

Vam enfilar cap a Castella una vesprada ben calorosa. Lliris i jo, ben il·luses això sí, vam acompanyar Gaspar (el senyor) pensant només en l'aire condicionat del seu cotxe.... però, sabeu? ni aire (perquè tenia mal de gola), ni ràdio (perquè tenia mal de cap), ni conversa (perquè no érem intel·lectualment nutritives). Tres hores d'un silenci "fantàstic" i d'una calor bascosa...

Quan finalment vam trobar el càmping ens vam adonar que no tenim eines per poder plantar la tenda (recorde que algú ens va deixar un martell, quan ens van veure intentant clavar les "cosesaquelles" amb pedres i tècniques prehistòriques...

No recorde tampoc com vam acabar de passar la vesprada, sé que vam anar al poble a sopar i prendre licorets de la terra... sé que Alfons, Lliris i Gaspar (el senyor), van anar a dormir prompte, i que Xavi i jo vam estar fent una passejada fins ben tard. -No contaré els motius pels quals vam fer la passejada, que al cap i a la fi són els mateixos del viatge-. Segurament tindríem una de les nostres converses de sempre, tan trascendentals i intrascendentals alhora, si que recorde que el cel era fantàstic allà al mig de la serra, i que els estels lluien insultantment preciosos....

Quan vam arribar a la tenda, Alfons s'havia gitat al damunt del meu sac de dormir i... coneixent la seua mala llet quan dorm... ni Xavi ni jo gosàvem dir-li que es moguera... Finalment, Xavi, sempre tan diplomàtic, perquè jo estava blava de tant riure, va dir: "Alfons... pots moure't?... estàs damunt del sac de dormir d'Idril..." i ell, va respondre: "Qué se joda!" (Alfons parla castellà quan es cabreja). Així, que em va tocar dormir al ras, amb les tovalloles que Xavi i Lliris em van deixar.

Aquest "qué se joda", ha esdevingut una de les nostres frases històriques, així com "l'arrecogiendo garbanzos se te vieron las..." que jo em negue a explicar...

Ja no recorde gaire més coses d'aquell viatge, recorde que visitàrem el balneari de Solán de Cabras, recorde que vam omplir unes marraixes d'aigua a una font, que les marraixes pesaven moltíssim... i que després de la tortura i del pes, el gos de Lliris les va fer esclatar d'una dentada només arribar a Ibi... per cert, també recorde que el viatge de tornada el vam fer amb Alfons, sentint Sangtraït, fumant, xarrant i amb l'aire condicionat al màxim (les finestres obertes de bat a bat, evidentment del seu 205 d'aleshores)... i, el pobre Xavi va tenir un viatge..... bé... ja us ho explicarà ell...

Us propose un joc per un dia de festa...

Segons El llibre Guinness del cinema les deu frases més famoses de la història són:



1. Bond, James Bond.
2. De tots els cafés del món, va haver de triar el meu.
3. No són els hòmens de la teua vida allò que importa, sinó la vida que hi ha en els teus hòmens.
4. Tornaré!
5. T'impressionaria si em pose alguna cosa més còmoda?
6. La vida és com una caixa de bombons: mai no saps què va a tocar-te.
7. Ballaria amb vosté fins que les granotes crien pèl... Millor pensat, m'estime més ballar amb una granota fins que vosté crie pèl.
8. Sincerament, estimada, això res m'importa.
9. Estàs parlant-me a mi?
10.Posa'm un whisky amb gasosa al costat i no sigues mesquí.

Pels tramposos i pels que busquen...

(Per cert, voldria aprofitar per felicitar Peps, Pepes, Joseps, Josepes... i tots aquells que es diuen "pares"...)

Felicitats València...

Trinquet dels cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Transits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernán Cortés,
Trenc, Ciril, Amorós, Pelayo, Campaners,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus,
Nules, Montoliver, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser, Mascó, Minyana,
El Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel.

V.A. Estellés

Bona nit cresol...

Ara, supose que hauria d'escriure alguna cosa, supose que hauria de farcir-ho tot amb línies i línies de mots ben lligats per donar una miqueta de consistència... però trobe la ment ben aigualida aquesta nit -o eren ja moltes les nits aigualides?-. En fi, tinc tothom gitat, tapat i adormit, la casa tranquil·la (i el messenger: on estàs Xavi?), els deures fets i, tot acompanyat de Björk, que pobreta meua és gran odiada o gran estimada, però... sabeu què?, el fet de no romandre indiferent ja és un èxit, sinó mireu Woody Allen...

He dit que hui comence a parlar? (que us pillen confessats....)

Hui comence a parlar per parlar, bon esport, veritat? M'he regalat una flor (o són moltes?), perquè és el meu sant... i porte tot el matí intentant que la imatge quadre.... finalment ho he aconseguit (amb ajuda, evidentment) i m'he desat com fer-ho a un full de word (tallarem i apegarem)...

Ara que tinc l'oportunitat de soltar un monòleg dels meus no sé què dir... ja tornarem a provar més tard..