L'Art d'Escher

Maurits Cornelis Escher va nàixer a Holanda el 1898 i va estudiar Arquitectura i Disseny Ornamental a la ciutat de Haarlem...

Hui dia la seua obra és mundialment coneguda i apareix a molts llocs sense que molts de nosaltres puguem identificar qui és el seu autor.

L'art d'Escher podríem definir-lo com art matemàtic, tot i que majoritàriament podríem trobar aspectes surrealistes i estranys... els seus quadres no són fantasies oníriques com les de Dalí o Magritte, són més bé observacions filosòfiques i racionals sobre el misteri, l'absurd o el terror del nostre món.

L'obra d'Escher la constituiex la divisió regular del pla. Era la seua principal obsessió i forma part, d'una manera o d'altra de la majoria de les seues obras. Si desglossem el pla podem trobar figures d'ocells, peixos, rèptils i figures humanes a mena de trencaclosques... Escher amb les seues divisions del pla ha aconseguit composicions exquisides.

Altra de les categories de les figures d'Escher la constitueixen aquelles obres on juga amb les lleis de la perspectiva per obtenir allò que s'ha denominat figures impossibles, són imatges que desafien la realitat com la coneixem i que la ment es nega a acceptar per molt que les contemple....

A Eol...

Ahir vaig rebre un correu seu -bé... si he de ser sincera eren tres, ell sempre fa les coses a l'engròs, per fer-me la guitza una miqueta-. Feia molts mesos que no en sabia res, fins i tot, vaig arribar a pensar que l'Agapit se l'havia berenat, però sembla ser que a la selva no hi ha connexions d'internet... així que, com sempre, li ho perdonem tot. Jo ja m'havia vestit de vídua negra com a conseqüència del seu abandó de la llar... i ara em tocarà reprendre el meu comportament mesurat -que costarà, costarà-.

El seu patrimoni l'he conservat -o això és el que ell pensa-, no he venut la seua col·lecció de cromets de Heidi, ni li he tocat l'Scalèxtric... però en tornar... s'enfadarà, i molt, perquè he esgarrat tots els seus pòsters "cotxinarros" de xicones en conill.

Sembla ser que ha crescut... m'ha dit que ara ja arriba als armaris de la cuina sense necessitat d'ajudar-se d'un tamboret i m'ha entendrit moltíssim quan m'ha dit que enyora els meus cola-caos sense grúmols..., però no ha parat d'esmentar sa mare, cosa que realment em mosqueja...

De tota manera no pense malbaratar la memòria d'aquesta estimada mumerota... i espere que la selva el deixe visitar-me prompte...

Valor i Clavileño...?

Imagine que la seua maleta estarà plena de samarretes, imagine que a banda dels texans inclourà alguna peça de roba de mudar -fosca- per estar a l'alçada de les circumstàncies.

També n'estic segura que portarà una carpeta plena de partitures, algun bloc per prendre notes i, la seguretat que quan torne celebrarem com toca la fi d'aquest tràmit que una miqueta... sé que l'angoixa. Ell va dir que una paella de marisc... però amb uns bunyols de carabassa jo ja em conforme...

Supose que també hi haurà xocolate a la maleta, xocolate per satisfer tot el seu vici llaminer i per fomentar un dels seus pecats capitals preferits: la gola -per no parlar de l'enveja que li agrada provocar a pobres persones dèbils com jo pronunciant mots com: xocolate, llet de pot o melmelada-.

En fi, li escric primer, perquè sé que li agrada, segon perquè vull desitjar-li tota la sort del món, tercer, perquè espere que pite fort i bé i, quart, perquè quan torne ens en deu una per celebrar-ho. També li demanaria que se'n recordara de portar-me unes pastetes amb panses, una miqueta de mercadet de Candem, i un bocinet Picadilly... -i pare ja que sé que no tinc mesures-.

Nessum (o ja no....) moltíssima sort xiquet!!!!

Sola...?

Pretenia passar una vesprada de diumenge de sofà quan Elo ha telefonat per advertir-me que en mitja horeta passava a buscar-me. Teníem una urgència i clar... una, de seguida, trau el pintallavis, es posa unes arracades i arranca a córrer. Les nostres urgències sempre s'acompanyen de tabac, whisket i Häagen Dazs, -el meu de xocolate belga, evidentment-, així que hem anat per provisions.

Núria ens esperava a La Palmera... i de camí cap allà, comentàvem la situació fins allà on cadascuna sabia. Hem picat al timbre i ha aparegut ella, caminava lentament costera avall de la finca. Caminava com meditant cada passa, com mesurant la distància entre ella i nosaltres, com calculant, triant i ordenant els seus pensaments que tot seguit, sabia que hauria d'exposar.

Ens hem abraçat a la porta i em pujat cap a la casa xino-xano, sense presses i en silenci, de vegades no calen massa paraules, Elo esperava sota la buganvil·la...

Hem passat dins la casa que estava discretament il·luminada, delicadament escalfada per una estufa de ferro que cremava llenya... No és que fera massa fred, però les cases velles de sostres tan alts, sovint necessiten l'escalfor i la companyia de les flames per sentir-se més plenes, més habitades. Estava feta una madeixa al sofà, i havia estat llegint un llibre, sonava música àrab, molt suau...

No saps mai què dir en aquestes situacions... així que no em dit res, hem obert el gelat i hem buscat el raconet al sofà i hem callat. Ella reia amb els ulls de vidre... i, tot i que no calia, ens ha explicat allò que fa temps tots sabíem...: hi ha persones que evolucionen, hi ha d'altres que no, hi ha persones que són curioses, hi ha d'altres que no, hi ha persones que viuen i hi ha d'altres que no...

Vaig tenir una conversa amb ella fa unes setmanes, em parlava dels seus dubtes. "Dubtes, dubtes, dubtes... ningú mai no té dubtes... són la negació d'una realitat que ens dol, són la manera de camuflar les situacions que ens incomòden...".-li vaig dir.

Ens conta que fa dos setmanes va omplir una bosseta amb roba i li va explicar que se n'anava, que ell va plorar veient trontollar el seu món al tancar-se la porta. Que no havia tornat al seu pis per arreplegar cap cosa, que havia preferit comprar allò que necessitava... i que havia estat dos setmanes sola, intentant esbrinar que si allò que li passava era només una "arrancada" o bé, havia arribat el moment el seu moment de viure.

També ens diu que ha estat molt de temps enganyant-se i enganyant-lo. Ens parla serena, cada mot és una paraula meditada, cada pensament una oració reflexionada. Vol anar-se'n d'Alacant -també-, vol deixar el poble -també-, vol seguir el seu camí -també-... i se n'ha adonat que ho ha de fer sola.

Ens hem acomiadat a la porta, s'ha quedat al llindar... de braços plegats, estava millor, estava tranquil·la, segurament tornaria a fer-se una madeixa al sofà, reprendria la lectura i pujaria el volum de la música, posaria llenya al foc, i de segur, que tot i el silenci de la casona, no se sentiria sola.

Algú ha fet anys...

Hem volgut deixar escrita una felicitació d'aniversari, no és nostra, però de segur que algú s'hi sent identificat amb les lletres i, potser algú altre amb el contingut...

Per sempre sabré quin és el nom de la cantant francesa que m’agrada. Així va començar la nostra conversa, paraules que van fer que et diguera que t’estime, dia i nit, primavera i tardor, hivern i estiu, si fa fred o si fa calor, si estic contenta o si estic trista....

Dos anys fa que el meu cor ja té un hoste i no hi ha cap llei que li diga, perdone fa el favor de marxar? I continues ahí, quet, immóbil, passiu, mirant com la meua ànima cada dia té més arrelat el teu nom amb lletres majúscules.

Dos anys que et vaig conéixer, dos anys que t’estime, dos anys que t’escolte, dos anys que tinc la teua mirada, dos anys que escolte el teu somriure...

Un any que tinc paraules de silenci, un any que mire la lluna, un any que imagine que t’escolte, un any que desitge la teua mirada, un any que no t’escolte somriure, un any....

Com cada any t’he felicitat i desitjava dir-t’ho, abraçar-te, acaronar-te i dir-te quant et trobe a faltar..... fred , així va ser. Solament unes lletres a l’any... i em sent feliç. Sé que estàs bé i que encara et puc sentir.

Un any....

Solament em queda un any per dir-te felicitats.

Cal·ligrafia...

És un edifici antic i està a un lloc privilegiat. La façana principal mira el port esportiu i un bon grapat de finestres i balcons ens ofereixen una vista preciosa de la Mediterrània i del Parc de Canalejas.

El terra està folrat de marbre roig i, els sostres són tan alts que hi ha una sensació de frescoreta que s'agraeix moltíssim en aquesta terra.

Des del rebedor principal podem entrar a la Sala d'Actes que està a mà dreta. I la Sala d'Actes, sempre està plena, aquesta setmana, per exemple, acull una sèrie de conferències al voltant de la problemàtica del Sahara, i qualsevol altre dia pots trobar presentacions de llibres, d'art...

En aquesta mateixa sala, cada dimecres a les 20 hores hi ha la projecció d'una pel·lícula, la vetlada no acaba amb les lletres de crèdit... després sempre hi ha tertúlies on gent anònima gosa compartir sensacions i sentiments sobre aquells bocinets d'altres vides. Aquesta setmana li ha tocat a Bailando en la oscuridad -i jo done gràcies de no haver pogut anar perquè estic segura que haguera anegat l'edifici amb un ataquet de plorera-...

A l'esquerra del rebedor hi ha altra porta que dóna accés al replanell on s'hi troba l'escala i l'ascensor. Allà hi ha una maquineta de café i de refrescs... I és punt de reunió entre classe i classe, a més d'improvisada sala de fumadors...

Jo treballe a la quarta planta i, si he de ser sincera diré que només una vegada -la primera, evidentment- vaig pujar per l'escala. Dic pujar com a eufemisme per no dir que em vaig arrossegar dos pisos, vaig maleir el tabac i vaig somniar amb una botella d'oxígen com la de Michael Jackson....

L'aula on treballe és gran i té molta claror que ens proporciona un finestral que dóna al port. Sempre deixem la finestra oberta de bat a bat. Per allà ens entra l'aroma de la mar i els sons amorteïts del trànsit... També aguaitem l'anada i vinguda dels grans vaixells que tenen com a destinació Algèria, el famós Kontiki que fa el recorregut Alacant-Tabarca i, amb una miqueta de sort -o enveja- els iots d'aquells que no tenen res més a fer que passejar-se.

La Seu Universitària Ciutat Alacant acull la Universitat Permanent i és un degoteig constant de gent d'avançada edat que han decidit mantenir-se actius mitjançant l'aprenentatge. Sovint me'ls trobe mentre espere que es buide la meua aula -on per cert, ells, fan un curs de matemàtiques per principiants- i em fa goig veure'ls eixir de classe orgullosos i ben remudats. De vegades fem la xarradeta, -i és que ells també esperen els companys d'altres cursos- i, desitjosos de compartir l'experiència em mostren els seus quaderns. Les cal·ligrafies acurades, els bolígrafs nous... l'energia al màxim... Però, sobretot, la il·lusió i les ganes de passar per la vida aprenent, compartint i gaudint... -que per això, mai no s'és massa vell-.

Sorpresa...

Lliris va nàixer sota un Amanita Faloides...

Lliris ho ha fet molt bé..., me l'he trobada, com us vaig dir, però amb peculiaritat que tenia les mans tacades de tinta. He entrat justament quan estava, la pobreta, barallant-se amb la impressora que s'havia empenyorat en no imprimir la pàgina 88.

Abans d'anar a l'Aula Magna hem pres un cafenet al solet mentre ella se n'adonava que havia perdut els papers de la presentació i pujava, amb moltes presses i angoixa, a buscar-los al despatx. Nosaltres ens hem quedat a la porta de la Facultat aguaitant-li el mòbil - que evidentment li ha sonat, i evidentment era Miquel Àngel-.

A les 12 ja hi érem a la porta tots: les seues companyes del doctorat, Vicent Martínes -que m'ha fet una besada i tot-, Biel -que m'ha saludat-, Miquel Àngel -molt més nerviós que Lliris- i que no deixava de reclutar gent per la presentació que anava trobant al rebedor de la Facultat d'Història.

He assegut discretament, no és que jo volguera, però se m'ha posat davant un xic tan alt que he hagut de fer contorsionisme per poder resseguir visualment l'acte.

Lliris estava nerviosa, això ho sé perquè mai no gosa mirar l'auditori, abaixa els ulls, ordena papers i fa un somriure... de tant en tant mira Vicent o Dèlia...

Vicent ha començat parlant de l'autora, i no em puc queixar gens... per primera vegada, crec que em ma vida no li he escoltat cap citació bibliogràfica tot i que, com a bon "medievalista i romanista" -paraules textuals d'ell- ha esmentat Lionor d'Aquitània. Tot i això, he de reconéixer que ha estat divertit, tota una sorpresa després d'haver-lo patit a alguna assignatura. Després Dèlia ens ha parlat de l'obra... en ha fet riure amb allò de l'imaginari col·lectiu de tots aquells que vam ser xicotets als huitanta... i finalment, Lliris ha pres la paraula per acabar de brodar la presentació amb la lectura d'uns fragments que havia escollit... N'ha triat un on em citava i de sobte, des de la butaca roja m'han copsat les imatges d'aquell moment i aquella època...

Ha acabat puntual, potser perquè ningú ha gosat fer-li cap pregunta... sinó, estic segura que encara estaríem allà perquè com ella ben bé diu: "Millor no em pregunteu, perquè correu el perill que us explique tota la meua vida"...

Me n'havia d'anar de seguida, només he pogut apropar-me per dir-li adéu i prometre-li una telefonada... Me l'he deixada signant exemplars... i és que clar, no sé si ho dic objectivament però les seues Ales de la memòria són una peça de joier.

Ironia...

Exigències, sempre exigències sense trellat ni consistència, sense mesura ni control, sense diplomàcia ni tacte. Exigències perquè sí, perquè ho dius tu i perquè -segons tu- tens raó.

Parles i parles i parles, i jo pense, que si pogueres veure't de segur que callaries perquè te n'adonaries de la teua ridiculesa, però et deixe fer i gaudisc de l'espectacle. Gaudisc callada i, mentre et mire totalment aliena a les teues paraules, m'hi trobe fora, m'hi trobe ben lluny de tot el numeret que em pretens representar.

Calle i no és atorgar, simplement és analitzar la incongruència entre mot i gest, entre paraula i mirada. Cruel? Una miqueta..., però sé que saps que sempre he jugat millor que tu a la hipocresia i..., d'ironia en sóc conscient que me'n sobra un fum.

Rostres com papallones (a la pàgina 17)

Dimarts pujaré a la Universitat, he quedat amb Lliris per esmorzar, segurament canviarem el te o el café amb llet per una birreta, perquè clar: primavera, solet, terrasseta i Campus s'ho mereixen.

He quedat amb ella, perquè a les 12'30 presenta el seu llibre a la Universitat... Vicent Martínes li farà la presentació i em va telefonar perquè hi anara, i així, trobar una cara coneguda asseguda al seu davant. Tinc moltes ganes d'anar-hi, perquè encara no he vist cap presentació seua i..., estic pensant elaborar algunes preguntes punyeteres per fer-la desenquetar una mica.

He de passar a buscar-la al despatx de Biel, on treballa darrerament de Levinsky, -com li diem tots per emprenyar-la-, elaborant un arxiu de sainets. Faré un "despatxeo" i pujaré a buscar-la a la tercera planta de la Facultat de Filologia i, de segur que me la trobaré asseguda davant l'ordinador amb una muntanya de fulls i post its, vestida de fosc, ben pentinada i amb un mocador cridaner per donar-li una miqueta de color a la sobrietat -sobrietat que ella intenta donar-se, clar-.

A Lliris la conec de fa molts anys, ja. De primer curs de carrera, on vam coincidir al B.e.a., i ben prompte vam connectar -cosa ben estranya perquè tant ella com jo, som més habituals a les amistats masculines-. En aquella època ella semblava tenir trenta anys... Sempre vestia amb falda, calces -mitges per alguns de vosaltres- i sabates de taló, portava uns cabells llargs i unes arracades d'or que estic segura que pesaven un quintar. Els dits atiborrats d'anells i una aurèola de perfum que atalbava al passar. Algunes persones la confonien amb una professora, i és que el posat afavoria molt aquesta teoria.

Coincidíem en algunes assignatures i quan ho fèiem seiem juntes. Després vam començar a compartir temps fora de la facultat, però sobretot, si me n'he de recordar d'una època, sense cap mena de dubte és quan ella va anar a viure a Santa Faç amb sa germana. Alfons, Raül i jo passàvem molt de temps per allà, fins al punt que ella va acabar comprant whisky Capitan Cook -el més barat del súper-, perquè les botelles s'acabaven mirant-les. També durant aquella època ens va pegar per fumar canutets, pintar-se ungles i dibuixar un món utòpic.

En aquella època, també, va deixar la seua parella de sempre, aquell xicon que li oferia una gàbia d'or... i va començar a eixir amb el que ara és el seu marit, Miquel Àngel. I també, aquell temps, va ser el darrer pels seus vòmits d'amor ,i és que des de llavors, no ha tornat a escriure poesia... -que jo sàpia, eh?-

Lliris se'n va anar a viure amb Miquel Àngel, i uns mesos després ens va sorprendre a tots, dient-nos que es casava. És va casar un 9 d'octubre, no calen més comentaris... Es va casar de blau amb un vestit Desayuno con diamantes, a l'església va sonar la Muixaranga, i al sopar Els Maulets i El Tio Canya.

Després li vaig perdre la pista, va deixar d'anar a classe i durant unes setmanes no vaig poder localitzar-la de cap manera. Va estar malalta i va necessitar un Crit de Munch per tornar a funcionar. Llavors va ser també quan ens va sorprendre amb les seues Ales de la memòria -ara Rostres com papallones-, primera novel·la seua de caire autobiogràfic on espantava boires amb ales de paloma. La novel·la va guanyar un Premi Octubre de Narrativa Ciutat de Sant Vicent, i posteriorment ella va esdevenir "concursanta literària compulsiva" fins que va arribar el Premi 25 d'abril de Benissa amb Helena: un record sempre és mentida. I, posteriorment, va ser finalista al Premi Ciutat de Sagunt amb Claus de serp. (No et queixaràs xiqueta de la propaganda que estic fent-te...)

I per què escric tot açò? Potser és que tinc una sentiment de culpabilitat perquè també a Lliris li dec una visiteta llarga, ella ho sap i, com a bona amiga, no m'ha bonegat encara per no haver-ho fet -i m'ho meresc-. Li dec una visiteta a ella, i als meus nebodets postissos: Joan i Carletes, que per cert, Joan volia abaixar-me els pantalons per mirar-me les bragues la darrera vegada que el vaig veure -aquest xiquet abans dels 12 ja li demana preservatius a sa mare-. A més a més..., ara que pense, sabeu realment per què no em bonega? Perquè tinc unes fotos seues realment compromeses on està enxopada de Heinekeen i perquè sempre puc contar com canta cançons tradicionals manxegues -que, evidentment, té enregistrades Xavi-.

M'han regalat una càmera...

Sí, sí, m'han regalat una càmera, ai mare quin perill... Jo la veritat és que volia Nicolas Cage... però quan he vist el paquet al damunt de la taula me n'he adonat que en aquella capseta no podia cabre aquell homenarro. M'he de tornar a confomar, però promet que continuaré demanant-lo fins que Baltassar -que és el meu favorit- me'l concedisca.

El cas és que hui n'he fet 30, i espere que tots ho apunteu bé, perquè ara tinc la intenció d'esdevenir atemporal com ma mare... Demà tinc festa d'anivesari, sincerament jo no ho sé, m'ho ha dit un pardalet un poc llepó, així que aquesta nit faré una teràpia de relaxació perquè odie les festes d'aniversari... bé, matisem, anar a les festes de la resta no m'importa gaire, però la meua... buf... un Calvari. M'han convocat prompte, a les sis de la vesprada, voldran ser originals i portar-me a missa de sis al convent de vora casa Iris? Hauré de donar gràcies al Nostre Senyor per anar envellint -això sí, dignament-?

Jo, per si de cas, m'emportaré la meua música hortera -que és una festa d'aniversari sense: "En la fiesta de Blas?"-, passaré abans pel súper per carregar de Cerol, Damms i White Label i com que tenim el Barri baixant l'escala -qui puga baixar-la, clar-.... qui diu que no acabarem al Forat, bevent Aigua de València amb el senyor Toni?

Fa ja quasi un any que no hi està amb nosaltres, fa quasi un any que el món ha perdut una miqueta de la seua vida i fa quasi un any que tots els que l'estimem el trobem a faltar...

Una conversa me'l va portar a la memòria, una conversa sense pretensions però amb essència i, pensant després, em vaig adonar que ja no puc parlar d'ell en present, només puc fer-ho en passat o condicional... i això, em costa.

A l'Alcoi dels 40, ell s'ofegava, tenia massa coses que li bullien dins per esdevenir un operari més de fàbrica, i per això, quan acabava la seua feina al taller, anava a l'escola de Belles Arts... Tothom pensava que era un boig, un bohemi, un somniatruites, fins i tot, alguns hi van dubtar de la seua "masculinitat". Cada vegada s'hi sentia més esfonsat,més angoixat, més com els altres que bevien herberet i colpets de café a l'eixida de la fàbrica i va lluitar per fugir lluny..., fugir tan lluny com li fóra possible...

El rebesavi, un republicà convençut que sempre havia estimat la llibertat, la solidaritat i el trencament de les normes va aparéixer a casa dels avis amb un grapat de diners als saragüells, havia venut La Penella, la finca de la família... i ho havia fet pels seus fills... Mon oncle, no va tardar en fugir del taller i de la ciutat dels ponts i del barranc del Cint... no li va costar gaire, tampoc portava massa equipatge: una maleta de cartró, un batidor, perfum, els seus quaderns de pintar, un parell de mudes i la roba dels diumenges.

Primera destinació Alacant, d'Alacant a Cadís... i de Cadís a Gran Canària. Des d'on tenia previst agarrar un vaixell cap a Mar de Plata... Però els diners es van acabar a Canàries mentre esperava l'eixida d'un vaixell a Buenos Aires...

Ell mai no es va desanimar: dormia a unes cotxeres, però anava a totes les festes de l'alta societat illenca. L'oncle era alt, d'ulls de gat, de cabells clars, sempre engominat, sempre amb oloreta de perfum, sempre amb una cigarreta als llavis, sempre amb un posat resolt... i així, a poc a poc, va conéixer les filles de l'ambaixador del Brasil... filles que va captivar, i filles que li van proporcionar un viatge en petrolier a Rio.

L'oncle Liberto va arribar a Rio..., i no solament havia viatjat debades sinó que havia aconseguit alguns reals al vaixell. Una vegada a Rio va pensar: "tinc diners per allotjar-me uns mesos a una pensió o una setmana al millor hotel de Copacabana..." I, dit i fet, es va adreçat al millor hotel de la costa per compartir taula amb estrelles com Ava Gardner -o això contava ell-

Aquest pensament seu tenia una raó fonamental: si buscava feina i deia que s'allotjava a l'Hotel X tothom pensaria que era un senyoret europeu adinerat i trobaria una bona feina, cosa que no ocorreria si deia que s'allotjava a una pensió sense nom i perifèrica... Tot li va anar bé i en uns dies va començar a treballar de creatiu publicitari.

En un dels seus viatges a Manaos, capital de la selva Amazònica, va conéixer la tia Raimunda, llavors aquella personeta menuda, de fosca de pell, silenciosa i educada el va fer arrelar...

De Rio va tornar a Alcoi i d'Alcoi va tornar a fugir a Lisboa des d'on a la seua Quinta Sant Jordi, va començar a pintar i ser reconegut... tenia un marxant, un estudi, i unes ganes immenses de viure, de gaudir i de parlar i parlar i parlar...

Vaig estar a Lisboa fa dos anys, hi vaig anar sense bitllet de tornada, va ser durant una època on necessitava aclarir determinades coses que només podien aclarir-se des de la llunyania. D'aquelles setmanes recorde les nostres excursions als seus llocs preferits: Ericeira, Sintra, Èvora, Cascais, Setúbal, Estoril..., les nostres converses davant d'una rostida de sardines, les nostres visites en tramvia a la Part Alta, l'Oporto, les cigarretes, el Bemfica, el Colombo, els percussionistes del carrer, el mango, la batata, els fados d'Amália, Chico Buarque, Djavan, Alceu Valença...

Hi vaig estar cinc setmanes, temps suficient per organitzar pensaments i preparar-se per tancar capítols. Temps insufient per conéixer aquell tiet boig que adorava el naïf. Ara tinc alguns dels seus quadres, regals que dese fins tenir el meu lloc per penjar-los. El seu blau, el seu blanc, el seu rosa: blau dels seus ulls, blanc de la seua innocència i rosa de la seua xafarderia. Perquè si el tiet era alguna cosa..., bàsicament, podríem dir que era xafarder.

Esclata Mestalla...

Estic preocupada, molt preocupada...., i no és només que Esclatarà Mestalla durant les properes setmanes..., és que comence a creure que tinc poders de vidència... Franc em va dir que sóc un Oracle, algú sempre es refereix a mi com a Bruixa... i la propera cosa que tem fer és suggestionar-me amb el tema i anar desesperada a un centre comercial per aconseguir una gelaba tipus Rappel, o pitjor..., bufar-me els cabells tipus la Pitonissa Lola o fumar cigars havans com Aramís Fuster. Hauré de callar perquè realment em visualitze i estic agarrant molta por...

Però no penseu que tot açò ho dic de manera aleatòria, tinc els meu motius per pensar-ho i que ho justifiquen tot... Millor us done un exemple i jutgeu vosaltres mateixos:

Anit, després d'una de birretes -bé..., una és un dir-. Em vaig connectar -potser perquè la boira passara abans de dormir- i em vaig trobar Nessum... Jo molt digna, com sempre, tractava d'emprenyar-lo dient-li que hui no dormiria perquè el València guanyaria a Sevilla. Intentava infondre-li por mentre li feia visualitzar que hi hauria més masclets que un dia de Falles, més trànsit que un 30 d'agost, i més senyeres blaves que el dia de la processó institucional del 9 d'octubre. Per acabar d'arredonir-ho, també li vaig dir que anara a posar-li un ciri a la "geperudeta"... -i promet que jo no sabia que hui era el dia de la Mare de Déu dels Desemparats-. (Aix quina processó més.... "integrista", quasi plore quan he vist a les notícies com agarraven una critureta de mesos vestideta amb l'equipament del València plorant encanada i aterrida mentre passava, de braç a braç, en mig d'una gentada impressionat perquè algú l'estampara -literalment- contra la imatge...). Bé, el cas és que ell contraatacava i em deia: "Quina samarreta em pose?" (Nessum té tota una col·lecció de samarretes feridores de vista i sentiment seccessionista). Jo li deia...: "no sigues gasiu i posa-te-les totes... sempre pots anar despullant-te a cada cantonada fins que et quedes en conill al bell mig de la Plaça de la Reina..."

El cas..., és que el València ha guanyat... I ara ens tocarà patir l'Esclata Mestalla a tot arreu -sort que a Alacant no hi ha massa amor valencianista-. Ens tocarà escoltar Francisco -amb la seua veu com un barranc- cantant l'himne valencianista, ens tocarà -i és el que més tem- escoltar l'Himne de la Regió... que és encara més aterridor i que comença amb alguna cosa així com: Per ofrenar noves glòries a Espanya... aix... tan bonica com és la Muixeranga. Però per imatge absolutament copsadora -i perdoneu-me per fer-vos-la visualitzar- és... Rita Barberà..., sí, sí... aquell gallimarsot, vestida de roig, amb veu cassallera, fent botets a la balconada de l'Ajuntament. Perdoneu un segon, ara necessite senyar-me, i traure'm aquestes imatges absolutament condemnables abans de cremar-me en la flama eterna...

I... és que tenim un país d'opereta -o de sainet-, país de taronges, i d'horta, "mecaguendéus" i fartons, xés i bellees del foc, moros i cristians i torró, bous a la mar i plantades de xop, sopars de quintos i peladilles, espencat i pericana, paelles i conill espatarrat, Roques i Geperudetes.... Però, tot i això, encara tenim esperances i il·lusions, Enric Valor i Fuster, Mariola i Montcabrer, Altea i Bocairent, Muixaranga i dolçaines, Xarxa teatre i Acció Cultural, El Casal del carrer Elda i La cova del Drac, però sobretot...., i pels que no ho coneguen... més moral que l'Alcoiano (que perdia 0 a 6 al minut 80 i encara els jugadors deien: ànim, que el partit és nostre!)

Per cert, ja he desintonitzat Canal 9 i Ràdio 9..., ho he fet conscientment i amb molta cura..., no volia emportar-me cap ensurt fent zapping... i és que allò de ser valencianista mai no ho he sentit jo, vés per on!

I, per concloure, què hi ha pitjor que guanyar la lliga? Guanyar la lliga i la UEFA (que Déu ens agarre confessats!

Això era i no era...

Sincerament, només puc acabar el dia dient que ha estat esgotador i no és perquè haja estat descarregant camions, ha estat perquè hui he passat moltes hores amb Xavi.

Si anem a pams, puc dir que la tensió de la trobada ha fet que em despertara ben de matí... Jo he aprofitat el temps abans que ell arribara per prendre una dutxeta i per endreçar una miqueta la casa. I és que quan estic amb Xavi només tinc ulls, mans, llavis i orelles per ell...

Quan ell ha arribat, sempre puntual, hem esmorzat junts i com és una miqueta gelós li he ha hagut de donar la meua torrada i part del meu suc que m’ha tornat, evidentment, ben bavat...

L’esmorzar ha acabat amb una caterva d’abraçades, de llepades i de besades farcides de melmelada... i quan ens hem cansat m’he empenyorat en fer-lo canviar de roba... Em fa molta gràcia com es deixa despullar, fent-me lluitar constantment per traure-li cada peça de roba. També em fa gràcia que mai no remugue quan li trie la roba que més m’agrada... Mentre el despulle, ell juga amb les meues arracades que sé que l’embogeixen, jo el deixe fer, això sí, amb molta cura perquè no m’espatle amb una de les seues mostres de passió desmesurada...

Després hem pensat en aprofitar el solet i hem anat a fer una passejada, així que agarradets de la mà i, a pleret, hem eixit al jardí per olorar les flors i “acaronar” les fulles de les plantes. Ell arreplega flors i me les posa als cabells, també em dóna tot allò que troba i li sembla interessant... De sobte, el sol ha desaparegut sota un cel encapotat i li he suggerit que podríem anar dins a llegir un llibre...

Hem fet un tracte, jo llegia i ell escoltava, Així que hem entrat i ens hem assegut al terra envoltats de coixins. Teníem dos llibres al davant i no sabíem quin llegir, aleshores l'he deixat triar, i ell, com gairebé sempre, ha escollit el que tenia els colors més cridaners... No he pogut acabar la història perquè s’ha posat realment embafós... i és que no puc concentrar-me si no deixa de distraure’m amb les seues acaronades...

Cap a les dues ha començat a arribar la gent, sort que ja teníem el dinar amanit... perquè al migdia tothom va amb presses i “correres”.

Després de dinar ens hem escapolit per fer una migdiada. Parle de migdiada com a eufemisme, tot i que seria més adequat anomenar-ho rebolica..., perquè cada vegada que compartim llit fem una mena de lluita de poders. Lluita que, gairebé sempre, acabe jo guanyant quan ell acaba rendint-se de son. Hui l'he guanyada jo i quan, finalment s’ha adormit li he tret mans i peus del damunt -amb molta cura- i he eixit sigilosament per no destorbar-lo...

Ens hem acomiadat de vesprada... jo estava al cotxe i per l’espill l’he vist plantat a la porta de casa... la seua darrera imatge em mostrava un rostre anegat de llàgrimes.

I és que clar... Pipi ja havia d’anar a fer classe...

De fil de vint...

Hui he anat a prendre un te amb Rosa.

Rosa és una alumna que vaig tenir fa ja un temps quan jo treballava a l'acadèmia. He passat a buscar-la perquè ella viu lluny del centre i com que l'oratge ho propiciava hem anat a la Teteria del Zoco que està de vora al Mercat Central.

La Teteria del Zoco era una casa antiga rehabilitada per un grup d'amics per fer-la teteria. És una estança estreta i allargada pintada de roig i lila i on pengen llums de paper. Les parets estan vestides de fotografies, quadres o poemes, només cal que els demanes espai... Sempre sona música, sempre música d'autor i sempre amb el volum adequat per estalviar-se crits i poder distingir bocinets de cançons. També pots trobar-te que la música ix de la cuina des d'on els xics que ens atenen ens regalen arranjaments amb guitarra... Sovint també hi ha recitals de poesia, improvisacions de jazz, contes, monòlegs o teatre... tot depén de l'ànim d'aquell que gosa pujar al cadafal i posar-se davant el faristol per compartir melodies, paraules, pensaments, històries o denúncies... També cal dir que hi pots demanar uns pastissos increïbles -sobretot el de xocolate i el de garrofa, mel i panses-. El pastissos són cuinats allà mateix des d'on el flaire de rebosteria es barreja amb les aromes exquisides dels tes i les dances de les barretes d'encens que ho aneguen estratègicament tot...

M'he demanat un te moruno -perquè em donen panses- i Rosa ha demanat una barreja de te que portava rosa, taronja i gessamí i canyella..., m'he controlat i no he demanat cap pastís -tot i que sentia com cridava el meu nom des de la cuina-...

Li devia aquest te a Rosa o bé, me'l devia ella a mi per haver aprovat el nivell Mitjà de la JQCV... La tenia asseguda al davant, i quan l'escova parlar no podia arribar a creure'm que ella, Rosa de Salamanca, parlara amb el meu accent, amb la meua tonada i gairebé amb la meua velocitat...

I és que recorde els seus plors quan va acabar el seu primer dia de classe de valencià. Rosa plorava perquè no havia entés absolutament res i estava convençuda que mai no arribaria a aprovar l'examen de nivell. Aquell primer dia de classe vam anar a fer una birreta, li vaig demanar paciència...i, li vaig assegurar que aprovaria. Rosa va començar a fer "redaccions"..., va començar a demanar llibres en català, va començar a veure Punt Dos -ja sabeu que Canal 9 no és massa recomanable i... sobretot ara... que m'han contat que Urdaci se'n farà càrrec-... i després d'un any de classe va passar a fer dictats amb menys de cinc faltes...

Hui em contava que també estudia oposicions a secundària, que la casa ja la té quasi moblada, que ha estat de viatge al Marroc i que té la intenció de continuar estudiant valencià...

I és que aquestes simples converses justifiquen el que jo ara mateix..., encara estiga corregint exàmens.

Dia del Treball

Hui primer de maig no pense pegar-ne un brot... per això és el dia del treball, no?