Mentre sona...

Em pose Lamb i, em concentre en la musica, en les poques ganes d'anar a treballar aquesta vesprada. En altra setmana ací, una més. En les ganes de fugir cap a indrets més xicotets, amb més llum i més sol i menys gent. En la visita de dijous que passarà un cap de setmana llarg a casa i el Cerol que em portarà. En la declaració de renda que no he fet encara, en el sou que ja ha desaparegut entre lloguer i efectes col·laterals. En què vull conduir escoltant música i a ser possible Morcheeba o Jamiroquai... que m'animen molt. Que vull escoltar REM mentre l'aire entra per la finestra i donar les gràcies per telefonar-me i deixar-me'ls sentir divendres des de Torrevella. Vull sentir l'oloreta de salobre dels penya-segats de la Marina i el timó de l'Alcoià. Estar asseguda al mig d'una conversa, sense parlar per ensumar-ho tot. Reflexionar on estic i per què sense que cap resposta em faça mal. Posar-me fites i acomplir-les i no deixar ningú ni res pel camí. Tindre menys mandra per cuinar i no oblidar la roba a la llavadora. Decidir-me a agarrar aquell tren un diumenge de matí i no ser sempre tan orgulla per admetre que de vegades no tinc raó -he dit de vegades-. Vull acabar el llibre de la tauleta de nit i que la gent se'n recorde de mi, encara que siga malament. Donar les gràcies més sovint a qui s'ho mereix i a qui no. Enyorar amb saudade. Pintar-me les ungles -transparents això sí- mentre elabore un món utòpic a la meua mida, i... deixar passar les hores perquè el temps res no importa.

D'Anònims i Alinònims

Anònim un dia va dir...

M'agradaria
M’agradaria que no sempre el Sol sortís per l’est, que el mar fos ple d’aigua dolça i escoltar els sons dels arbres.
M’agradaria triar el color de la meva pell, hivern de blau, tardor marró, tants colors.
M’agradaria pujar graons de deu en deu i saltar de continent, lliscar per damunt dels rius esquivant pedres d’arrodonides formes i dolços perfums.
M’agradaria fer ploure.
M’agradaria prémer els teus pits.
M’agradaria que les muntanyes em coneguessin pel meu nom.
M’agradaria triar el meu nom.
M’agradaria conèixer un extraterrestre.
M’agradaria somiar el que jo volgués i portar dins una maleta les imatges dels meus somnis.
M’agradaria ser amic del vent.
M’agradaria canviar de cara dotze vegades i que pogués tancar les orelles.
M’agradaria saber qui és amic meu.
M’agradaria ser el nen a qui han regalat unes sandàlies i surt saltant a jugar al carrer quan comença l’estiu.
M’agradaria menjar un núvol.
M’agradaria néixer de vell i morir de jove.
M’agradaria passejar despullat pel carrer major i fer l’amor amb tothom.
M’agradaria girar-me del revés com faig amb la meva samarreta.
M’agradaria tenir el gust a la punta dels dits.
M’agradaria saber què hi faig aquí.
M’agradaria abraçar el foc.
M’agradaria parar el temps l’estona que calgués.
M’agradaria ser com tu.
M’agradaria repartir felicitat.

A la qual cosa Alinònim va respondre...

Si fos

Si fos d’aigua, jo la beuria.
Si fos de cendres, les enterraria.
Si fos de núvols, els dibuixaria.
Si fos de paper, el retallaria.
Si fos de metall, el doblegaria.
Si fos de pecat, el cometria.
Si fos de mentida, me la creuria.
Si fos de mirall, em miraria.
Si fos d’argila, l’acaronaria.
Si fos de muntanya, la pujaria.
Si fos de menta, l’oloraria.
Si fos de mar, em submergiria.
Si fos d’amistat, la conrearia.

Si fos d’aventura, la recorreria.

Si fos d’animal, el domesticaria.
Si fos d’amor, el besaria.

Però Alinònim encara tenia més coses a dir...

No m’agradaria
No m’agradaria que el vent
enlloc de besar les meues mans
em furtara els cabells
i em destroçara la carn.

No m'agradaria que la mar
enlloc d’omplir les meues visions
s'amagara darrera del sol
i ens deixara la sal i el desert.

No m'agradaria
que les fulles dels meus llibres
s’escanviaren amb les fulles dels arbres.

No m'agradaria
que les nits de plaer
s’escanviaren per les nits d’exàmens.

I Anònim que no estava gens "patof" va insinuar que...

M'agradaria (II)

Si fos d’amor, també jo, el besaria...
ara però, tinc el cap nevat,
els braços calamarsats i l’entrecuix plogut,
ara... és quan vull a mirar enrere.

He caminat, tant he caminat?
Veig el camí que jo mateix he marcat,
amb giragonses que dibuixen, clares,
perfectes interrogants arreu.

Veig arbres que han florit al meu pas
i restes de matolls arrencats,
ventades i plàcides llunes fent el ple,
dreceres amb alts graons i cérvols amb fins ulls de vidre
que em somriuen des de la carena
i em conviden a jugar.

Veig aigua brollant dels meus ulls.
Caigudes i aixecades, petons, rebel·lades,
veig sal i sucre, innocència i despit.

Sé que m’AGRADARIA aprendre estimar,
ho vull, i no ho vull oblidar
i sé que completaré el camí,
...però ara que tinc el cap nevat,
els braços calamarsats i l’entrecuix plogut,
si fos d’amor, també jo, el besaria.

[Furtat a Anònim i Alinònim]

Felicitats...

Ales...

Sempre escolte aquell soroll, un soroll de vegades més suau, de vegades més ràpid, de vegades més intens, de vegades més seguit, de vegades més fort, de vegades, sempre de vegades...

Aquell matí, només alçar-me vaig mirar per la finestra, trobant-me amb uns ulls de gat, que em miraven des de la barana de d'enfront. El felí em mirava fixament, sense por de no apartar la vista, sense por de caure i amb la parsimònia de saber-se'n trapezista en aquella mena de fil d'aram fet d'algeps. Un gat gran, roig i d'ulls taronja, un gat que gronxava la cua, i ho feia... a ritme de bategada? Em vaig sorprendre contant els moviments de la cua de gat: tres, quatre, cinc i, parava. Ara més de pressa, ara més seguit, ara més fort...

Em va agarrar por, i vaig tancar la finestra fent tot el soroll possible per espantar-lo... i mentre passava les cortines per esvair la seua imatge vaig sentir com els seus ulls pintats amb línies verticals se m'estacaven al bescoll.

La casa, com sempre, estava silenciosa al matí, i mentre buscava al calaix una samarreta per posar-me, altre soroll capta la meua atenció: aigua és aigua. L'aixeta del bany no tanca bé. Encenc el llum, i em mire reflectida a l'espill, per un segon m'espante, m'ha semblat veure'm una pupil·la horitzontal... de sobte conte: tres, quatre, cinc i, silenci... Ara més de pressa, ara més seguit, ara més fort...

Vaig buscar una tovallola per posar-la a la pica, no vaig voler escoltar res més... i, em vaig assegurar que no ho faria si tancava bé la porta del bany.

I hui, aquesta vesprada he esbrinat que em fan por els ocells amb aquell soroll tan suau que fan les ales quan bateguen, amb aquell soroll de vegades més ràpid, de vegades més intens, de vegades més seguit, de vegades més fort, de vegades, sempre de vegades....

M'encanta París...

"Som un homo feliç,

tenc deliris amb anís,

som un elefant ambulant

i m'encanta París"

Joan Miquel Oliver

Surfistes en càmera lenta

Bes...

Besades tremoloses, inquietes, plaents i tendres...

Joia callada i endolcidora
que tímida véns a prop meu...

Després amb molta llum, amb gust de magrana i plens de preludi...

Em cals ben ardida i ben forta
són tantes vies que davant
sol·liciten el vol errant
del sospirar que Amor em porta...

Que m'arrenquin el bull...

Sigues ma consellera tu
la comptadora de mes hores
incendia d'Ella més vores
Joia, i vesteix-me'n el cor nu

Gràcies...

Qui no vulga pols...

Martí em va dir un dia que se li havia trencat la punta del llapis i jo ara em trobe igual. Amb Cru i Xavi, també parlem d'Icarus i de com s'apropa tant al sol que se li cremen les ales... Ara em sent així ales cremades i sense maquineta de fer punta. Vull prendre seriosament alguns projectes i sovint em sent falsament pressionada...

Així que només dic que em retire sense polsegueres, que no vol dir que no torne a l'era... però ara mateix no vull pols.

De retrats...

El primer que m'he trobat només obrir la carpeta, han estat les seues fotos. He mirat les fotos del casament. Les he mirades amb molta atenció, parant-me en els detalls que presagiaren la fi de la nostra història... Ella continuava semblant una nina, una nina de porcellana vestida amb aquells vestit amb randes i amb les ones fosques del seu cabell acaronant els seus muscles. La seua careta estava somrient, els seus ulls també somreien. Jo l'agafava del braç, amb un posat seriós, amb un bigotis ben retallat i els cabells retirats amb brillantina. El meu vestit era fosc, crec recordar que gris. Ella està asseguda a una cadira alta i, acarona un ram de flors deixat caure damunt de les seues cames. Em mira per damunt el muscle i jo li torne la mirada. El fons és molt senzill, un cortinatge, que segons recorde era d'un verd fosc molt elegant, i que ací apareix d'un gris molt matisat. Continue mirant les fotos, fotos amb la meua família, fotos amb la seua família, fotos amb totes dues famílies...

[Fragment]