Equilibri...

I si faig balanç des de la tornada ni he dormit, ni he menjat, ni he tingut un moment de tranquil·litat. He plorat un poc -que fa la vista clara-, he telefonat molt, he concertat moltes cites -i les que em queden-. I la setmana no ha acabat encara, ni els nomenaments, ni els nervis, ni l'equilibri que a hores d'ara sembla impossible.

Toni i els diables...

Fa un parell de dies Toni i jo vam fer el primer viatge oficial junts i no el vaig fer baixar del cotxe perquè estava amorrat a l'encenedor, però me n'he adonat que s'ha de tenir paciència fins i tot amb ell.

Jo conduisc, que m'agrada molt, i ell a la meua vora indicant-me el camí. No és de massa parlar i tampoc no m'importa, els seus silencis no se'm fan gaire incòmodes. De tant en tant, m'avisava per girar, per la velocitat i, fins i tot, em calculava el temps que trigaríem a arribar. Però quan vam arribar a Cocentaina es va tornar boget... volia fer-me anar per l'Alqueria i, de sobte, i per la meua fe cega amb ell, em va fer abaixar un camí de terra en direcció un riu. Jo el bonegava però ell, sense immutar-se continuava amb la seua tossuderia: Continua recte. Continua recte.

Després d'una baixada de cabres i la poca visibilitat del cotxe de ma mare, vaig decidir passar del Toni i fer la volta i vaig optar per l'opció més raonable: Per anar a Gandia? Quan passes el port d'Albaida busca Palomar i ja t'ho trobaràs. Sort del meu sentit comú femení i l'opció de preguntar, perquè molt Toni però al cap i a la fi, com tots els hòmens : Calla, que jo sé per on vaig!. Així que, per no començar el viatge amb la típica frase de: Ja t'ho havia dit. Vaig optar per l'opció més salomònica: Tu parla que jo aniré per on voldré.

Després a la nit, sopar de poble on tot queda al criteri del cuiner, revetla amb orquestra i, sobretot correfoc. Foscor, pólvora, dolçaines, fum i rialles, moltes rialles. I és que ací, es viu molt bé.

Una setmana...

Em queda una setmana, després tot serà començar, endreçar, organitzar, demanar, córrer i esperar, sobretot això, esperar...

I mentrestant em quede amb les converses amb ell, la platja de nit, el soroll dels grills, l'olor del gessamí, el gust del café i la tranquil·litat, sobretot això, tranquil·litat...

Ascensor...

Això de l’ascensor sempre és un poc claustofòbic, sobretot a l’estiu, sobretot quan és el d’un pàrquing i, sobretot, quan portes una roba una mica escotada i tens acompanyants amb ulls de gripau. I ha passat allò improvable, que l’ascensor s’ha desbaratat entre la tercera i la quarta planta i no hi havia manera d’obrir les portes. Per més (des)gràcia la campaneta d’emergència tampoc funcionava...

Així que paciència i a parlar de l’oratge que sempre és un tema molt socorregut quan no tens res més a dir. Però clar, veient el context, l’espai i el morbo de la situació i, sobretot els acompanyants l’opció proposada d’anar llevant-se roba "per la calor" era d’allò més secundària. Així que Núria, mig piripi, comença amb rialletes i carasses i, de sobte me n’adone que no m’agraden les sabates horteres del castellanet de cabells engominats ni tampoc la combinació de pelets i cadeneta d’or de l’altre que com a mínim –i sense faltar el respecte- eren d’Hortaleza.

No tinc sort ni amb això, per una vegada que em quede tancada amb un parell d’hòmens a un ascensor no s’assemblen al Nicolas Cage i és que amb homenarros com aquells, millor que deixe la líbido on la tinc ara, pels peus, pels peus...