dimarts, de juny 28, 2005

Per fi...


L'he esperat que isquera d'aquella portalada i, quan finalment l'he tingut al meu davant m'he fixat que el seu rostre semblava estar pintat per milions de gotetes dibuixades, gotetes que s'esvaraven seguint el ritme dels seus panteixos polsos avall. Uns ulls de mirada netíssima, unes mans amples de dits curts i uns cabells argentats que li caien sobre els ulls.


Li he dit que portava moltes setmanes buscant-lo, que els darrers dies ho feia amb desesperació, que cada dia me'n recordava d'ell, i que la seua absència provocava en mi una angoixa que cada dia creixia una mica més.

M'ha costat una mica convéncer-lo... però finalment, m'ha promés tornar en deu minuts, així que he corregut a casa per amanir-ho tot. I com m'ha promés ha vingut, ha picat la porta suaument -el veïns no devien saber-ho- i, me l'he trobat al davant oferint-me el que jo més necessitava. Ha sigut tan amable amb mi, que he quedat en veure'l la setmana vinent, i per compensar-li el seu temps, la seua bona feina i la seua amabilitat li he donat una bona compensació.

Gràcies senyor butaner...

diumenge, de juny 26, 2005

El cartero siempre llama dos veces...

Els diumenges de vesprada donen per a molt, sobretot quan l'avorriment t'aturmenta, tens la roba planxada, la casa neta, has passejat, has llegit el diari, has llegit Cabré i has jugat amb les gates. També donen per la desesperació i per desquiciament, i, finalment he decidit portar demà la puteta al veterinari a veure si deixa de gemegar i refregar-se per tot i tots. Que això que el zel els dura dos setmanes és pura fantasia... portem ja tres mesos!

Altre efecte col·lateral és que em fan mal les oïdes de tant escoltar música per no escoltar-la a ella, i ara no sé si podré dormir o començarà la serenata nocturna... i és que entre la caloreta, els seus gemecs i el meu insomni comence a tremolar.

Però al que anava, he tingut a mitja vesprada un pensament de pardal: fer una coca en sucre. M'han agarrat unes ganes boges de clavar-me a la cuina -jo crec que m'ha traït el subsconscient perquè no sé amb qui parlava aquesta setmana de El cartero siempre llama dos veces, i crec que volia cuinar perquè potser algun bonarro em picaria el timbre mentre ronyosa de farina li obria i ... aix, calle: he de desfer-me d'aquestes hormones sexuals que desprén la gata demà mateix!!!!.

En fi, telefone ma mare preguntar-li: què, com, quant, on... i m'arriben els primers problemes. Em dóna una recepta per 6 persones que m'obliga a uns complicats càlculs matemàtics pels quals no estic preparada, però tot i això, he decidit tirar endavant amb el projecte ensucrat.

Amb el paper a la mà apunte: 4 ous, un iogurt de llima, dos gotets de sucre, un d'oli, un sobret de llevat i la farina que admitisca. Sona fàcil, no? Però, què vol dir això de la que admitisca? Algú podria explicar-m'ho, per favor? Porte trenta-un anys tractant d’esbrinar-ho, però encara no ho descobert. Què és, que quan la farina crega que ja n'hi ha prou, m'ho dirà? Tan senzill com seria dir-me: nena, posa-li un quilo de farina, però no, la qüestió és complicar les coses i tirar per terra les meues il·lusions d'arribar a ser una experta en la matèria.

I, si a algú li interessa, m'ha eixit una coca molt bona...

dijous, de juny 23, 2005

Morfeu esvaït...

Sempre venies de matinada i jo t'esperava al llit mentre escoltava la ràdio o llegia un llibre. T'esperava quan els veïns ja havien apagat els llums i la gateta deixava de miolar-li a la lluna. I així, sense fer soroll, sempre entraves i m'acaronaves els cabells, em vetlaves els somnis i me'ls contaves quan despertava.

Ara ja no véns a les xicotetes i, estúpidament espere escoltar-te arribar amb les teues sabates de plomes. I mentre t'espere, veig com es dibuixen els números verds al rellotge i mesure el temps per butlletins horaris. I quan ja no puc estar més al llit, m'alce i passege pel passadís, i jugue amb les gatetes fent-los boletes de paper. I em dol quan despunta el sol no recordar els somnis i em dol que ningú me'ls explique i em dol que em visites a mitja vesprada per furtar-me unes hores que no voldria, perquè esvaint així el meu temps, m'obligues més a enyorar-te quan es fa fosc.

dilluns, de juny 20, 2005

Aspirina i Melanina...

Aspirina


Melanina

dimecres, de juny 15, 2005

Meme...



Cada matí, mentre revise el correu -si és que hi ha alguna cosa...- passe revista als xiquets i xiquetes.... i Martí, hui em proposa aquest meme:

Deu àlbums de música -només?-:

  • Serpents's Egg de Dead can dance.
  • Charango de Morcheeba.
  • Público d'Adriana Calcanhoto.
  • Out of time de REM.
  • Atchung baby d'U2.
  • Diesel and Dust de Midnigth Oil.
  • A funk odissey de Jamiroquai.
  • Recovering the Satellites de Counting Crows.
  • Our time in Eden de 10.000 maniacs.
  • Once more with feeling de Placebo.

Disc que em faria vergonya de trobar
Qualsevol d'Alejandro Sanz

Música baixada a l'ordinador.
Confesse que molta, moltíssima...

Últim CD comprat
En vaig comprar dos d'Elis Regina: The best of Elis Regina i Minha Historia

Darrera música que he escoltat abans d'escriure aquest post.
Canciones para el tiempo y la distancia d'Ivan Ferreiro (ex-Piratas)

Coses que escolte que signifiquen quelcom especial per a mi.
Aquesta és fotudament complicada perquè tota significa alguna cosa, algú, algun moment...

  • Mr Jones de Counting Crows, per quan volen animar-me.
  • Secret Smile de Semisonic, per somniar.
  • Losing my religion de REM (buff... sense comentaris)
  • Mmm, mmm, mmm, mmm de Crash test dummies, com pot tenir aquesta veu?
  • Sing de Travis
  • Duvet de Böa, aquesta és pel Raven el meu bitxo que no vocalitza, aquesta fa olor de curry, de voll damm, i cous-cous...
  • Rome wasn't built in a day de Morcheeba, per conduir -o millor dit estar aturat- a 40º al sol, mentre esperem que desaparega l'embús.
  • Block rockin' beats dels Chemical Brothers per quan necessitem un poc d'energia.
  • Crossroads de Tracy Chapman, per torturar-me...
  • Superman de Fight for fighting, tots tenim la nostra kriptonita, no?
  • A sort a fairtail de Tory Amos, per aquella època que hi vaig ser allà...
  • Coinleach ghlas as fhómhair de Clannad, per tota la màgia d'aquelles terres verdes, d'aquella gent pèl-roja i per aquella olor de Guiness.
  • Have a nice day de Stereophonics, per regalar-la ben de matí.
  • Gabriel de Lamb, tampoc comente -buf...
  • Special needs de Placebo... per una posta de sol
  • Hot brown Tequila de Jamiroquai

Llibres llegits durant l'any. Buff... no tants com voldria a banda dels obligatoris del col·le, molts començats, molts subratllats, molts anotats... jo diria que entre deu i quinze.

Llibreria o biblioteca.
A Barcelona llibreria a Mutxamel sempre biblioteca.

Últim llibre llegit.
La pell i la princesa de Sebastià Alzamora (regalet del Beltza).

Què llig aquests dies.
Contologia. Antologia del conte literari. A cura d'Albert Planelles i Francesc Vernet.

Cinc llibres que m'han marcat.
  • Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders.
  • Les ales de la memòria de Lliris Picó.
  • El llibre de les meravelles de Vicent-Andrés Estellés.
  • Historia del silencio de Pedro Zarraluki
  • Irlanda d'Espido Freire.
I jo voldria passar-li el meme a Cru, Xavi, Despina, Beltza i París.

dilluns, de juny 13, 2005

Un fil al melic...

Deixar que la llum deixe pas a les ombres sense tenir por que la foscor ens envolte i ens faça desaparéixer per a sempre. Mirar després aquella espurna dels teus ull i contar els puntets que t'il·luminen l'iris i, rebolicar-te les parpelles per després pentinar-les posant-hi molta cura per raptar aquells filets que se't despreguen. I si tinc sort i te'n furte un, demanaré un desig que només s'acomplirà si bufe fort mentre reposa al meu dit.

I ara pensaré fort i demanaré que no te'n vages quan despunte el dia, que romangues una estona més i em faces de llençol quan la brisa faça ballar les cortines i la ciutat comence a bategar mandrosa. Mentrestant, obrers aniran apagant fanals i posant voreres.

I ens portaré l'esmorzar al llit i ens llegiré el suplement d'un diari i, et cantaré a cau d'orella fent que la veu s'assemble a l'arc de Sant Martí. I si tancares els ulls, ho aprofitaria per contar les teues pigues i establir al teu cos un mapa que em permeta escriure, en clau, el meu nom. I si tinguera sort i et tornares a adormir et posaria un floc invisible del meu melic al teu per poder-te estirar cap a mi quan crega que te'n vas.

diumenge, de juny 12, 2005

Més dèsset de juny...




Caminant pel passat amb ulls de futur

No ha de sorprendre a ningú la meua manca d’interés. Aquest tipus d’activitats no han estat dissenyades pera mi. Una reunió d’ex-companys d’institut ? Una festa per a gent amb la que l’única cosa que tens en comú és haver passat al voltant de 6.300 hores de la teua vida dins del mateix recinte (alguns més hores que uns altres, clar...). L’anàlisi racional és simple. Dues són les possibles motivacions per les quals una persona es pot vore atreta cap a esdeviments socials d’aquest calibre:
  1. Ocasió per a recordar aquells “daurats anys” ens els que duies grenyes, et pensaves que eres més llesta/llest que ningú, els anys en els que tenies temps i el gaudies pensant només en tu mateix, sense responsabilitats, ni fills, ni cotxes que pagar, aquells temps on encara no estaves gros/grossa com una foca, ni tenies quatre fills a cadascú més lleig...
  2. Ocasió per a revenjar-te de totes aquelles petites humiliacions típiques de l’adolescència però que encara recordes amb una mica de mal regust. Tornar i veure com després de 15 anys (23.464 hores més o menys) part de la gent continua fent el mateix que feia abans, simplement perquè el seu cervell mai no dóna per a més.
A mi em sembla que jo no puc fitar en cap de les categories. Per a pensar en l’institut com als “daurats anys”, hauria de no tenir memoria, i en tinc. D’altra banda, per a voler-me revenjar es necessita una certa dosi de mala llet que jo fa temps que no desenvolupe.

La resposta és obvia. No vaig a la festa perquè no em sent motivat.

I tanmateix... un pensa i diu... ja, però... que bonic seria parlar amb Encarna i dir-li, gràcies per ajudar-me en una època tan difícil, parlar amb el Físic i dir-li, gràcies per fer-me veure la física d’aquesta manera tan bonica, parlar amb la Fardatxa i dir-li gràcies per animar-me a escriure, amb Maria Josep i dir-li gràcies per redescobrir-me una cultura, amb el “cap d’estudis” i dir-li gràcies per la teua aproximació a la filosofia, amb Bernice i demanar-li disculpes, a la Baldaquí per explicar-li que el teorema fonamental de l’analisi diu que les antiderivatives són les integrals, al profe de dibuix de COU per fer-me valorar la meua intel·ligència, a Pedraz per fer-ne el llatí divertit... i a aquell xic que es deia David i que un dia em va dir que ja em tocava començar a creure en mi mateix...

I se’t fa un nus en la gola i penses... bé, no aniré... però i si li escric un missatget a Encarna, un altre al Físic, un altre a...

[Dit per Xavi...]

dissabte, de juny 11, 2005

Dèsset de juny...



Dels anys d'institut poquet recorde, només records esmicolats i rostres que es desdibuixen. No recorde haver patit mai per un examen, no recorde haver passat nits sense dormir, ni tan sols estudiar per setembre ni patir pel selectiu. Sé que durant aquella època vaig començar a odiar el café -el Cerol no, eh?-. També que vaig començar a eixir per la Zona, a beure sidra i metros de colpets de noms com: cerebro, cucaracha, mocos, calienta osos polares de Alaska... També vaig començar a fumar, a anar amb hòmens i a tornar a casa arrancadeta i espirituosa.

Tenia unes mil peles per eixir, que posàvem en un pot per comprar tabac, pagar cubalitros de cervesa que bevíem en palleta i el taxi per tornar. Anàvem a Mejillones -que pudia a calamars fregits i t'apegaves a les taules- del carrer Ferran i, després a Abyss que estava tot just a la vora.

L'institut no el recorde gaire gran, la primera planta per primer i segon, i la segona per tercer i COU, el fet d'ascendir de pis ja suposava un mèrit. Dues escales i un lloc estratègic per veure els xics guapos baixar. Un pàrquing ple de motos, una cantina on podies fumar i les portes sempre obertes convidant-te al passeig per les urbanitzacions properes. Passejos que sempre acabaven a la séquia del costat menjant taronges que furtàvem i, allà al solet, entre gespa i citrons passàvem les hores de filosofia o història...

Dels profes recorde la Fardatxa -de nom Mercedes?-, l'Esteve que tenia sempre la bragueta abaixada, l'Encarna i el Pedraz, Rosa Gaià i Rosana, Simón, la pobra Geraldine i Paco... i jo sé per què ho dic i, sobretot, el Miquel que feia tremolar amb el seu tamany de combi industrial...

De companys el Campano, el Rompe, Fito, Marcos, la Petra, Elvira, el Xavi, l'Alfons, la Cèlia, el xic aquell fanàtic de Led Zeppelin i els còmics -com li deien?-, la Venus de Willendorf, Núria, Eva Mairal, Irene i Elo, la "Roso", Esther, la Cotillas, Paloma, el Txitxa, la "uela", Baldo, Isidro...

I pense en tot açò perquè el proper dèsset hi ha un sopar de promoció al qual no aniria ni pagant-me a no ser que altra ànima torturada com la de Xavi o Alfons m'acompanyara. I és que no sé si seria massa divertit parlar de com ens ha anat aquests anys mentre la majoria ensenya fotos dels seus fills, els seus casaments i discuteixen els preus de les hipòteques o el quilo de tomates al mercat. Gent que beuria amb moderació que arribaria conduint cotxes metal·litzats, lluiria camises ben planxades i, és que tot això encara em ve massa gran... i quan em preguntàren: "i tu? què tal?" jo els diria: encara no tinc casa, el meu cotxe no ha passat la Itv, no tinc cap nòmina mensual, somnie escriure algun dia alguna cosa bona... Encara isc i torne a casa després d'esmorzar dient que serà la darrera vegada, tinc crisis existencials una vegada a la setmana, no "tengo perrito que me ladre" i no sé què és l'instint maternal i, aquest any, una vegada més, em quede sense vacances per falta de pressupost... Però, a banda de tot això, sóc cada dia una miqueta més feliç...

dimarts, de juny 07, 2005

A la funcionària...

Jo de fadrina vull ser funcionària per agarrar un mal d'esquena i tindre una baixa pagada, per estalviar-me les darreres setmanes del curs plenes de reunions, avaluacions i exàmens, per no agarrar-li el telèfon a ningú que no m'importe i ser una autista al meu món de Teletubbies. També vull ser funcionària, i a ser possible vaca grossa, per triar els millors horaris, per seleccionar els meus alumnes i per poder-me escapolir d'aquelles avorrides reunions de departament i de comissions pedagògiques.

També vull ser funcionària per passejar pel centre vestida bé, anar a esmorzar i prendre'm una copeta de vi i una mica de truita, també per moure el cap amb gràcia perquè tothom note que m'he comprat arracades noves. Anar a la perruqueria habitualment, les metxes sempre han d'estar ben definides, pintar-me les ungles ben pintades i portar unes sabates de pell impecablement netes. I, sobretot, retocar-me les mamelles quan la gravetat faça estralls.

A canvi oferisc una mica d'hipocresia, dos quarts de falsedat, quilo i mig de "cuento", dos terços d'insolidaritat, quatre fanecades de prepotència, una arrella de supèrbia i per arrodonir-ho bé, dèneu barselles de parlar foradat...

Qui em compra?

dilluns, de juny 06, 2005

Finestres obertes...


Ha arribat la calor, i amb ella les finestres obertes, l'oloreta de la roba estesa i de plantes regades, però sobretot, sobretot, els sorolls. Jo no puc queixar-me gaire de sentir trànsit, ni ambulàncies, ni soroll del carrer... així que tot i viure al rovell de l'ou sóc molt afortunada en aquest aspecte. El que sí que he notat darrerament és una sèrie de sons que m'han fet esgarrifar profundament... i és que tinc un veí filipí que "li mola" el Karaoke. Així que quan l'home arriba de la feina o els caps de setmana, supose que s'engega a l'aparell i solta unes sonates tenorianes que farien tremolar el mateix Liceu i l'esfonsarien de per vida.

Tot va ser una vespradeta d'aquesta setmana, que vaig obrir el balconet perquè entrara la fresca... i quan estava disposada a concentrar-me en la meua feina vaig escoltar una música que em va produir un flashback als 80. Llavors el vaig escoltar a ell: veu tremolosa, gallets, arrítmies diverses, entonacions amb diversificació de tonalitats... i va ser llavors quan vaig pensar: "Aquest home promet i, molt".


Tot seguit em vaig apropar al balconet, ara escoltava també trompetes, no pot ser! un quartet de jazz! però no, era un xiquet que assatjava a la terrassa de d'enfront per les processons aquelles de tipus militar acompanyat de tabals que tant m'esborronen. Després de la trompeta un crit: "quieres meterte la trompeta por el culo!"... i, llavors, silenci. Bé, silenci relatiu: continuava cantant el del karaoke... i ja per acabar-ho de rematar i al·lucinar amb molta més potència em va pujar un flaire en forma de núvol de marihuana barrejada amb pintura que vaig pensar: "comprar-ne no en compres, però a partir d'ara, i mentre duren les reformes al local de baix llavaràs i estendràs roba durant sis vegades al dia. Amen".

Després d'ensumar prou vaig veure el filipí -mentalment, clar- vestit com Toni Manero, en una habitació decorada amb paper de formes circulars i, vaig pensar -que estic molt pensadora jo darrerament-: "Quantes coses t'has perdut per no obrir més sovint la finestra".