En Pere Boter i jo...

Sembla que les coses comencen a enfilar millor, després d'un cap de setmana de plorera em fa la impressió que ja comence a animar-me una miquiua. I és que crec que he tingut massa canvis durant els darrers dies que encara no sóc capaç d'empassar-m'ho tot.

Em fan matinar molt, cosa que desteste, comence a implantar la meua llei a Can Peixauet -territori comanxe- i de nit, somnie amb xiquets que em criden: senyo, senyo I jo..., cada vegada més convençuda que les criatures són per aquells que mereixen una santificació directa... jo de moment m'estime més l'infern que si alguna cosa bona té és que En Pere Boter sempre convida a birres....

Sort!

Sembla que la moralina ha funcionat... abans em queixe, abans em convoquen... Després d'una vesprada de bogeria isc cap a València per agarrar demà un Euromed a les 6 del matí...

Esperem poder reprendre açò des d'allà...

De moment, envieu sort (que en necessitarem segur)

Barcelona en 24 hores....

Mobilitza't, aconsegueix bitllet, clava en la maleta allò necessari.

Agarra un tren, fes cinc-cents quilómetres i després de cinc hores arriba a Passeig de Gràcia.

Espera a la Plaça del Sol una telefonada que no arriba.

Agafa taxi, baixa a Les Rambles i aconsegueix hotel, durada de l'estancia: d'una nit a qui lo sap.

Arriben les xiquetes i eixim a sopar: busquem pel Gòtic, pel Born i acabem a un oriental -amb un cambrer que feia por-.

Passejar de nit per Les Rambles i actuació estelar de París:

Xiqueta meua,

que del carrer eres l'ama.

Per culpa teua,

tinc el cor encés en flama.

-ens tiren diners...-

Intentar dormir, alçar-se matí, desdejunar amb un senyor que podia ser el besavi de totes i enfilar cap al carrer Casp.

Nomenament per plorar i queixes per la manca d'informació -la sala plena de valencians... ja deia jo que som el Naranjito Club-

Tornar per les maletes i intentar trobar un tren per tornar al tròpic...

Moralina= no pense tornar a pujar a no ser que em confirmen plaça!

Albaes i museus...

Vaig curta de guano, però m'han comentat que puc cantar albaes a les Rambles. La meua potència de veu no dóna per a massa, però segur que Pariseta -que té una veu com un barranc- ens traurà del paperet. Jo m'amagaré a la seua esquena i li aniré xiuxiuejant les lletres.

Tinc la reserva del tren, a un Mare Nostrum -Déu ens agarre confessats-, la reserva d'un hotelet a les Rambles, -per allò que necessitem una base d'operacions cèntrica-. I la sensació que tot pot ser una mala broma. De tota manera com Xavi i Cru diuen, sempre puc anar de museus... i diumenge, com que no ens vindria malament, algun baret per prendre birretes trobarem obert.

Em sembla que podríem passar a augmentar la llarga llista del Naranjito Club al Principat...

Mentides...

Aquests dies tinc una sobresaturació infantil, i no és perquè de sobte m'hagen aparegut instints maternals... que jo crec que, sincerament, no en tinc cap ni un... és que tinc el nebodet a casa full time... I les hores que he passat amb ell m'han fet adonar de totes les mentides que ens deien els majors.

La primera i principal aquella de: si no et menges tot el berenar no et faràs gran. Jo tenia bona barra i sempre m’ho menjava tot -bàsicament, perquè després venia el premi: una cullerada de llet condensada o un poquet de xocolate- però gran, el que es diu gran, no és que m’haja fet. Com l’esperança és l’últim que es perd, jo continue fent cas d’allò per si de cas, però em sembla que no guanye en verticalitat, precisament.

Altra cosa que em deien era que estava prohibit xafar les formigues roges però amb les negres era diferent, amb aquelles podia encruelir-me amb total tranquil·litat, clar com que eren negres...

Els majors ens imposaven així un codi que ells mateixos havien inventat i en el qual tot eren normes i així, les nostres inquietuds quedaven anul·lades:

• No es podien xafar els tolls després de la pluja, encara que nosaltres ho fèiem perquè per una volta que ens posàvem catiusques....
• A l'estiu no podíem eixir al carrer abans de les cinc de la vesprada perquè s’havia que dormir la migdiada, i si no dormíem venia la Xiri Bandera -que era una bruixa que arreplegava xiquets amb un sac- I ara que vull dormir, no em deixen.
• I el que era pitjor no et deixaven apegar-te aquelles calcomanies que ixen als xiclets perquè deien que et xuclaven la sang. Si allò era cert, no sé com pot continuar viu l'Anthony Keidis dels Red Hot Chilli Peppers...

Però la veritat és que hui m’he sorprés dient-li una mentida al meu nebot i, aleshores, no vull ni pensar en què he esdevingut.

Addiccions...

Agulles i vinils

D'àcids i destrals...

Un estrany costum més fort que la vida, el reté al meu costat. De vegades durant la nit, en la boira del somni, puc sentir la seua obstinació secreta d'assassí. La seua oïda espera el ritme de la meua calma. Una hora, un mes, un dia... no li importa. Ell sempre sabrà trobar l'instant adequat en què em trobaré desprotegida de tota llum i força... i esperarà, pacientment, per abocar l'acid o la destral.

Amb la seua fidelitat fosca i muda sempre m'aguarda. Espera la meua arribada per començar un ritus cruel i diari, l'existència del qual té tan sols un fi: executar damunt de mi el seu ofici de venjança.

[Fragment]

Isn't it?...

Cap de setmana a Londres? No sabem encara... Ell intentarà demà trobar bitllets... una oferta és una oferta, i mai se saps si encara ens haurem de conformar amb una visita virtual...

De tota manera jo comence ja a repassar mentalment la línia negra del tube per anar al Candem i prendre'm una pint a the Oxford's Arms. També comence a passejar per Victoria's Street i visitar squaters. M'il·lusione per sopar en aquell restaurant hindú de Nothing Hill i per comprar alguna andròmina a Portobello. Escoltar jazz en quaselvol club del Brixton... i per què no.. acabar a una rave veient eixir el sol des del Thames.

Per cert... sona Castles made of sand de Hendrix (aix...)

Diumenge: cinema...

El cinema està a la part antiga i és l'únic cinema que ha sobreviscut a les multisales i a les pel·lícules comercials. A l'entrada el senyor de tota la vida et recull uns paperets colors de rosa i automàticament se sent l'oloreta de rosetes. Entrar a aquella sala és com recordar com eren les sales quan jo era xicoteta.... Les parets fosques, el terra de marbre blanc, uns esglaons desgastats, els seients de cuir, els espills, les plantes.

Pugem al baret i m'agarre una botelleta d'aigua i un palet de regalícia que de ben segur m'haurà posat les dents ben negres... però a qui li importa això en la foscor? I... confesse, que no puc resistir-me a rosegar aquella vareta...

Les butaques folrades de roig, i bastant rígides, res a veure amb la comoditat, potser per això ningú no pot adormir-se en aquella sala... Allà vaig veure Un lugar en el mundo, Sicario, Ciudad de Dios, Azul-Rojo-Blanco... i hui: Diarios de una motocicleta ...

I em quede amb una escena: Ernesto creua l'Amaçones nadant. És la seua darrera nit a San Pablo, i és la nit del seu 24 aniversari. A una banda del riu els sans, a l'altra banda del riu els malalts... Els sans l'animen perquè abandone, perquè ho deixe, perquè torne a la seguretat de la vora. Els malalts l'animen a arribar perquè pot, perquè ho aconseguirà, perquè el riu no és un impediment....

Després d'això, queda ben clar a quina banda està l'esperança...

De cinc sentits...

Estàs angoixat perquè dius que les coses no t'ixen com deurien i, sempre acabes les frases dient que estàs comdemnat -com sempre exageres...-. I jo, no sé per què, no puc creure't. Sobretot perquè:

1. Quan pense en tu només puc escoltar el soroll de la teua rialla i el taral·larejar de les teues cançons.

2. Quan ensume els meus pensaments fas oloreta de café acabat de moldre i si em concentre una miqueta m'evoques aromes de gespa mullada, de nata i xocolate, de pebreres i de cervesa...

3. Si amb la memòria el que faig és tocar-te, raspes una miqueta i..., sempre tens les mans gelades.

4. I si el que vull és mirar-te, sempre estàs fet una madeixa al sofà gairebé a les fosques.

5. I quan et taste, estàs salat... potser perquè la darrera vegada ploraves.... o era jo?

Opcions...

M'insinuen una feina que podria estar bé -almenys econòmicament- i l'única cosa que fa és entristir-me.

Aleshores em plantege allò de: trie amb el cap o trie amb el cor? Si triara amb el cap ho agarraria..., si triara amb el cor no voldria ni esmentar el tema...

Malabars...

El trànsit per entrar a Alacant tan angoixant com sempre. Som l'eterna ciutat d'obres amb reduccions de carril i, almenys, s'ho prenem amb resignació ja sabent de bell antuvi que les obres del tramvia no finalitzaran fins el 2007 com explica o argumenta o tranquil·lita o suggereix o justifica o imagina o, directament menteix el retol informatiu a l'entrada de l'avinguda...

Les rotondes i els semàfors aturen el trànsit d'una ciutat que deixa fugir o engul vehicles i..., a cada semàfor, un petit empresari: el venedor de mocadorets de paper, el venedor de premsa, el de xiclets, el personal auxiliar de neteja de vidres, el repartidor de sort diària/setmanal/quinzenal/mensual...

Però hui, la cosa ha estat ben curiosa... tant, que quasi m'ature per veure l'espectacle íntegrament... I és que un parell de xicons oferien una sessió de malabars acompanyats de tambors... Els xicons allà al mig de la carretera, tot just on acaba -o on comença, depén de com es mire- la Gran Via, feien volar les peces una i altra vegada cronometrant i mesurant el ritme dels semàfor mitjançant els tambors.

He observat les cares dels conductors i, tret d'un executiu absort en una conversa telefònica tots somreien... això m'ha fet pensar que potser els xicons han despuntat una nova iniciativa empresarial: arrancar somriures... i és que puc ben bé assegurar que amb mi ho han aconseguit...

42.236...

No m'he tornat boja... i no pretenc fer de visionària avançant el número de la grossa de Nadal... tot i que si toca aquesta xifra, estic disposada a deixar-me convidar a una bona mariscada o a un viatget en primera cap alguna destinació exòtica tipus Jordània o la Patagònia... Tampoc pretenc ensenyar els xiquets de Sant Ildefonso a llegir xifres en català, tot i que ara que se n'ha muntat una de grossa no sé què farien: dirien huit o vuit?, dèneu o dinou?, dèsset o disset?... -ja se saben els problemes de parlar llengües diferents-

El cas és que ja tenim el 40.366... i potser ja puga començar a pensar en maletes... Però no hi clavaré les angoixes dels darrers mesos, ni els maldecaps de les darreres setmanes, potser una miqueta d'il·lusió, un poc de melangia, un bocinet de sort, una capseta amb tresors, un grapadet de fotos, unes quantes llibretes, alguns records... i és que després de molt de temps, comence trobar que s'acaba aquest capítol definitivament. Un capítol que ha esdevingut massa llarg i feixuc però com tot..., tenia una data de caducitat...

El lleó de Belfast....

L'entrada del teatre donava a un carrer bastant transitat de vora a l'estació d'autobusos. Només els cartells ens donaven la pista de la seua existència, tot i això, els cartells mai no eren escandalosos. Era l'únic teatre "oficial" de la ciutat, pot ser per això no calia una publicitat agressiva. La façana principal era semblant a les façanes dels edificis de les vores. Façanes roges d'antigues fàbriques que ara havien esdevingut edificis del centre rehabilitats...

Butaques fosques, catifes fosques, parets enrajolades i llums estratègicament col·locats... bona acústica i la sala gairebé plena. La cortina fosca divideix un espectacle de l'altre. La gent parla en veu baixa i alguns miren els rellotges de reüll, i... amb puntualitat britànica s'apaguen els llums.

Tota una colla de músics omplint l'escenari, instruments cèltics, cabells pèl-rojos, i allà al mig... lluint la seua consciència de geni, ell. Vestit de fosc, com sempre, amb barret i ulleres com sempre, i amb aquell posat de supèrbia que només personatges com ell poden lluir sense ofendre. Caràcter impossible, veu de taverna i melòdies suaus per la seua duresa...

Recorde aquell concert com un dels millors concerts que he vist mai... i, tot açò ve perquè el 10 i l'11 de desembre estarà a Benidorm...

(Sospire)

Aprenent...

Caminar sense pressa i no mesurar els pasos que resten per arribar enlloc. Gaudir sense l'angoixa de la sensació de què cada segon de plaer és un segon més cap a la normalitat. Ser conscient que res no és per sempre. Tenir la certesa que és una sort equivocar-se i després, prendre-s'ho amb un somriure. Saber dir les coses que es volen escoltar però, sobretot, saber dir les coses que ens fan fugir...

.... i jo, estic aprenent a fer alguna d'aquestes coses.

A la dula...

De vegades omplir aquests espais no és tasca fàcil, sobretot quan tens moltes coses a dir, i no saps per on començar. No sé si en aquests moments és molt millor el silenci o deixar-se emportar pels mots que dansen com la dula després de la pluja.

Potser demà el vent em pose les idees en ordre, sinó només caldrà altra lluna...