Cerolet a la fresca...

Dia dur, però no passa res... encara tenim reserves -ja poques-, encara m'escoltes -malgrat tot-, i diumenge més, no?

Llegenda urbana...?

Hui he tingut visita i m'han contat una història que anava més o menys així..

Una família vivia a un bonic adosat a la costa, un jardinet, unes terrassetes i un gosset. El gosset, un labrador daurat, jovenet, ben viu i molt caçador.

Com la majoria de les persones, aquestes també tenien veïns. Veïns que també tenien un jardinet, unes terrassetes i un gatet. Un gatet xicotet, marronet, ben viu i molt caçador.

Gosset i Gatet no s'avenien massa, sempre acabava Gosset per saltar la bardissa i acaçar Gatet que, com a lindo gatito, corria a amagar-se sota les faldilles de la senyora de la casa. Un dia, cansats de la situació, els pares de Gatet, van picar la porta dels pares de Gosset, i els van demanar molt educadament que tractaren de controlar tan canina bèstia perquè no desvetlara l'existència de tan felina criatura. Els pares de Gosset es van comprometre a controlar l'instint caçador de l'afillat...

Un dia, Gosset va arribar a casa amb Gatet a la boca. Gatet no es movia, ni arrapava, ni fugia... per la qual cosa els cor dels pares va estar al punt del colapse:

• Com els ho contarem als veïns?
• No ho farem i no patisques. El netejarem, i els el deixarem al seu jardinet perquè pensen que ha tingut una mort natural...

Els pares de Gosset, van banyar Gatet, el van eixugar, el van perfumar i clandestinament van saltar la bardissa i el van deixar gitadet sota uns matolls mostrant la careta. Semblava un Jesuset..., el cabet reposant sota les potetes, net, polit, "aseat"... Satisfets per la tan bonica presentació, els pares de l'homicida van anar a gitar-se i van tractar de conciliar el son davant tan recargolada acció.

Van passar els dies, i els pares de Gatet van visitar els pares de Gosset:

• Se n'anem d'ací, hem decidit vendre la casa
• Com pot ser això? Si fa menys d'un any que viviu ací...
• Hi ha fantasmes.
• Fantasmes? Deu ser broma, veritat?
• No, portem un dies sense dormir. Gatet va morir la setmana passada i, la xiqueta va voler que el soterràrem al jardí amb tot un cerimonial, corona de flors, creu de fusta i... dos dies després va aparéixer rebonico i preciós com mai observant-nos des d'un matoll.... No ho hem pogut superar. Ací hi ha forces sobrenaturals i si estimeu la vostra existència... buscaríeu un lloc menys carregat...

Voler...

És una agradable costum aquesta d'Irene de vindre a sopar dilluns a casa, supose que té la seua part racional el fet de vindre, i és que necessita alimentar-se després dels seus caps de setmana d'excessos. Ella diu que està més tranquil·la, cosa que jo dubte, però si ella ho diu...

El que és un fet visible és que té millor color, deu ser perquè dedica els caps de setmana a eixir de Barcelona i anar a la platja i, això em fa pensar que la que faig pena sóc jo amb aquest blanc gairebé fosforescent que lluïsc amb dignitat. Malgrat això, sé que jo només necessite abraçar-me a Llorenç un parell de dies i, és que ell i jo ens estimem...

I aquest agost anirem de nit a banyar-nos, farem sopars amb espelmes, conduirem cap a les Marines, baixarem al Vinalopó, ballarem en les revetles de poble i farem les visites obligades i les de plaer -Lliris m'espera amb dos caixes de cervesa-. Però, entre tanta disbauxa Irene m'ha convençut per participar en un curt sobre el desig -bé... ara no sé si va ser Irene o el vi-.

En un primer moment li vaig dir: jo no faig res eròtico-festiu davant la càmera, eh? Ella va dir que aquest era una part del desig, però que jo només havia de parlar dels meus desitjos d'infantesa i que després posaríem imatges meues en colaus quan tenia 4 anys.

Llavors Irene em va preguntar: què volies quan tenies quatre anys? I jo només recorde que volia el Fort Randall de playmobil i un scalèxtric, pa amb xocolate, cullerades de llet condensada, que desapareguera la meua germana Bea, quedar-me a dormir a casa de la iaia, que mon pare se m'emportara a la muntanya els diumenges, anar al seient de davant del cotxe, que ma mare deixara el llum del passadís encés i no em tancara la porta. No dutxar-me, que no m'enviaren a dormir quan ixien els dos rombos, fer-me un amagatall per fugir dels crits quan dibuixava a les parets de casa, pessigar-li les cames al iaio, que em compraren llaminadures, una llanterna, fer pasterades de terra, acaçar granotes al riu i buscar bolets. Tenir un gosset, escurar els plats, posar-me les katiusques....

Low...

Ara només escolte i tanque els ulls...

Escolte per sentir com el baix redola pel meu coll, com les guitarres m'arrapen els muscles i com la bateria m'oxigena el cor. Escolte per sentir com la veu se m'estaca fort i com la melodia m'acarona. I tanque els ulls perquè així clucadets escolte molt millor...

[sona Low de Coldplay]

Por...

Com un peix fora de la peixera m'he despertat, i tinc por i tinc fred i el llum obert no m'apaivaga. Han eixit tot els fantasmes de colp estirant-se les cues i amagant-se pels racons. No sé si pense o he esdevingut del tot irracional. I vull telefonar. Em fa mal el cap, em tremolen les mans i no puc buscar la lluna que he vist quan tornava a casa aquesta matinada. He vist sang i he vist argent. He sentit mal i mon pare no estava. Tots em miraven i ningú no feia res i jo no podia parlar i ella no era ella i jo no em podia moure. Encara em fa mal el cap i mire el passadís tan fosc... I no puc telefonar ningú perquè és tard i perquè em diran que em deixe de bajanades. I tinc el cor accelerat i em fume una cigarreta que falsament em tranquil·litza i no vull tornar al llit i vull que hi haja ací algú perquè em deixe un raconet al seu costat i em repetisca fins que m'adorma que tot ha estat un somni.

Efferalgan efervescent...

Delire i delire prou. Tot cosa de la febra. De tota manera sé que no sóc l'única, tu també estàs hui malaltet i com no tenim les mames prop ja ens hem compadit suficientment dient-nos: pobret i pobreta.

Ens hem de posar d'acord fins i tot amb això? I tornant a la meua ment reescalfada... al llit seríem l'hòstia! Però hui i ara, no em faces cas, estic dopada a Efferalgan efervescent i saps que mai no abusaria de tu, sobretot després de fer vots de castedat. Encara que estic pensant-me això de la castedat perquè m'han parlat d'un club que ja t'explicaré...

Senyora, em podria dir l'hora...?

Estic fotuda, ben i ben fotuda, ho he de reconéixer, i tota la culpa la tenen unes criatures del dimoni que m'he trobat aquest matí quan tornava de comprar. I és que m'han dit: Senyora, em podria dir l'hora?. Reconec que no feia la meua millor cara, reconec que se'm notava que no dorm bé, reconec que estava despentinada, reconec que m'havia posat qualsevol cosa, reconec que portava un carret de la compra ben "marujón", però recollons, que no portava el moneder sota el bracet ni una bossa de pa de ganxet!. Em fot molt que m'hagen dit senyora... és que pose cara de senyora? és que és necessari parlar-me de vosté?. Quasi faig que s'engulga el rellotge amb pila contaminant i tot!

Llavors quan he arribat a casa, he telefonat corrent ma mare, per allò que la mama tot ho cura, i plorar-li un poc per la meua desgraciada existència... i ella, lluny de donar-me conhort m'ha dit: Xiqueta és que en tens 31.... Com pot ser tan cruel? Ella que fa vint anys que en té 35! I després, per acabar-me d'esfonsar en la meua miserable existència m'ha dit: què faràs de dinar? Senyor perdona'm, he tingut una glopada d'instints matricides, que he superat fent-me una cervesa i pensant: tu no ho faries!

I el cas és que mentre preparava l'amanida he pensat... per què em fot això dels 31? i m'han vingut al cap les tres preguntes tabú:

1. Edat?
2. Pes?
3. Què portes a la bossa?

Pel que fa al pes, no tinc cap mena de comentari, jo no el confessaria mai... pel que fa a la bossa no tinc cap problema, encara no ha nascut home suficientment valent com per clavar la mà a la meua bossa i poder traure-la sencera en mig d'aquella mena de forat negre atemporal i immaterial. I pel que fa a l'edat... és que no tinc cap problema. Jo confesse i no passa res. Estic pitjor que als 20 però estaré pitjor als 40. I què em quedarà als 40? Supose que la satisfacció de veure els coneguts i dir: recollons... has vist que estropejat que està?

Passar el forrellat...

T'escric en blanc mentre acarone les gatetes que absents de tots i tot dormen plàcidament en les meues cames. I quan haja acabat posaré la carta en un sobre líquid i baixaré al carrer per buscar la bústia més llunyana.

Em bategarà el cor fort, temerosa per deixar-la engolir en aquella boca oberta i sense dents que sembla ansiosa per ensumar-me l'aire. I després em refaré i, de camí a casa taral·lejaré les teues paraules perquè se les emporte el vent de ponent.

Entraré a casa, tancaré la porta, passaré el forrellat. Miraré sota els llits, per veure que no t'has amagat. I quan ja tranquil·la torne a seure i busque aquest quadern de línies mai escrites me n'adonaré que les lletres s'han esvaït, i res del que diga, faça, llija o escriga no serà ni comprensible per a tu ni il·lògic per a mi.

Quasi mai no sé...

Pense o no pense? Intente dormir o em pose més nerviosa? Apague la música o la pose més forta? Altra cervesa? Faldilla o texans? De negre o de roig? Blau o verd? Times New Roman o Arial? Amb o sense? Gessamí o violetes? T'ho conte o no? Horterada o clàssic? Modernisme o Coca-cola? Londres o Berlín? Aitana o Altea? Monzó? Estellés? o millor Calders? Correus en blanc sobre blanc o mil paraules ensucrades? El teu tacte o el meu? Acústic o simfònic? o millor silenci? Gat o gos? horòscop o informació econòmica? Ducados o Fortuna? Amb cera o pinces? Telefone? Osona o Bagès? Hospitalet o res? Piscina i sopar o revetla de poble? Metro o moto? Montgó, Serrella o Montseny? Buenos Aires o Santiago de Xile? Camí llambornat o autopista? Blau cel o verd turquesa? Negre? Sempre negre. Focs d'artifici? un raucar de granota? Olor de salobre? Pluja o solana? Dutxa o humitat? Soroll? Veïns o Desert de les Palmes? i? i o? i com? i per? i quan? i què? i on? i qui? i per què? i per a què?....

I de nit, sempre de nit.

Mando diao

Res, Lasiuset... que he pensat que podria venir-te bé un poc d'energia, una miqueta de mogudeta de cap, i una Voll ben fresqueta amb l'Àusias..., la musiqueta la tens al correu, la lletra ací perquè cantes ben a gust... i no patisques pels veïns que em sembla que ja els tens acostumats... i per cert... rebollocks a passar-t'ho bé!

Little boy Jr.

I’ve got a brand new hand if you wanna perform

A 30 year old army turning fire into storm

I’ve got a vicious little soldier, I know he’s alright

He’s gonna catch some women tonight, that’s alright

He’s gonna catch some women tonight

He’s spinning round ‘n’ round ’n’ round until he’s had enough

Going town to town to town just to prove that he’s tough

Don’t let him down under your skin, that’s what they say

He’s gonna catch some ladies today, what they say

He’s gonna catch some ladies today

And when the firstborn baby starts to scream out: -Bollocks!

Smash him out at midnight, you ain’t raised ortodox

Take some money, spread ‘em out as wide as you can

You’ve got more room in your pocket then a russian, ru la la la

Little boy Jr barks a pitbull to tears,

without even knowing, it’s his most primal fear

That’s your spirit Jr, maybe your light

You’re gonna catch some women tonight, that’s alright

You’re gonna catch some women tonight

And when the firstborn baby starts to scream out: -Bollocks!
Smash him out at midnight, you ain’t raised ortodox
Take some money, spread ‘em out as wide as you can
You’ve got more room in your pocket then a russian, ru la la la

It’s time for closing in those bars, you’ve got that rush, that’s cool

Do you know, your reputation is a future O’Dole

That rope is getting closer, know that it’s tight

There won’t be any women tonight, not tonight

There won’t be any women tonight, not tonight

There won’t be any women tonight

I jo no sóc com Virginia Wolf...

Estic bleda hui, però tu tampoc et quedes curt. Plorem un poc o millor una dutxeta freda? Jo faré les dues coses, a tu em sembla que només te'n cal una. Per passar el temps si vols podem comentar la teua darrrera bufera i si et sents amb ànims -ho sent t'ha tocat- t'explicaré la meua setmana tortuosa.

Mira, fem una cosa, ens diem que ens estimem i prou. I sí, t'has enganyat de carrera, tan bé que ens haguera vingut a tots dos hui... és imperdonable. Això sí, accepte la teua proposta però jo trie lloc ja saps que tinc més bon gust i, per sorprendre't anirem al Soho perquè mai no he anat amb tu.

Encara pense amb l'home de bata verda... i si l'esdevinc hipocondríaca? Trobe que no seria mala idea, tot i que encara seria una idea millor dir-li que és ahí on em fa mal... i res, xico, a esperar a veure què passa...

Ja puc dir-te que la inquilina se n'ha anat, i m'ha fet pena i tot... saps com em va sonar de surrealista això de: merda la tinc, aquest mes no procree! Quan jo pel general faig: Iupiiiiiiii! I és que no estem fets d'aquesta pasta... però no patisques que ja me n'he assabentat de tot i de tots... que dura és aquella endogàmia!

I demà dormiré fins tard -si puc-, aniré de llibreries -si puc-, faré un dinar elaborat -si puc-, posaré el drama de dos quarts de quatre per becar -si puc-, i de vesprada, quan ja estiga passejada, menjada i dormida em posaré a fer això nostre mentre les xiquetes passen de sofà en sofà espereant-se adormides.

Bon cap de setmana agent 44.

Tot açò que no t'importa...

Tot açò que no t'importa està ple de paraules enverinades, de pauses infinites i de disfresses per amagar els dubtes que em turmenten. I a canvi de les meues paraules rebré una carta teua de blanc sobre blanc guarida de supèrbia i decepció per no haver dit tu prou abans. I és que de vegades sóc llesta i no jugue a jocs sense conéixer abans les regles.

I a partir d'ara aniràs a l'oficina, faràs el teu horari i després buscaràs espais per crear, espais bohemis per deixar llibres oberts. Esperaràs respostes assegut davant els diaris mentre veus la vida passar i la nodriràs somniant perquè ets massa covard per viure com vols.

I intentaré dormir i sentiré històries d'altres mentre arriba Morfeu, i escoltaré la teua veu jurar per fills i terra. I, mentre jures que no em faràs plorar, em somniaràs... i, llavors jo, sabent-me lluny, per fi, dormiré tranquil·la.

Desig...

Anit passejant per Ciutat Vella, em vaig quedar apegada a un aparador mirant llaminosament una casa de nines, i és que sempre n'he volgut una. No és un desig públic, ni tan sols sé per què m'agraden, però de xicoteta feia casetes en caixes de sabates i llitets amb caixes de mistos i cotó-en-pèl. I, ara per bromes del destí visc en una casa de nines.