Café...

Malgrat l'oratge, café amb gel i llima i tres quarts de solet.

ACPV Convoca una concentració a La Carrasqueta...

Polítics, sindicalistes, escriptors i personalitats del món associatiu donen suport a la mobilització i confirmen la seua assistència.

El govern valencià ha notificat a Acció Cultural del País Valencià que dermà divendres 27 d'abril, a les 11 hores, tancarà el repetidor de TV3 que l'entitat té a la Serra de la Carrasqueta, al terme municipal de Xixona.

Aquesta mesura es pren després que el Jutjat del Contenciós-Administratiu d'Alacant autoritzara la Generalitat Valenciana a accedir a aquestes instal·lacions, en una decisió totalment oposada a la que ha pres el jutjat homònim de València. Com informàvem fa uns dies, la jutgessa de València va negar l'autorització a entrar al reemissor que ACPV té al Mondúver, prevista per al 25 d'abril al·legant que aquesta mesura provisional contradeia drets fonamentals, com ara el dret a la llibertat d'informació o la pluralitat informativa.

Tanmateix, la responsabilitat última de fer efectiva aquesta autorització, contrària al sentir de la gran majoria de la societat valenciana, la té la Generalitat Valenciana. Igualment, i malgrat les declaracions del conseller Vicent Rambla a favor d'un acord de reciprocitat entre els governs valencià i català, la decisió de tancar demà el repetidor de la Carrasqueta demostra la nul·la voluntat del PP valencià per arribar a un acord amb la Generalitat de Catalunya efectiu i positiu per ambdues parts.

Davant aquesta situació, ACPV no pot, per responsabilitat cívica, mantenir-se passiva. Per aquest motiu, i davant aquest greu atemptat als drets fonamentals dels valencians ni valencianes, ha convocat una concentració demà 27 d'abril de 2007, a les 10 del matí, a les instal·lacions de reemissor de la Serra de la Carrasquesta.

L'objectiu: deixar palesa la indignació de milers de valencians i valencianes que veuran restringits els seus drets més elementals, com ara el dret a la llibertat d'expressió i a la pluralitat informativa. Representants polítics, sindicals, culturals i cívics han confirmat la seua presència.

[ACPV]

Ja n'hi ha prou...

Destrucció, hipocresia, corrupció, desgavells, amiguisme, despotisme, impunitat... "Ja en tenim prou" és una pel·lícula col·lectiva que sorgeix dels col·lectius i moviments socials del País Valencià. El llargmetratge format per un grapat de curts denuncia la gestió del PP amb la intenció de mobilitzar la societat valenciana per traure'ls de la Generalitat en les properes eleccions autonòmiques de maig de 2007. Exposa amb mirada crítica la situació actual del País Valencià.

[Espai País Valencià]

Tu i jo tenim una història...

Tu i jo tenim una història que s'escriu amb les mateixes lletres i, per molt que s'empenyoren els lauzengiers, jo deixaré que entres cada nit per la meua finestra i no t'acomiadaré quan despunte l'alba per arrelar-me a allò que compartim.

Tu i jo tenim una història i, les històries més boniques són les que no s'expliquen, són les que s'escolten, les que s'oloren, les que es mengen, les que es canten i són que es viuen. Les històries que tu i jo tenim ens fan passejar i perdre's, descobrir i redescobrir, i ara un gessamí, i ara la tarongina...

Tu i jo tenim una història i la recordem sovint des de diferents perspectives i, per favor, dóna'm la mà que t'agarre fort, ajuda'm, que em necessites. Vine, seu, mirem el pont de mar blava i volem la milotxa. Pren l'aroma de pólvora i de roses, batega com dolçaines i gralles... i espera'm, que jo t'espere...

Al-Azrak...

El que es pensa, el que es fa, el que es diu, el que se suposa, el que s'intueix, el que se suggereix, el que es pot, el que es somnia, el que amera l'ànim, el que es veu, el que s'amaga, el que se sent, el que es vol, el que es pregunta, el que no es dorm, el que s'intenta, el que l'orgull permet, el que l'enteniment capgira, el que la irracionalitat mostra, el que fereix, el que entra per les orelles, el que es tasta, el que es plora, el que es pensa en subjuntiu, el que arriba, el que s'idealitza, el que es somriu, el que es justifica, el que s'ofereix, el que es taral·leja, el que es furta, el que s'apaivaga, el que s'acarona, el que s'analitza, el que s'erra, el que es calla... i tot això hui mentre amb sinuositat arriba Al-Azrak...

Set estels...

Set estels del colze al muscle que il·luminen ma finestra i portes obertes perquè isques i portes tancades perquè no entres. Cronologia d'una troca que de memòria podria dibuixar-te i mentrestant t'espere ací, seguint la madeixa dels teus fils embolicats als meus turmells...

Dimarts de passió...

Dimarts de passió perquè sí, perquè alçar-se prompte hui ha estat un patiment, perquè jo devia ser l'única que feia mala cara i perquè hui ni estava ni estic per bromes... Deu ser que encara no he passat la fase de posar-me tot allò per acabar-me d'esfonsar... perquè si algun vici tinc són cançons tortura... i, evidentment, no parle d'Alejandro Sanz -que és altra tortura, però d'altre estil-.

Dimarts de passió perquè sí, perquè què millor que una espentadeta quan realment ho necessites així que existint Tracy Champman i Antonio Vega jo ja vaig ben servida, perquè aquells de cançons depriments en tenen una bona cabassada. Si la cosa no és massa greu, fem un parell d'Adriana Calcanhoto, però això sí, només del tipus Devolva-me o Vambora... que si posem el Vamos cantar Caetano ja no s'hi val.

Però encara millor que una cura d'oïdes és la cura de son, si Morfeu ho permet, que anit el punyetero va decidir eixir de mona i em va tornar a les xicotetes amb una energia tan brutal que vaig pensar que s'havia injectat directament Red bull a la vena -i sóc conscient que és llegenda urbana que tinga efectes tan perniciosos, però com que és el meu Morfeu i és la seua festa, em permetreu la llicència-.

Així que semble haver eixit directament del Amanecer de los muertos, m'he deixat les ulleres a casa, he fet tot el dia la gorromina amb els companys arrossegant-me per cafeïna i quan he tornat m'he polit de Jaume I a Ramon Muntaner i és que això són hòmens i no el que para per ací.

I... sabeu què? que hui no m'importa que Morfeu no vinga prompte, que ara millor m'acompanye del Leònides i l'escolte una vegada més allò de dir: Spartans! que una veu com aquestes -cal la versió original- em fa retornar de la zombiegüitat.

Dilluns de mona...

Hui tot fa gust de diumenge encara que no hi haja dominical al diari.

Ha plogut i ha fet sol i supose que totes les bruixes s'hauran pentinat... i dic supose, perquè per molt que he guaitat per la finestra no n'he vist cap ni una. Demà tampoc acabaré a les onze com els dilluns i no he fet els deures. S'ha buidat la casa i ho note, els castells de cartes se'ls ha emportat una bufarada d'aire. M'he comprat un faristol i he deixat el diazepam -hipocondries diverses, podríem dir-li-. Hem gastat la maquineta i m'he quedat sense Cerol..., això vol dir que espere tenir visita aviat per cobrar-me la pensió amb licors foscos i espirituosos.

I el que més ràbia em fa: aquest any no li he esclafat l'ou a ningú... malgrat que ganes i candidats no me'n falten...

Oratge...

Realment no vull saber el teus secrets, em falta curiositat i em sobren problemes encara que tu t'empenyores en "problemar-te'm". I és que te n'aprofites -i mira que ho sé- perquè darrerament estic ennuvolada i triada com l'oratge.