Dimarts, 13 de març...

13 de març i dimarts... i, fins llavors, ni fumar, ni cervesa, ni música, ni xafardejos, ni telefonades, ni converses, ni nosaltres... i encara et queden quinze dies.

[T'enyore.]

Dinar...

Quedem per dinar dilluns?.- Va deixar caure. - Tu no treballes de vesprada i jo la puc tenir lliure.

Una vesprada? Això és una eternitat.- va dir irònicament.

Regale entrada...

Fa temps que pense en una baixa -pensar no seria un verb apropiat millor maquinar, desitjar, suplicar, somniar, o obsessionar-se-, però quan arriba dilluns i toca el despertador a les sis del matí sempre acabe alçant-me, dutxant-me, vestint-me i agarrant el metro...

Els meus plans per assolir l'objectiu són variats:

1. Anar a Manso i seure amb els üelos carrasperos per ensumar esternuts.
2. Deixar-me caure escales avall per regirar-me alguna cosa.
3. Posar-me talons.
4. Provocar el niño Guevara dient-li cognitivament limitat en clar i pla.
5. Demanar-li Eva que em pinte una ferida sagnant al cap.
6. Aconseguir que alguns dels amics que estan de baixa m'envien un kleenex envasat al buit farcit de bactèries...

Però quan em propose passar a l'acció tot són entrebancs -bàsicament ètics i morals-... i he de recórrer a allò de: El treball dignifica per donar-me ànims.

Llavors divendres, per primera vegada de fa molt de temps, vaig pensar que la sort estava de la meua banda quan vaig eixir de la feina i vaig començar a trobar-me congestionada. Va ser una mena de rampell il·lusori ja que dissabte amb la pluja es va desencapotar-descongestionar tot, i em va vindre al cap allò de: Sempre plou quan no hi ha escola.

I hui, per si encara algú dubta de la meua mala sort, em telefona Sílvia i Pau, per dir-me que han d'anar-se'n d'urgència a València ara mateix i que han de donar-me les entrades del concert de demà... així que si alguna ànima caricativa vol acompanyar-me a veure els The long winters a l'Apolo ... que em faça un xiulitet que regale entrada.

Batalla harmònica...

Prepare una tassa de te i busque en els armaris de la cuina la sucrera, ell mai no desa les coses al mateix lloc, opina que és seguir unes convencions estúpides i que nosaltres som intel·ligents per trencar-les. Sovint té idees originals i complicades, potser per això no puc desfer-me’n d’ell, necessite aprendre, necessite catalogar-lo, necessite entendre el seu món caòtic on cada cosa ocupa el lloc de l’altra creant una mena de batalla harmònica. La cuina és plena d’ampolles buides, contenidors maragda que contenen restes líquides de robins. La pica sempre és plena i la nevera sempre és buida.

Instint maternal..?

I el "niño" Guevara continua molestant-me, dijous em va fer un blocatge i em va deixar estampada contra la paret... Després va tornar a intentar fer-me una espentada quan no em va rotar deixar-lo eixir al passadís. El "niño" Guevara va continuar durant cinc minuts intentant treure'm de pollegueram, ho feia barrejant vocables amb una mirada tendrament amorosa que li feia eixir espurnetes de foc pels ulls i perdigons pels queixals. I quan vaig començar a tenir visions meues estacant-li el clarió i el bolígraf... vaig pensar que millor fer-lo desaparéixer de la meua vista i enviar-lo que l'aguantara altre a la sala d'expulsats. Adéu Richard que t'aguante ta mare. Explicar-ho als caps de la República? Inútil...

[Així que millor omplir la nevera de cervesa i pregar per agarrar algun virus que em permeta una setmaneta stand by -cosa sincerament improvable per la meua capacitat de només emmalaltir quan plou o no hi ha escola-. ]

I quan acabe dijous la feina, pense que estaria bé tenir un moment d'esbargiment, anar al cinema i deixar-se envoltar per faules i foscors. Primer em fan esperar a l'eixida del metro, després entre en fase d'hipotèrmia i, després de la pel·li -com que encara tinc fred- fem unes copetes. El pitjor que em va passar per acabar el dia és que després de tercera cervesa comencen a parlar-me de conceptes com família, caseta en poble, jardí i.... xiquets. Comence a esgarrifar-me i tinc un tic involuntari a la cama com a conseqüència dels nervis... visualitze un "niño" Guevara quan arribe a casa, no m'ho trac del cap.... I no, realment no crec que tinga instint maternal -si és que això realment existeix-...