Fardatxo...

Quan era xicoteta m'agradava molt escoltar les històries que explicava mon pare, la cova de les meravelles, el salt, Montcabrer i la Serrella.... són històries de serra i de coves, salts d'aigua i de les bestioles que les habiten, històries de raboses, porcs senglars i fardatxos...

Jo no he vist mai un fardatxo per la serra però mon pare explica que ell ha vist com un d'aquests animalons deixava les dents marcades al ferro d'una via de tren. Així que l'existència, per mi, no deixa de ser llegenda urbana, per això quan la setmana passada em van explicar la història del fardatxo despistat em vaig fer un fart de riure...

I la cosa anava més o menys així: a la fruiteria de la Rambla van començar a descarregar caixes, quan de sobte un fardatxo va eixir d'entre les bresquilles... així que la senyora, amb més sang gelada que la bestiola va decidir tancar-lo en una caixa de fusta. Després, sense saber què fer amb ell, va telefonar la policia municipal perquè vingueren a buscar-lo... i pocs minuts més tard quatre cotxes amb sirena posada van bloquejar el carrer i van entrar a l'establiment disposats a exercir tota la seua autoritat possible.

- Bon dia, el teniu ahí tancat en aquella caixa.- va dir la fruitera espantada per la situació.

- Però señora, ¿cómo ha podido meter el borracho ahí?

- Qui ha dit que siga un borratxo? Jo només he avisat que tenia un fardatxo...

I és que segur que a la centraleta de la policia municipal no hi havia ningú a qui li explicaren històries de fardatxos quan era xicotet...

Personifique...

No gose a personificar la teua misèria perquè si ho faig pose nom i cognoms a la meua...

I prenem el bany de nit fora de mirades curioses i llums estridents amb el cel encatifat de llàgrimes i sospirs de mar en cada onada. Sentir la teua veu no m'apaivaga, jo que pensava que podria omplir els buits amb altres veus, jo que pensava el silenci m'ompliria. I t'escolte per no sentir-te ara que ja no paga la pena penedir-se pels fets, ara que ja no paga la pena penedir-se pel no dit. Mentrestant, romans com a remor, com les restes de la marejada, com la imatge que em dónes simulant els mateixos paisatges.

I t'he de deixar anar a poc a poc, como sempre fas, sense pols ni rebolica, així com ets, així com simules ser...

Aquesta nit, que si personifique la teua misèria pose nom i cognoms a la meua...

Conyac...

El meu inquilí m'ha informat de la visita... deu ser que dec un conyac, encara que ara pense que a casa no en tinc cap i, pensant en enteniments tocats, deuria fer-me'n amb alguna ampolleta per a casos d'emergència.

I sí, he fet un acomiadament a la francesa fins finals d'agost, la darrera setmana a Barcelona ja me'n pujava per les parets... i és que no sé estar-me'n sense fer res per molt trista que semble la frase. Ara reprenc vida, cervesetes vora el mar, grills i granotes, conduir..., com trobava a faltar el cotxe i Carletes, i Alfons, i Núria i Elo i Lliris, i que em demanen què vull de dinar i les torrades per esmorzar i eixir a fosques i llegir sota els arbres...

Alfons -que no bada- te'n dec una...

Llengua de serp...

I el senyor dimoni emplomat somriu amb ulls de cadell mentre fa com si pujara a un escenari fent tremolar el mateix Albert Pla, i senyor dimoni emplomat ni dorm ni deixa dormir i, somriu sense tenir ulls de serp, que de serp només tens la llengua, i unes dents que per sort que no estan enverinades.