Jo sempre era de les que deia: Fes-me el que vulgues... ara, que ja sóc fadrina, m'he tornat un poc més primmirada i exigisc uns mínims. I sí, reconec que el que importa és la qualitat, unes mans destres i les idees més o menys clares, encara que no faig fàstics a la improvisació i a la imaginació, sempre que em donen una miqueta de seguretat.
Així que hui, he pensat que ja tocava, que ja en feia mesos i que una té necessitats bàsiques per cobrir, encara que no ho semble. I és que arriba un punt, on tu soleta no t'ho pots fer com cal, que necessites ajuda, i ja que pagues que t'ho facen com t'agrada.
He anat al centre, i el lloc té el punt de discreció necessari per relaxar-se. He de confessar que sempre em fa una miqueta de por, sobretot perquè solen ser persones desconegudes i, sincerament, no és pla de muntar un numeret... però, ja se sap, en qüestió de sentiments, una no pot manar ni controlar, per molt mecànica que puga semblar la cosa.
Al final, no ha estat tan malament, i m'han trobat una marca de naixement que feia molt de temps ningú no em recordava que tenia... l'únic el de sempre, i és que les perruqueres no entenen allò dels dos dits...
