dimarts, d’octubre 31, 2006

Creu...


I hui t'he trobat a l'ombra del roure fent traços. És una llàstima això teu i meu i em consta, perquè m'ho has dit, que ho saps. Haguera aturat el temps tu saps quan i ja sé que no cal explica res més.

Només creu.
-I ara hauràs d'interpretar a quin vocable em referisc...-

dilluns, d’octubre 23, 2006

Parle i desparle...


Manel i Darwin no saben escriure i, mentre Manel em mira desafiant agarrant el bolígraf com si d'un punçó es tractara Darwin em mira atemorit tractant d'amagar-se sota uns ulls massa espantats per demanar ajuda...

La senyoreta barbie-multioperada-talons-quarentona passeja cul i llavis mentre tot al seu costat s'enfonsa entre burocràcies i cursives, programacions i aules tancades. Les reunions semblen situacions prebèl·liques amb tons de veus exagerats, retrets i comentaris fora de lloc per, a la fi, acabar farcits de més i més burocràcia. I a les aules, mentrestant, sobrevivim en aquest gran "centre-acollida". I amb Màrius, en els talladets del matí, parle i desparle.

divendres, d’octubre 13, 2006

La finestra indiscreta...



Ara entenc què és això de la finestra indiscreta i no perquè jo en faça ús o haja tornat a veure la pel·lícula de Hitchcock... sinó per Òscar que passa el dia fent de "ventero" esperant que li done qualsevol tipus de conversa.

Les xarrades poden ser diverses i variades: que si tinc manissetes a les finestres -abans estava tan ronyós que no les veia-, que si els vidres estan molt nets, que què he fet de dinar, que si he dormit bé, que si funciona el bany correctament...

Ara ja he decidit tancar dos portes del passadís que li donaven accès directe a la visió de ma casa però això no ha funcionat del tot, perquè quan ell sent el pany de la meua porta apareix com si l'atzar l'haguera deixat caure al replà de l'escala...

Òscar és un fadrí maniós, advocat i convergent, fill de l'Eixample i nascut i criat a la finca... Té una casa espantosa, farcida de sants i vaixells ens miniatura, sostres de fusta fosca i una cuina xicotiua-xicotiua plena de plantes artificials que impedeixen qualsevol tipus de moviment en tan reduït espai. Vol ser president de l'escala per posar ascensor i arreglar l'entrada perquè la primera imatge és la que conta i no vol tenir una entrada amb bústies trencades i marbre mig desfet.

M'ofereix la seua escala de mà a totes hores, que si vull netejar els sostres, que si vull pintar les finestres, que si necessite posar cortines, que si vull fer aquell vidre tan alt... Per això, patisc cada dia una escena d'allò més recurrent: picar de timbre, fregar metàl·lic i una cara rodona somrient amb escala de mà al muscle.

El pitjor no és que et deixe l'escala cada dia, el pitjor és que vol entrar-me-la ell, com si jo, després de fer una mudança no poguera fer-ho... Llavors entra i mira tot amb molt deteniment, com si tractara d'enregistrar tot el que veu fotogràficament, però... si dur és que t'oferisquen l'escala, molt pitjor és anar a tornar-la. Diumenge passat, em va oferir un café amablement, i quan vaig encetar aquella típica conversa de: quin bon oratge fa... va prémer el botonet d'un aparell que va informar amb veu de noticiari al voltant de l'hora, la temperatura i la previsió meteorològica. No sé com no vaig explotar de riure quan em mirava fixament donant-li tanta importància a aquell predictor.

Jo, jo pensava que al Raval la gent era rareta...

dimarts, d’octubre 10, 2006

Reprendre...



Explicaria què ha suposat el fet de fer-te fora de casa, els advocats, les trucades de matinada.

Explicaria què ha suposat l'estrés de visitar pisos i telefonar administradors, immobiliàries i pàgines web.

Explicaria què ha suposat intentar ser coherent per fer caixes.

Explicaria què ha estat l'embolic de buscar caixes, fer-les, pujar-les i desfer-les.

Explicaria què ha estat la mudança, amb paquis fent el Ramadan i les poques coses de vidre que han sobreviscut.

Però em ve més de gust explicar que sembla que he sobreviscut a tot això, que el goig em mata cada vegada que isc al balcó, que el sol ompli el menjador, que només estic a mitja hora de la feina i que no m'angoixe amb el Sendra com abans -qüestió d'espai, supose-. Que Teodora té un racó des d'on tot ho mira i jo uns veïns, molt més freakys que els del Raval, que em fan riure molt i molt.

També em ve de gust dir que no pesen les absències sinó els 78 esglaons. Que només es fa mal quan s'està disposat a rebre'l, que hui bufe jo, demà bufes tu.

I tinc pendent reprendre açò si m'he promés fer-ho amb Òscar... perquè aquest personatge ben segur que s'ho mereix.