Vint-i-dos mesos...

I mentre un puja muntanyes sense cap més pressió que l'alçada, altra encapsa vint-i-dos mesos en capses de cartró fosc. Ja voldria estar com tu, sense rellotges. Ja accepte, en somnis, visitar-te.

Això i allò...

Tot açò i tot allò s'acaba i tot açò i tot allò deuria començar ja. Curiositat i circumstàncies. Desitjos, insomni i no tinc gana. Telefonades i moltes veus amigues. Sopem? Quan tu vulgues però no tornarem a quedar a la Ronda, que sempre acaben dient-me porcades. I pots viure amb mi, sí... sempre i quan em deixes parlar per telèfon tranquil·la i no m'organitzes la vida per fer-te-la més confortable. Sents com trona? Jo només ho sent. I no sé si trona més dins o fora. Jo també conte en segons, i hauria de calcular quants són una setmana, però continue sent de lletres i hui m'he trobat xiquets que no podien escriure'm el seu nom. Faràs olor de trementina? o les aquarel·les no olen així? I sí, et telefonaré a la feina que em parles de vós una estona. I tot això i tot allò aquesta setmana, aquesta setmana que deuria acabar ja.

Brillant...

Concert a la carta de John Roderick a l'Heliogàbal

[Pushover , The Long Winters]