diumenge, d’abril 30, 2006

Nosaltres no som història...

Una nit vam decidir anar a fer una passejada per veure estrelles quan tots dormien. Veritat que mai no hem vist un cel així? Parlàvem en veu baixa com si el nostre xiuxiueig poguera destorbar algú. I caminàvem, a poc a poc, sense tenir una destinació fixa, sense tenir un temps de tornada. Parlàvem de tot i de tots, camuflàvem les nostres vides, igual que ho fem ara quan ens busquem semblances i divergències i acabem cantant o fent-nos colpets a l'esquena.

Des d'aquella nit s'han esvaït moltes coses, moltes excepte tu que encara em recorda com sóc, com era i com vull ser. I mentre els nostres canvien de camisa, de cotxe o de casa, nosaltres continuem dient que encara no som història. Perquè està tot per fer i encara m'has de casar un trenta-un de febrer, hem d'anar a Londres, acabar aquella història i, quan tinc vesprades com aquesta, trobe a faltar que estigues tan lluny...



[ The Unforgettable fire de U2]

dimarts, d’abril 18, 2006

La tarotista...



La tarotista movia les mans tan ràpidament que em va fer pensar que es tractava d'un prestidigitador. Tenia el meu passat, el meu present i el meu futur a les seues mans i, per uns instant, em vaig veure empresonada dins d'una bola de vidre.

... i mentre movia les mans el temps va caure dins un forat negre i, ofegat, treia mil braços amb mans i ungles que ho arrapaven tot per alliberar-se. El temps, després de l'esforç, respirava dificultuosament i, anava esmicolant-se tota esperança d'eixir d'aquella cambra abans que el pes de les parques caiguera damunt de mi.

La tarotista va parlar fent servir la veu de la taverna mentre mirava, sense veure, un ventall d'imatges però, la versemblança, malgrat tot, ja feia temps que havia començat a desfer-se en aquell món de gel on només determinats sentiments romanien absents dins ampolles de vidre verd.


[Mis muñecas de Nosoträsh]

diumenge, d’abril 16, 2006

La mona...



Ací em pica,
ací em cou,
per ací em menge la mona
i a tu t'esclafe l'ou.

diumenge, d’abril 02, 2006

Detall...

Ens vam alçar i vam eixir després al carrer. Els altres, la vida dels altres, la nostra vida, va passar de llarg davant de mi, em va pervertir i, em va obligar a mentir-te i, a enganyar-te... i vaig riure, vaig riure estúpidament dels altres, de nosaltres i de la nostra vida i, a aquelles hores, em vaig recargolar al teu pit.

Després, aquella mateixa nit, vaig pensar que ja no podia dormir amb tu, que no podia estimar-te però..., tots els crims tenen una indulgència feta amb complicitats.

De matinada seguíem abraçats i, segon a segon, un tic-tac esfereïdor em feria l'ànima que, immòbil, romania recolzada amb mi mentre jugava amb els teus dits. I tu, sabies tant que, finalment, em vas besar el front quasi paternalment, i la teua veu de fulla seca va deixar anar: Això passarà. És un instant, només és un detall.




Castpost

[Bend and break Keane]

dissabte, d’abril 01, 2006

A Dakar...



Una setmana i vacances, per això ahir vaig anar a comprar el bitllet de tren. Hi ha una agència a Ronda Sant Antoni que ven bitllets de RENFE directament, així que m'estalvie les cues a les estacions. Tot i això, sempre has d'esperar que el xic acabe les seues converses cibernàutiques...

Entre i li demane un bitllet a Alacant i el xic em demana un moment per enviar uns llavis horteríssims amb soroll de besada. Després intenta concentrar-se en trobar-me un bitllet amb els horaris que li he demanat. Em demana si pagaré en targeta o en efectiu. Li dic que amb targeta i em solta: 705 €. I és que el bacora, havia entés: A Dakar... en lloc d'Alacant.

I a l'hora del café algú comença a parlar de pintura i jo, que he de fer les coses quan em vénen al cap i no puc aguantar-me ni tenir paciència acabe comprant 25 litres de pintura, un tint ocre i pintant la casa...

Ara, estic reventada, em fan mal els braços, estic drogada de pintura i he semblat un dàlmata... però vaja... he posat color a ma vida.