
Respirem -o es respira- mundial de futbol per totes bandes? Jo no sé vosaltres, però jo ho he notat a:
Botigues de roba que ofereixen moda "mundialera" en forma de samarretes -ací també inclourem revistes i publicacions dominicals de les més diverses tendències- Bé, a National Geographic no...-
Centres d'electrodomèstics i electrònica que tracten de vendre televisions de plasma com si de butifarres es tractara.
Pissarretes dels bars bars i pubs que ofereixen happy hour durant les hores dels partits.
Però, sense cap mena de dubte, on més ho note és a ma casa.
Primer, i aclarint el tall, hauré de dir que m'agrada el futbol però no les botigues de roba, així que no em suposa cap problema que hi haja aparadors i aparadors simulant cerimònies d'inauguracions perquè no entre a una botiga si no és per necessitat vital i extrema. Pel que fa a les televisions de plasma ja és altra història, perquè agradar-me, m'agraden. Però, parlant en el suposat cas que trobara diners per poder-me'n comprar una, hauria d'entrar ella i eixir el sofà, el meu llit, la nevera, l'armari i jo. I, això no és plan, la veritat... Concentrem-se però, en els bars, restaurants i pubs de happy hour... Govern autonòmic asturià, demane amb la meua modesta opinió que facen un referèndum per l'autodeterminació del Principat d'Astúries abans que acabe el mundial. Les raons evidents, els motius obvis... i és que l'Asturias Patria Querida uneix molt i agermana tothom.
I ara, em centraré, sinó m'escapolisc com habitualment, en el que realment m'interessa: el Raval, la finca de veïns i, ma casa.
Començarem dient que viure al Raval ja resulta d'allò més multicultural i que no importa que baixe al carrer amb espardenyes, per depilar i en bragues perquè sempre hi haurà alguna "ètnia" que competisca amb la vistositat amb les meues cames. Així que, si prenem la meua escala com a mostra cutre -però digna- de la UNESCO podem trobar-nos:
La missa cantada de les filipines diumenges al matí i el posterior karaoke dels marits -amb Tom Jones i Delilah-.
Els crits malsonants quan una criatura del quart assatja per trompetista.
Les fetes fashions-electròniques de la botiga de vinils per promoure dj's diversos.
El rastafari -mon amour- de baix que em regala núvols de maria que ensume quan estenc a ritmes de No woman no cry.
El perrear, sense compasió, dels hispanocaribenys mentre fan dissabte -qualsevol dia de la setmana-.
I les cobles piquerianes de la senyora Antònia, que tot i fer ja caloreta encara no s'ha tret ni la bata ni els rulos i que continua agranant l'escala compulsivament.
I ara..., ara arriba el mundial.
I amb l'arribada del mundial, hem de ser solidaris, globalitzadors, multiculturals i mestissadors i, sobretot, bons veïns. Així que:
Ens vam pintar amb boges i cendra cara i cos per celebrar la primera participació mundialera de Trinidad i Tobago.
Vam resar unes oracions i vam beure la sang daurada i quilmada -de Quilmes- cent vegades a Sant Maradona abans del partit i vam celebrar amb molta joda i quilombos diversos l'estrena de l'equip albi-celeste.
Vam voltejar l'illa de cases dalt un camionet de l'equip de Barcelona neta -ja se sap que són de molt verd i groc-. Que ni els equips acústics del Carlinhos Brown.
I al partit del Japó, ai al partit del Japó... Ni cridar, ni picar mans, ni cantar -jo només recorde un trosset de Heidi-. Només vam fer reverències i vam aclarir conflictes arbitrals posant-nos un taparrabos, ficant-nos a un cercle i tirant-nos sal per dalt els muscles. Això sí, sempre i com a requisit imprescindible, somrient molt i fotografiant-ho tot.
I queda un mes, Senyor Meu, queda un mes....