Robatori...

I la gata ja té bitllet per anar a Alacant per Nadal i li costa 46 euros... increïble!

Les nits es fan curtes, tant que ja no em dóna mai temps a somniar, i de matí, encara nit fosca somnie desperta mentre camine carrer amunt.

Sempre faig el mateix recorregut, la manca de temps dóna poc marge a la improvització i, per això, camine d'esma carregada de fulls. Amb les mans a les butxaques, amb el pensament ben lluny.

I mentre vaig pel bus veig que als caixers ja s'amunteguen els rodamóns, que al Jazz agranen la vorera, que de les escales del metro ix més gent que camina tan adormida com jo.

Sempre veig eixir el sol, si la son no em venç, camí de la feina i faig un café aprofitant la tranquil·litat d'una escola sense xiquets...

Un any...

Ja fa un any que visc a Barcelona...

M...

I Jupiter ho va fer moure tot fent trontollar l'harmonia del meu món. Harmonia amb h perquè és silenciosa.

I passejant entre Israel i els Balcans em vaig trobar arrelant-me amb ell. Arrelant-me temerosa d'obrir els ulls per la rapidesa vergitinosa d'aquesta roda.

Ara tem el que veig i el que amague, el que pense i el que maquille, el que dic i el que calle...

Tonadetes...

Entre a classe, hui canvie de tècnica, suplantaré la Rottermeier. Òbric la porta ben seriosa, busque la carpeta d'aquell grup, òbric el llibre, preparé el clarió, passe llista... -tot això amb una posada en escena impressionant intentant suportar el riure que em ve a glopades-

Se n'adonen. La classe està misteriosament en silenci. Això mosqueja... i molt. Els mire de reüll mentre escric a la pissarra i m'atabalen tota una sèrie d'idees:

• Estaran dormint...? No, sembla que mouen la mà i copien el que escric sense remugar...
• Hauran madurat...? Impossible.
• Hipnotitzats...? Pot ser.
• Narcotitzats...? L'Ortiz té les pupil·les sospitosament dilatades...

De sobte, escolte una tonada que m'esgarrifa... i tarde només uns segons en situar-me. Estic trasbalsada, copsada, impressionada negativament, a punt d'esclatar en plors.... l'Albert em taral·leja Paquito el xocolatero mentre s'acompanya de les mans fent la percusió a la taula.... Com pot ser tan insensible? Com pot tenir tanta desvergonya?

Però he de reaccionar ràpid, no puc deixar-lo cometre aquest sacrilegi... L'envie al carrer, l'acompanye a la sala de guàrdies i promet posar-li una falta d'ordinador mentre espurnes de foc ixen pels meus ulls i em senye per tal d'aconseguir porgar-li aquest greuge suprem.

Quan torne a classe, em trobe una vintena de criatures atemorides, no he de cedir, ara no...

Els faig copiar 700 vegades.... No taral·lejaré Paquito el xocolatero en va.

CCXXI...

Com fon nit escura, Tirant vingué a la cambra de la Duquessa; e com l'Emperador sopava ab les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegre e pres a Tirant per la mà e portà'l-se'n, lo qual anava vestit ab gipó carmesí, ab manto abrigat e ab una espasa en la mà. E Plaerdemavida lo posà dins lo retret. E havia-hi una gran caixa ab un forat que hi havien fet perquè pogués alendar. Lo bany que allí tenien aparellat estava davant la caixa. Aprés que hagueren sopat, les dames dansaren ab los galants cavallers, e com veren que Tirant no hi era lleixaren-se de dansar, e l'Emperador se retragué en la sua cambra, e les donzelles se n'anaren e deixaren la Princesa dins en lo seu retret, en aquell on Tirant estava, sola ab aquelles qui la tenien de servir. Plaerdemavida, en excusa de traure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa e deixà-la un poc oberta e posà roba dessús perquè neguna de les altres no ho vessen. La Princesa es començà a despullar, e Plaerdemavida li parà lo siti que venia en dret qeu Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida pres una candela encesa per fer plaer a Tirant: mirava-li tota sua persona e tot quant havia filat e deia-li:

• A la fe, senyora, si Tirant fos ací, si us tocava ab les sues mans així com jo faç, jo pens que ell ho estimaria més que si el faïen senyor del realme de França.
• No cregues tu això -dix la Princesa-, que més estimaria ell ésser rei que no tocar-me així com tu ho fas.
• Oh Tirant senyor, e on sou vós ara? Com no sou ací prop perquè poguésseu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l'altre? Mira, senyor Tirant, vet ací los cabells de la senyora Princesa; jo els bese en nom de tu, qui ets dels cavallers del món lo millor. Vet ací los ulls e la boca: jo la bese per tu. Vet ací les sues cristal·lines mamelles, que tinc cascuna en sa mà: bese-les per tu: mira com són poquetes, dures, blanques e llises. Mira, Tirant vet ací lo seu ventre, les cuixes e lo secret. ¡Oh trista de mi, qui si home fos, ací volria finir los meus darrers dies! Oh Tirant, on est tu ara? Per què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar ací on jo toque, e altri no, car aquest és bocí que no és negú que no se'n volgués ofegar.

Tirant tot açò mirava, e prenia-hi lo major delit del món per la bona gràcia amb què Plaerdemavida ho raonava, e venien-li de grans temptacions de voler eixir de la caixa.

Com hagueren estat així un poc burlant, la Princesa entrà en lo bany e dix Plaerdemavida que es despullàs e que entràs dins lo bany ab ella.

• No ho faré sinó ab una condició.
• Quina serà? -dix la Princesa.
• Que comporteu qeu Tirant estiga una hora en lo vostre llit, e que vós hi siau.
• Calla, que ets folla! -dix la Princesa.
• Senyora, feu-me tanta la mercè que em digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres no ho sabés, e el trobàsseu al vostre costat, què diríeu?
• Què li tenia de dir? -dix la Princesa-. Pregar-lo hia que se n'anàs, e si anar no se'n volia, ans deliberaria de callar que ésser difamada.
• A la mia fe, senyora -dix Plaerdemavida-, així ho faria jo.

Lo bany acabat, portaren la Princesa la col·lació, qeu fon d'un parell de perdius ab malvesia de Candia e aprés una dotzena d'ous ab sucre e ab canyella. Aprés se posà en lo llit per dormir. Com totes les donzelles foren adormides, Plaerdemavida llevà's del llit i en camisa tragué a Tirant de la caixa, e secretament lo féu despullar que neguna no ho sentís. E a Tirant tot lo cor, les mans e los peus li tremolaven.

• Quina cosa és aquesta? -dix Plaerdemavida-. No és home en lo món que sia animós en armes que no sia temerós entre dones. En les batalles no teniu temor de tots los hòmens del món, e ací tremolau per la vista d'una sola donzella. No temau cosa neguna, que jo seré tostemps ab vós e no me'n partiré.
• Donzella, la mia temor és la vergonya per l'extrem bé que vull ma senyora. Més estimaria tornar-me'n que anar més avant, com pens que la majestat sua no té sentiment negú d'açò; e no és menys, com veurà així gran novitat, tota no s'altere en si, e jo desitge ans la mort que la vida que fer ofensa a sa majestat. Adquerir la volria ab amor més que no ab dolor; e com veig qeu ab tan gran desorde que la granea de ma benvolença, qeu ab il·lícites pràctiques l'haja de conquistar, lo meu voler ab lo vostre no és conforme. Per Déu e per mercè vos prec, virtuosa donzella, a vós plàcia que ens ne tornem, car jo delibere ans de perdre la cosa que he més amada e lo que tant he desitjat, que si faïa cosa que res l'agreujàs. Encara me par molt gran càrrec, que ans d'haver errat sia ací vengut, que per tal defalt deuria jo ésser fet homenier de la mia persona. E no pensau, donzella, que jo per sola temor ho deixe, mas per l'extrema amor que a sa altesa porte. E com ella serà certa que jo tan prop li sia estat, e que per amor só estat de no enutjar-la, en major compte m'ho pendrà d'infinida d'amor.

[Tirant lo Blanch, Joanot Martorell]

Pensament...

Sostres alts, grans finestrals, llums que il·luminen racons, cristals embafats i una barreja d'oloreta a terra mullada i café..., així és el café i plantes del carrer Sant Vicenç.

Des d'allà, xafardejant el carrer veus el tràfic de les Tereses que venen plaers. Les veus mirant falsament sornegueres els clients que les segueixen per l'escala fosca de la pensió. Ells caminen mirant el terra, fent ullades fugisseres als malucs d'elles, amb les mans a les butxaques, amb els cabells repentinats...

Sona musiqueta, alguna mena de new age amb electrònica i, la xicona que atén la botiga em mostra les plantetes, jo les voldria comprar totes. Després pense que seria un fitocidi i no sóc tan inconscient d'emportar-me-les. Vaig darrere d'ella amb el café, i va em mostra uns pensaments, llavors el cap em fuig...

Els pensaments sempre em recorden la besàvia i, compare les fulles envellutades amb el tacte suau de la seua pell, i el color lila de les seues flors amb els colors dels seus ulls. Tracte d'olorar-la i no fa olor de res, només de terra mullada. Però per uns segons olore el perfum de la meua besàvia que ho ensuma tot. La imagine allà, asseguda vora la finestra, amb les arracades de penjollets negretes, els cabells blancs i recollits, els ulls ben clars, les mans ben suaus...

M'emporte el pensament...

Un bocinet de felicitat...

Després d'un any de viatges en bus, metro i tren, d'anar de puntetes, de patir cada vegada que dic adéu, de patir cada vegada que dic hola, de patir mentre espere telefonades, de patir mentre espere especialitats, de provar menús i cafés, de ser "l'altra", de plorar quan me'n vaig, d'espantar-me quan arribe, de deixar i de trobar, ...hui, Vicent m'ha enviat a buscar per dir-me que sóc interina.

Somniar amb vós

Anit volia somniar amb vós però m'ha sorprés el despuntar del dia amb el soroll dels hòmens que posen les voreres. Després, quan he eixit de casa m'he trobat carrers acabats d'arruixar, cares de dilluns i lleganyes als ulls... Pujant pel carrer m'he posat el Perquè vull ben fort, i així, m'he fet creure que jo sóc encara un poc lliure...

[I és que vós no té veu d'almàssera ni jo cante perquè ploga...]

Papallones...

Les flames sinuoses de les espelmes ballen al ritme de les teues músiques mentre canvien les tonalitats de les parets i te les fan veure com més t'estimes. Després, quan els objectes que t'envolten comencen a desdibuixar-se i les figures dels teus somnis esdevinguen reals voldràs dansar amb la ballarina i voldràs sentir l'olor de maduixa.

Llavors, un miler de papallones rebolicaran les teues consciències i miraràs de reüll aquelles dos mil ales bategants. Després, trobaràs el filet d'esperança que il·luminarà mil nits sense lluna i te n'adonaràs que, potser, moltes de les coses que toques no són reals.