Per Tots Sants... qui no estrena no té mans.

De consultori...

Tinc un amic molt i molt emprenyat, ho està tant, que crec que ha començat a perdre la capacitat de raonar. De sobte me'l trobe cantant, de sobte passa al plor i, sospite que o té un transtorn de personalitat o una síndrome premenstrual brutal. Com a bona amiga, he tractat d'asserenar-lo i li he oferit-li tota la meua comprensió i estima, però ara, després de tot l'esforç i il·lusió que he posat en el repte, em trobe esgotada i decebuda pel meu fracàs.

I és que ell està així perquè rep missatges en cadena. Missatges en cadena d'un contingut del tot qüestionable, amb una llista de destinataris més gran que un padró municipal i unes dificultats de lectura més que raonables com a conseqüència de tant reenviament.

Així que, com amant de causes perdudes, em vaig proposar fer que tornara a il·lusionar-se per la bústia del seu correu. I vaig encetar tota una campanya d'enviament de correus personalitzats. Li vaig explicar fil per randa cada segon de la meua vida, ho vaig il·lustrar amb fotos i, a més a més vaig afegir cançons perquè tingueren una bona banda sonora... Res no ha funcionat.

Llavors se'm va ocórrer la brillant idea de dir-li: contra-ataca els missatge en cadena i respon-los. I ell, cosa estranya, em va fer cas -supose que per no tornar-me a escoltar-. Tremolós, va aconseguir obrir una pàgina per redactar missatge i, suant com un bou, va escriure un meravellós correu que va enviar a l'original destinatari... però, què va rebre a canvi? Més missatges encadenats...

Ara, estic desesperada i no sé com ajudar el meu amic que somriu com Jack Nicholson al Resplandor mentre esgarra sobres de paper...

Alguna idea? -Tinc por-

Perdre el temps...

No hi ha res més agradós que perdre el temps, sobretot quan solem passar els dies mesurant hores, minuts i segons. Ara, també cal puntualitzar, no m'agrada perdre el temps anant a comprar. Però el pitjor d'anar a comprar no és el fet en sí, ni els diners que et gastes, és esperar a la cua de caixa i trobar-te algú organitzant les bosses de la compra per habitacions i fent-li crits a la caixera per barrejar-li els iugurts amb el detergent...

Perdre el temps no sempre és improductiu, jo per exemple hui l'he perdut i he cobrat per això... Això sí, he hagut de fer-me càrrec d'una vintena d'adolescents, entre ells cinc xinesos que passaven de mi i vivien el món des d'una òptica diferent creuant carreteres per on els rotava -deu ser pels ulls rasgats?-. El cas és que he hagut de tragar-me la darrera Stars Wars dues vegades i, mira, m'ha anat bé, perquè com que anava dormint a estones el que no he vist a la primera sessió ho he vist a la segona. Després, quan agafava el bus per tornar a casa pensava que vull ser acompanyant i cobrar per això. Però em sembla que això té altre nom, no?

I clar, en la meua situació actual qui hauria de pagar hauria de ser jo... malgrat tot, he de confessar que ja m'agradaria perdre anys i panys acompanyadíssima d'un Nicolas Cage a la meua vora. I per favor, que ningú em diga per això perduda, preferisc enveges i gelosies que sempre són més interessants d'explicar...

Sense bes...

I agafarà un bus que la portarà al mercat, amb unes arracades d'argent i un posat místic. Després esperarà que vaja a buscar-la amb el seu cotxe esportiu. Quedaran a la cantonada de sempre. Quan arribe, ella entrarà sense mirar-lo i sense fer-li un bes. Ell conduirà en silenci, renegant del trànsit d'hora punta i cercant un espai blau lliure de taxes. Aniran a un restaurant de menú, però triarà un bon vi. Ell el triarà per ella que se sentirà satisfeta per deixar les decisions en mans d'altres. Deprés ell continuarà sense parlar i ella li farà preguntes per saber unes respostes que no li interessen. Amb el primer plat demanarà pels amics: els propers i els llunyans, amb el segon parlaran de les seues parelles, fills i fauna domèstica i en les postres ella amb un mig somriure deixarà anar com està de malament. Ell la mirarà més enllà de les arracades d'argent i per uns moments, sa desgràcia la farà feliç. Se sentirà atesa, compresa, segura i compadida. Després amb el café ella remenarà a la bossa i buscarà una píndola d'irrealitat que li impedisca els vòmits espirituals, se l'engolirà amb dramatisme i ofegament. Cadascú pagarà el seu compte, ella amb monedes. Després ell la deixarà a la parada del bus perquè li ve de pas.

I es faran un adéu sense bes.

Vertiginosa...

Se m'ompli el nas de tota aquesta olor que tan deteste. I aprete les dents, atemorida. I em tremolen les cames i doblegue els braços fins fer-me mal. I, em pregunte per què sembla anar tot tan lent i, per què ara milers de glops d'imatges m'atabalen sense trellat ni seguida.

I, on està tot açò que predique? Ara sé, que s'ho ha engolit el desaigüe i ha baixat per la canonada vertiginosa? I, demà ho buscaré. Remenaré i remenaré, i ho trobaré. Tardaré una setmana...

I aquesta nit, ara, les restes d'anit apegades als llençols m'apaivagaran mentre no escolte el tediós tic-tac desat al calaix, on per unes hores, em deixaré abocar allà on la ment no pensa.

Addiccions i vicis...

Tots som addictes a alguna cosa: a oblidar, a recordar, a enganyar..., només cal trobar la substància que canalitze en nostre vici.

I Xavi ens diu:

Per a viure s’ha d’estimar, odiar, pensar, crear, gaudir, plorar... La vida sense sentiments no és vida. Però per a viure, per a gaudir de la capacitat de sentir, hem d’acceptar les conseqüències: hem de viure amb angoixes. Agoixes que ens remeten a una angoixa primordial, inherent en la condició d’ésser conscient i que amb el seu nom ens recorda que es tracta del preu que hem de pagar per estar vius: angoixa vital.

Les addiccions són només una manera pobra i ridícula de lluitar contra aquesta angoixa, un comportament repetitiu que durant un instant, un minut, unes hores... ens permet d’aparcar aquesta angoixa i ens ajuda a oblidar durant un instant, un minut, unes hores... que l’angoixa només desapareixerà amb la mort.

Vicis? Són convencions socials i culturals, definicions que – com la religio – s’aprofiten d’aquesta angoixa vital amb la que tots hem de viure, amagant-la darrere de noms i mentides. Aprofitem les angoixes, les disfressem de vicis i, així, podem gaudir del nostre poder sobre els altres. De vegades el poder és corrupte, però sempre el poder és addictiu

I jo dic que tinc massa substàncies per canalitzar, algunes per oblidar, moltes per recordar, unes quantes per retraure i unes poques per enganyar.

Diumenge?

I volia escriure hui i fer diumenge de dimecres. I m'he engolit el diumenge que se m'ha escapat redolant entre pluges i plugims... I m'he quedat amb gana, tanta com la meua nevera. I he begut cervesa perquè diuen que és bon remei per la ressaca. I he fumat per relaxar-me i he somniat que sentia olor de trementina...

Llàgrimes...

Abans plorava sobretot per hàbit. M'agradava la sensació de sentir caure les llàgrimes sempre quan estava sola. M'apaivagava. Sentia de sobte un bri de fúria o de desesperació, la meua sang s'estremia, la gola em punxava i pels ulls començava a pujar aquella primera onada d'aigua fosca, com si fora aigua vessada d'una olla bullent.

En aquell moment deixava de veure clar, les llàgrimes feien una barrera, una boira densa que paralitzava el cos. Així, elles començaven a alliberar-se una a una. I, tot i que semble estrany, m'agradava prolongar fins al límit aquesta mena d'atac de bogeria. Després, com si fora una imatge en càmera lenta, l'espiral de tristesa feia perdre la resta dels sentits. Era llavors quan pensava que podia morir així, ofegada en un mar de llàgrimes invisibles que no acabaven mai d'eixir, però aquestes, sempre acabaven per véncer, brillants com una pluja lenta de diamants sobre el meu rostre. Diamants de llum, que cremaven la pell i atrapaven l'esperit.

Algú em va dir que les llàgrimes són les millors joies. Les més precioses i que s'havien d'assaborir, una a una, com l'acaronament tremolós del dit d'un àngel que abaixava des del bescoll i que farcien de sal els llavis i d'aigua el pit... i sí, tenia raó.

Visites...

Diumenge: dia del Senyor, de confessions, de porgar pecats, de fer propòsits d'esmena, de planxar, de llegir el diari, de ressaca, de depressió pre-laboral i, de per fi, estar sola...

I és que darrerament l'únic moment de soledat que tinc és al vàter i, clar, no és pla d'instal·lar-me allà perquè tard o d'hora necessitarien entrar i l'ambient es carregaria un poquet.

• Que bé, sóc independent, visc a Barcelona i visc sola.
• Que bé, viu a Barcelona, no paguem un cèntim en hotel i s'apanyem tots.

I veient el panorama estic plantejant-me seriosament muntar una fonda il·legal. Almenys, si ho fera podria treure'm un sobresou per pagar la feina extra que suposa tenir sempre inquilins a casa i el corresponent terapèuta que m'ensenyara a canalitzar tots els nervis acumulats darrerament.

La pobra rentadora quasi trau fum de tants llençols i tovalloles -el veïnat pensarà que sóc o molt porca o massa primmirada-. La Mel i jo ens hem d'acoblar als costums dels inquilins -com no estirar mai la cadena del vàter- que no és res, si ho comparem amb la dèria d'altres per anar deixant rastres per tot arreu perquè esbrine on està la cuina o col·leccionar cartronets de roll de paper higiènic quan s'acaba. -Per cert, no trobe la sucrera.-

Així que deprés de molt reflexionar, he pensat que potser la solució és canviar de pis i buscar un mini-estudi de 20 metres quadrats a 70 quilometres de Barcelona i mal comunicat. Així podria dir vocalitzant molt bé: no saps com ho lamente, no tinc lloc, no hi ha tren ni autobús i les carreteres no estan enquitranades! Encara que pensant-ho millor, hi hauria qui diria: no patisques dormim junts, anem en bicicleta, fem turisme rural, desengrunem fessols i aprenem a esmunyir vaques...