dilluns, de setembre 26, 2005

I matine...


Demà he de matinar i molt, i plou i prou i estarà fosc i no voldré alçar-me del llit. Trobaré a faltar la mama que em diga que ja és hora i no tinc ningú per dir-li que cinc minuts més...

divendres, de setembre 23, 2005

I caminaràs pels meus carrers sempre a trenc d'alba buscant una porta oberta que allargue els teus dies... Fumaràs negre i beuràs negre i faràs més amics que jo. I, quan isca el sol passaràs les cortines i tancaràs la verdor... tens fins les dotze per dormir i somniar que t'escolten.

I qualsevol dia d'aquets et trobaré a trenc d'alba i creuaràs de vorera com la darrera vegada. Abaixaràs la verdor, et grataràs la barbeta i passaràs la mà pel bescoll. Després, tornaran les mans a les butxaques i t'esvairàs com la boira abans que puga dir-te bon dia si és que tinc ganes.

dilluns, de setembre 19, 2005

Abisme...

Haguera dormit totes les nits de la meua vida en els teus muscles estrets d'adolescent etern i, encara ara, m'haguera deixat arrossegar per aquest posat teu de joventut ancorada. Usaves i abusaves d'aquest no sé què i vivies en un aquari de somni impossibles que feien de tu un forat negre perfecte pel teu abisme de llàgrimes congelades.

diumenge, de setembre 18, 2005

Declaració...

He pensat fer-me un tatuatge amb el teu nom, però vull un tatuatge com a la legió, d'aquells fets amb navalla i foc mentre algú m'anega la gola de ginebra. Després, quan encara no haja recuperat la consciència del tot, demanaré que em pinten unes calaveres sota els teus traços i escriuré les teues dades per acabar rubricant un Danger ben rosa i ben llampant.

Quina prova d'amor et poden fer més dolorosa i sincera que la meua? I saps, encara que em digues que sóc rústica, que mai aprendré a quedar en les cruïlles, que no diré l'hora en quarts correctament o que mai faré una neutra de debò... t'estime.

T'estime perquè ets genial, perquè ets intel·ligent, perquè il·lumines les meues nits d'infinitius i gerundis, perquè pixes glamurosament assegut i, sobretot, perquè quasi has esdevingut un ésser espiritual -per no esmentar el teu atractiu magnètic-...

I acabaré fent promeses d'agraïment etern pels teus adoctrinaments en Bauçà i Cabré i Laboa... i ara, només em queda sospirar...

PD (perquè ho dius tu) = Oblidaré les vergonyes que em fas passar quan fas crits als restaurants o quan prens una copeta de més i expliques tothom la nostra vida sexual aprofitant que a mi la llengua se m'adorm i no puc matissar... -

dijous, de setembre 15, 2005

Pantojismo


Quan hui dinant Irene ha esmentat el Pantojismo he pensat que feia referència a algun pensament clàssic o helenístic... però, com que no m'aclaria el tall i no em quadrava en la conversa, li he demanat en què consistia això. Llavors m'ha dit: Saps alguna cançó de la Pantoja?.... -i clar, jo només he escoltat la Pantoja en bars d'ambient cutres d'Alacant en nits d'aquelles que és millor no recordar per no acabar amb la meua reputació (reputació?)...- I m'he centrat, m'he concentrat i he visualitzat la "cantaora" vestida de blau i descomposta per la pena... ha segut llavors, quan m'he pogut fer una idea d'allò al que ella es referia...

El cas és que el Pantojismo consisteix a reunir-se en algun lloc i, gestualment, explicar els teus problemes de parella mentre t'arranques cabells, gemegues, plores, t'arrapes, et tires pel terra o fas fora "sarnatxaes" amb tota la teua ànima...

Ens explicava que la gent observava "l'actuació" i moria de riure, mentre la "víctima" en qüestió alliberava tensions de la manera més dramàtica possible. Els "problemes" quedaven així relativitzats i alliberats.

Li he demanat per favor, que vull anar a la pròxima sessió... ja m'inventaré qualsevol drama -això és fàcil-, però jo no vull perdre'm tota aquesta descàrrega d'adrenalina...

dilluns, de setembre 12, 2005

La processó...

I sí, senyorets i senyoretes, ahir vaig anar a la "manifestació". Els texans, les sabates còmodes, la borsa creuada i les mans lliures per la birreta fresqueta que sufocaria set i calor.


Sobta que no hi ha dolçaines, sobta que no hi ha tabals, sobta tant "capità Catalònia"... i sobta, que en lloc d'una manifestació, tot tinga aires de processó de Setmana Santa.

Trobem valencians, els trobem perquè criden. Decidim fer país (valencià) i decidim veure passar la gentada per trobar un lloc fet a la nostra mida. Impossible. Fins i tot els Maulets semblen adormits. Ens resignem i entrem. No hi ha consignes conegudes, ni ous, ni pintades, ni policia, ni helicòpter, ni cares conegudes i, els únics skins són sharps... Quan ens adonem, tot ha acabat.

Arribem a l'Arc de Triomf i trobem paradetes, paradetes i més paradetes. Shshshs, calleu: la Muixaranga. Camuflats entre els curiosos me n'adone que ningú la coneix, que ningú alça el braç, que ningú mostra els dits, que ningú apreta el puny...

I després diuen que els valencians no fem país i després pensen que convindria un tall per l'Ebre... I jo, cada vegada més convençuda que tot i l'amargor d'un blau, com València no hi ha res...

dijous, de setembre 08, 2005

Quan parles ho fas amb el cor i mires com si pels teus ulls pogueres veure l'ànima. Quan et preocupa alguna cosa et toques el bescoll i et reboliques els cabells. Poses veus quan parles i per cadascú en tens una -mestre del telèfon-. Estimat i odiat, així et trobes. Fort, fortíssim i feble, feblíssim però sempre vigilant. Absent quan vols, lliure sempre. Lligat amb tots i tots amb tu per aquella fina làmina transparent que ens nuga els melics. Irònic i molt. Salvatge i prou. De café negre ensucrat i cigarrets furtats. Recol·lector de premsa, Basset i Orduña. Protector de Valls i projector de projectes. Punxa argegalosa de personatges caducats. Telefonades de diumenge i conductor de matinada...


I si fores cançó..., la sents? ja saps quina series i, sobretot, qui te la cantaria...

dimecres, de setembre 07, 2005

Super-ego amb H d'Alfred...

Comence el dia amb una matinada voluntària, i estic en forma, m'he despertat poc abans que tocara el despertador. Un te i roba fresqueta, isc i plou. Plou i plou prou, torne pel paraigües, oblide una jaqueta i no torne a pujar el trosset d'escales. Arribe tard, però no fatalment tard, hui no és essencial. Somriures i nervis apegalosos, més somriures i ara amb una component irònica: sóc meravellosa, sóc fantàstica, sóc la primera, tinc art, tinc uns ulls dibuixats de verd i mireu-me-que-potser-us-mire. Fume per qui no pot, passege i em passegen. Seiem i m'amague, no diuen el meu nom, però conteste per renunciar. Dissimule, no sóc ella. Canviem d'especialitat, passe nervis per ella, passe nervis per ell. Tinc enveja sana i amb aquest ritme números rojos. Isc, anem, cervesa i fideuà amb gambes. Café i Reincidentes. Plou i encara plou prou, enfile carrer avall. T'escolte i em fa gracia, hui toca Rebeca. Rebeca amb H d'Alfred...


Nota: Qui és capaç d'escriure el cognom sense consultar-ho?

diumenge, de setembre 04, 2005

La flor de la vida...

Sílvia s'ha comprat un llibre de plantes d'interior i mentre preníem una birreta a la fresca -si és que és pot dir que hui fa fresca- he fullejat aquesta Guía práctica para conocer e identificar las más comunes, però clar, amb el noms que els posen dius: si aquestes són les més comunes no vull ni pensar com es diran les altres?.

Fins hui pensava que el més difícil de recordar els noms de les parelles dels amics, però ara sé que estava molt equivocada. És cert que el meu estat no és el millor, perquè torne a tenir insomni, però encara que haguera estat en perfectes condicions haguera sigut impossible poder retenir els noms de les maleïdes plantes que apareixen al llibret de marres. Brunfelsia, Caladio, Esteptocapso, Vicapervinca... però qui té la mala idea de batejar-les així? Estic segura que si demà vaig a comprar-ne una i demane una columnea m'envien a fer punyetes ràpidament... Crec que hauria de recórrer al llenguatge inequívoc del: done'm una d’aquelles.

Però el cas, és que mirant el llibret, m'han fet vindre ganes de tenir-ne alguna... sé que ha estat una idea de pardal, em sentiria una fitocida, com aquella vegada que Carles i Dimas em van regalar una planta resistent-resistent i mi, em va durar dues setmanes -ho sent Carles la petorrera ha faltat-.

En fi, sembla que això de les plantes és massa complicat i no sols pels noms sinó per tot el que les envolta, però després de mirar el llibre jo continue sense saber una cosa que sempre m'he preguntat, per què em diuen que estic en la flor de la vida?