Fes-me el que vulgues... així ha començat la nostra conversa només tancar la seua porta. Ell m'ha mirat estranyat poc acostumat potser a tanta decisió sense cap mena de consulta prèvia. I amb molta delicadesa i, sense deixar de parlar-me, m'ha ajudat a traure'm la jaqueta enxopada de pluja i m'ha demanat la bossa per desar-la a l'armari. Després, m'ha oferit una tovallola pels cabells mullats, una tovallola que feia la mateixa oloreta que les seues mans. Quan després d'uns minuts m'he quedat més relaxada, m'he tret les ulleres. Aleshores, hem passat cap a dins..., per determinades coses es necessita una mica d'intimitat i apartar-se de finestrals...
M'he llevat les arracades, ja estic farta de trencar-ne o perdre'n i tenir-les totes desparellades, i és que... mans d'altres + els meus cabells = desaparició o trencament assegurat.
Hem assegut uns moments, ell volia saber si jo n'estava segura o si, potser era tot fruit d'una tossuderia meua. He intentat ser convincent, li he explicat que això em va molt bé quan estic un poc depre, que després quan eixira d'allà, me n'aniria com una dona nova, canviada, renovada. Que l'estrés estava matant-me, que podria haver-ho fet soleta, però que sempre és molt millor si algú t'ho fa... Ell, m'ha mirat amb molta tendresa i quan he vist el seu somriure he pensat que accederia a acomplir tots els meus desitjos...
Llavors, m'ha fet seure encara més còmodament, lleugerament inclinada, ha passat darrere de mi i he sentit els seus dits esvarant-se entre els meus cabells, després la tebietat del seu tacte ha passat pel meu coll i ja, he decidit tancar els ulls per concentrar-me en els seus moviments circulars..., després..., tot silenci i humitat...