dilluns, de març 28, 2005

Tornem...


He passat el dia fora, hui tot feia goig. Sembla que la primavera ha arribat a Barcelona, i es nota per les flors, per les mànigues curtes, per les terrasses plenes... Amb un dia així, no m'hi podia quedar a casa. He eixit i he quedat amb gent del sud, per això encara no em faig a la idea que tornem a ser ací. Em costa molt situar-me al mapa imaginari d'on em trobe. Ara ja sóc a casa. Tinc totes les coses al seu lloc. I ara, sense ningú, puc parlar-me i escoltar-me, i m'he sorprés dient-me que em trobe melangiosa.

divendres, de març 25, 2005

Teories...

Helen Fisher una antropòloga de la Universitat de Rutgers afirma que l’ésser humà guarda fidelitat durant tota la vida al tipus de persona del quan s’enamora. Aquest tipus de persona és sempre el mateix, però amb diferents rostres. L’antropòloga opina que el nostre seu cervell estableix entre els sis i els dihuit anys, un patró amorós que queda enregistrat i es repetirà una i altra vegada durant tota la nostra vida. Ella també pensa que amb el temps anem incorporant valors, idees i principis amb la finalitat d'enriquir aquest arquetipus. I quan trobem la persona que encaixa amb aquest perfil, el cervell allibera tota una sèrie de reaccions químiques que permeten l’enamorament. Enamorament que en paraules científiques no és altra cosa que la producció de la dopamina que és la substància química cerebral responsable de la satisfacció i del plaer i que ens aboca a una mena de bogeria temporal. L’atracció amorosa augmenta també la feniletilamina, que és una substància que actua com a estimulant i en nivells elevats contribueix al benestar.

Totes aquestes reaccions químiques arriben per les venes fins al cor, accelerant-lo i augmentant la capacitat pulmonar fins a límits insospitats. La passió amorosa, per fortuna, és passatgera i quan els patrons bioquímics del cervell recuperen la normalitat, la relació esdevé més tranquil·la i calmada...

Xiquets, xiquetes... després de llegir l'article he pensat que si he de repetir models... Déu m'agarre confessada
!

diumenge, de març 20, 2005

Guia bàsica per eixir de casa...


Comencem les vacances de Setmana Santa i..., si vols pegar a fugir, és necessari que aclarisques qualsevol d'aquests punts:

  1. En primer lloc has de decidir on vas i, sobretot amb qui. Jo darrerament ja viatge sola, per estalviar-me aquest problema, però reconec que pot esdevenir una veritable baixada al purgatori si erres amb el personatge acompanyant -i ho dic per experiència-.
  2. Altre problema que cal plantejar-se és quina roba s'ha de posar a la maleta... Jo, l'altre dia parlava amb una amiga i presumia -falsament, això sí- de ser una persona mesurada amb l'equipatge. I dic açò perquè la meua amiga recolzava una estranya teoria: major maduresa = major racionalitat = menys quantitat de coses inútils i prescindibles a la maleta. Atenent aquesta hipòtesi i posada al meu costum de vendre'm bé diré que sóc: irracional, irresponsable, histèrica, capritxosa i immadura... (i és que quasi esfonse l'avió per culpa de la meua maleta i les meues 4 bosses de mà quan sobrevolàvem els Pirineus).
  3. Després està el tema del transport. He viatjat en avió, en tren, en vaixell, en autobús en cotxe, a peu, en bicicleta, amb la imaginació... I he de reconéixer que m'agrada el cotxe perquè pots cantar, l'avió perquè arribes aviat, el vaixell perquè és fantàstica la visió del mar, la bicicleta perquè et permet de recórrer distàncies ràpidament i còmodament, a peu perquè gaudeixes del paisatge i amb la imaginació perquè ni passes por en l'enlairament, ni suportes embussos, ni t'agarra la paranoia de: no hi ha suficients barques salvavides, ni et trobes punjant un port de muntanya de primera categoria, ni se't clava una pedreta en la sabata, però sobretot, perquè vas on vols, amb qui vols i sense limitació de Visa.
  4. A banda del transport està el tema de l’allotjament. En arribar a l’hotel o al lloc on passaràs la nit... pots trobar-te amb molts problemes, però n’hi ha dos que són importantíssims: estranyes el llit i el vàter. Allò del llit és secundari perquè en passar la nit fent altres coses, ho tens tot solucionat, però el tema del vàter és més preocupant.
  5. I tema estrella: per què quan ixes de casa t’espolses tot el que et posen als plats? Per què mengem tant quan eixim de viatge? A totes hores tenim fam i després, no ens privem de res, primer plat, segon, postres, café… -això sí, amb sacarina pels remordiments-. És curiós, quan estàs a casa, al matí, com a molt et fas un got de suc i una torradeta. Quan estàs de viatge no, ahí arribes al restaurant de l’hotel i arrambles amb tot, i si hi ha bufet lliure ja ni ho explique…

De tota manera, en aquest viatge, me n'he vingut sola, carregada com un burro, en avió, no he tingut problemes ni amb el llit ni amb el vàter, i el menjar.... ai el menjar..., tot fantàstic, però sobretot, el xocolate...

dijous, de març 17, 2005

Ja fa un any...


Hui és el meu sant i tot just fa un any que des de Tarragona vaig obrir una finestra -gràcies Aquari i Làsius...-.

I, des d'aquell dèsset de març... he viscut a tres ciutats diferents i he viatjat per cinc països. He canviat d'habitació tantes vegades que encara ara, si em desperte a mitja nit, necessite uns segons per esbrinar on m'hi trobe.

He tingut moments de riure molt i he tingut els meus moments foscos dins la grisor dels meus dies a la Ciutat de la Llum. He estimat i he odiat amb la mateixa intensitat. I he aconseguit parlar quan tocava i amb qui tocava. He escoltat el raucar de les granotes i he vist moltes llunes mentre conduïa cap a casa. També he vist eixir el sol des de la platja i ploure amb la fermesa amb què només plou al sud. He somniat i he desitjat, he volgut despertar i he volgut adormir-me, he admirat i he menyspreat, m'he enamorat i m'he entendrit, he protegit i he deixat volat i..., he fet plans, molts plans...

Ara, he fet amics nous i m'enyore dels vells, continue sense parella esperant que Xavi m'arregle un freaky de laboratori. Menge pitjor que mai i bec encara més cervesa, quede amb Irene per parlar dels xafardejos del poble i beure Cerol en l'eix Gràcia-Raval... i em fa por pensar que qualsevol nit d'aquelles podem acabar cantant arròs en ceba i recordant històries de: què... eixim o què?

Carles em telefona cada setmana a l'hora del seu café i si estic depre sempre m'anima amb les seues converses eròtico-festives, també em posa al dia de les seues lluites a la Vall -i sembla que el nomenaran punxa de l'any-. Josep em trau a pegar una volteta els divendres i arribe a casa gairebé sempre arrapapeus i amb Xavi continue arreglant el món i posant a parir tota la nostra classe de primària. Lliris va trobant el seu lloc en les lletres del sud i de tant en tant les xiques de la BEA em deixen correus ben rebonicos somniant encara utopies però ara amb camises de disseny. El meu nebot ja fa frases coherents i concordades i els meus pares sembla que ja s'aclareixen per programar el vídeo. Manu em deu una Dragon, Raven un ball, Moon un Valor i Nessun una cançó. Cru ha de deixar de pensar que no paga la pena si ho fa tan i tan bé. Marta ha de cantar a les Rambles i Victòria ha de buscar-se casa i ho ha de fer JA.

I jo he de tranquil·litzar-me una miqueta, he de tractar d'anar a dormir més d'hora, he de prendre'm seriosament moltes coses i me n'han d'esvarar unes quantes més, he d'aprendre a fer combinacions de febles a la catalana i he d'utilitzar el pronom hi quan toca. També he de superar la meua mandra per la cuina i cosir-me la butxaca de la bossa.

I..., a curt termini... estic desitjant que arribe divendres per anar a visitar Xavi i Jeff i portar-los aquell paperot que necessiten, després baixar a casa a què la mama em mime... i és que em moric per una bajoca farcida...

divendres, de març 11, 2005

Hui tocava...

Fes-me el que vulgues... així ha començat la nostra conversa només tancar la seua porta. Ell m'ha mirat estranyat poc acostumat potser a tanta decisió sense cap mena de consulta prèvia. I amb molta delicadesa i, sense deixar de parlar-me, m'ha ajudat a traure'm la jaqueta enxopada de pluja i m'ha demanat la bossa per desar-la a l'armari. Després, m'ha oferit una tovallola pels cabells mullats, una tovallola que feia la mateixa oloreta que les seues mans. Quan després d'uns minuts m'he quedat més relaxada, m'he tret les ulleres. Aleshores, hem passat cap a dins..., per determinades coses es necessita una mica d'intimitat i apartar-se de finestrals...

M'he llevat les arracades, ja estic farta de trencar-ne o perdre'n i tenir-les totes desparellades, i és que... mans d'altres + els meus cabells = desaparició o trencament assegurat.

Hem assegut uns moments, ell volia saber si jo n'estava segura o si, potser era tot fruit d'una tossuderia meua. He intentat ser convincent, li he explicat que això em va molt bé quan estic un poc depre, que després quan eixira d'allà, me n'aniria com una dona nova, canviada, renovada. Que l'estrés estava matant-me, que podria haver-ho fet soleta, però que sempre és molt millor si algú t'ho fa... Ell, m'ha mirat amb molta tendresa i quan he vist el seu somriure he pensat que accederia a acomplir tots els meus desitjos...

Llavors, m'ha fet seure encara més còmodament, lleugerament inclinada, ha passat darrere de mi i he sentit els seus dits esvarant-se entre els meus cabells, després la tebietat del seu tacte ha passat pel meu coll i ja, he decidit tancar els ulls per concentrar-me en els seus moviments circulars..., després..., tot silenci i humitat...

dissabte, de març 05, 2005

Viurem, viurem, per damunt de tot viurem...



Es recordarà durant molt de temps la nit del dos de març de 2005, la nit que els músics valencianocantants diguérem prou: prou de polítiques governamentals discriminatòries pel que respecta al tracte mediàtic de la nostra música, prou d’hipocresia institucional pel que fa a la preservació i promoció del nostre idioma, prou d’intolerància i menyspreu cap a la cultura que conreem, prou de paraules buides i falses declaracions de principis, prou de censura i braços creuats... Aproximadament dues-centes persones (entre músics i assistents) vam demostrar davant l’opinió pública que la música en valencià té un futur, un demà esperançador i combatiu. Vam fer entendre a aquells qui mouen els fils que no estem disposats a capitular, que ens estimem molt allò que fem i no ens deixarem trepitjar tan fàcilment com pensaven. Vam demanar de forma pacífica i constructiva que els nostres drets legítims foren respectats i, aprofitant l’avinentesa, deixàrem claríssim que no assistiríem bocabadats a la destrucció d’un patrimoni tan valuós com el nostre.

Un homenatge al desaparegut, ara fa deu anys, Ovidi Montllor va encetar el recital sense endoll que el Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià oferírem com a senyal de protesta. Per fi, l’obra del cantautor (o és cantactor?) alcoià es va poder escoltar sota el sostre del Palau de la Música. Actuaren Òscar Briz, Rafa Xambó, Àlvar Carpi, Carles Enguix, Manolo Miralles, Nèstor Mont, Obrint Pas i un llarg etcètera de creadors i intèrprets que no esmentaré per no allargar el text més del necessari, però que també es guanyaren el merescut reconeixement del públic, d’igual manera que aquells artistes als quals no els va ser possible estar presents (Feliu Ventura o Miquel Gil, per exemple), però que de ben segur tocaven anímicament al nostre costat. Cançons plenes de vida, interpretacions amb el cor a la gola, jam sessions inesperades, colpidors comentaris de satisfacció i alguna que altra sorpresa deliciosa...

Gràcies a totes les persones que van acudir a la cita físicament per donar-nos el seu suport. Gràcies als amics de L’Avanç, de Vilaweb, de Diari Parlem, de Ràdio Klara i dels mitjans de comunicació que decidiren cobrir l’acte i que han fet seues les nostres reivindicacions. Gràcies a les dues mil signatures que ha rebut fins ara el manifest del Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià. Gràcies als espectadors que vénen als nostres concerts i compren els nostres discos. Gràcies als catalanoparlants de tot arreu que s’han solidaritzat amb nosaltres. Gràcies a la gent que no té prejudicis i que practica la tolerància dia a dia. Gràcies a tots vostés sabem que els esforços que invertim no són debades. Ara sabem que no estem a soles. Sentim que encara paga la pena cantar contracorrent i somiar amb noves cançons.

Pau Alabajos, cantautor