M'esperes tu o t'espere jo? Potser seria més correcte dir que ens esperem i així acabaríem abans. Recargolem les coses i ens empenyorem en posar-los nom, quan me n'adone que la majoria de les vegades res d'això no cal.
Demà vaig a buscar-te i, ara mentre t'espere, conte les hores que ens separen i no deixe d'imaginar amb quins ulls ho miraràs tot.
Estimat alquimista,
Ja sé que feia temps que preparaves un sopar, no és que el tema t'obsessionara, però tenies aquella mena de dèria teua per voler trobar l'espai perfecte per embolcallar-te d'allò i de qui t'agrada. I un dia, et vas sorprendre buscant un espai...
El més difícil, doncs, és sobreviure
amb escates de vidre a les entranyes,
amb plom, en lloc de sang, a dins les venes.
Sobreviure: cordar-se les sabates,
treballar, fer l'amor, llegir poemes,
veure envellir la gent, cantar en veu alta,
amb escates de vidre a les entranyesi plom,
en lloc de sang, a dins les venes,
sense treure's els ulls, sense fer a miques
els subtilíssims mirallets del somni
i esgüellar com un porc de por o d'enveja.
Diplomàcia per no engegar-ho tot a rodar, paciència per no posar-se a l'alçada, abstracció per aïllar-se del que molesta, esperança perquè se n'adone de la bellesa d'un silenci, somriure per demostrar-li la seua ridiculesa, surrealisme per escoltar les seues teories, rialles per il·lustrar els seus buits, tristesa per la buidor dels seus mots, ràbia per trobar-me aromes que em desagraden, fermesa per tancar-li la porta i determinació per dir: ja n'hi ha hagut prou....
I ara, fent balanç me n'adone que se m'ha esgolat el temps entre els dits i trobe que he perdut hores i minuts només esperant trobar-me sola.
Dibuixaràs textures en l’aire que s’esgolaran i després, pintaràs colors, formes i melodies que es veuran, es tocaran i s’oloraran. Seuré al darrere i miraré com fumes. Miraré com fumes mentre sospeses noves perspectives i patiré perquè la cendra no torne a foradar-te una camisa. Després, buscaré el contrast de la teua pell amb la meua i miraré d’envellutar-me entre els teus braços... I tu, després de renegar una mica acabaràs cedint... Farem l’amor entre trementina i pinzells i, llavors, tu em diràs: La teua pell fa gust de verd.
Em desperte sense saber on estic i necessite uns segons per situar-me en l'habitació. La finestra als peus, la cadira plena de llibres, les titelles penjades a la paret, la porta entreoberta... Pegue la volta, intente adormir-me, encara no hi ha voreres, com m'haguera dit mon pare fa anys i, escolte el silenci.
Mentre espere tornar-me a adormir em vénen imatges al cap de manera desordenada, i em trobe inconscientment fent una seqüència lògica...
Enviliràs sense voler la saviesa del teu món,
les selves oloroses per tanta experiència acumulada,
les flors dels til·lers que plantares a la vora
de tants llavis amb passions arravatades.
Ja no podràs quedar-te a l'expectativa
de cap somni més clar i redó.
I aleshores, sense cap equipatge,
hauràs de llençar, ben lluny i sol,
les últimes xàrcies a la mar.
[Lluís Alpera]
