Passaran vint anys i encara sentiré la teua respiració i encara com hui, potser encara veure com deixes un badall a la porta per fer-me saber que m'esperes...
I vam anar al concert, podríem dir que a desgana però tant fa, si t'han regalat les entrades, estàs a la fresca...
Fem ganetes mentre Jaume ens tortura amb el darrer compacte, Josep tremola esborronat pel fàstic que li produeix, Elo ha promés no posar-se samarreta enderroca-vida-social-políticament-correcta i s'acomiada a tota pressa. Paco va animant-se i Iris diu que està refredada mentre mig despitralada tus i parla de nas. El licor de roses ho guarirà tot -sobretot si no se n'assabenta que hem reomplit la seua botella amb aigua perquè durant una de les nostres nits de reixiu la vam obrir abans de regalar-li-la-. Uns minuts només i diu que ja no li fa mal la gola, m'ho crec, perquè jo tampoc me la note després d'un parell de tragallades.
Arribem al Canyar de les Portelles i, qui diria que ací acabàvem tots en festes per festejar, ens turmenta una pregunta: on festejaran els festejadors ara?
Més trobades a la porta... i ara és la corresponsal de La Verdad que ens pregunta si encara reivindiquem el matrimoni de tres. Irene respon: Esclar, és el natural, ma tri moni, ta tri moni i sa tri moni, la resta són convencions occidentals, capitalistes i castradores... ho has apuntat?
Entrem al parc, i fem un importantíssim i vital reconeixement del perímetre: barra, banys, escenari... Després cua pels paperets d'euro que valen les cerveses que ens hidrataran durant el concert.
Sonen els primers acords, el personatge que pretén cantar deixa anar la seua llengua viperina i els freakys més freakys corren a posar-se a primera fila.
Sobta trobar-se que aquesta imatge l'haja pogut fer un xic com ell, que sempre somriu i s'amaga sota un riu de cabells que li amaga els ulls. Fa un temps va vindre a casa, em va passar algunes de les seues fotos i vam estar parlant dels seus temps a Austràlia. Un xic interessant: una barreja de sang holandesa i italiana.
No l'he trobat, m'han dit que ha tornat a casa i, és que això era el que realment més desitjava. Sovint tenia la mirada d'aquesta imatge, d'absència entre la gentada mentre amagava sota els cabells els ulls i qui sap quines altres coses.
He enyorat no veure'l, segurament hauríem pres cervesa, hauria lloat Capote, m'hauria contat algun dels seus contes. Després, hauríem acabat tancant bars...
Ara ja estic de tornada, encara amb el cap allà avall, cansada d'endreçar-ho tot i pensant en qualsevol d'aquelles nits a la fresca entre converses surrelistes, vídeos casolans, xafardejos municipals i el reixiu de matinada. I demà m'esperen unes birretes, una paelleta de peix i la sensació de què encara no me n'he acabat d'anar.
Síndrome postvacacional, no?
