Dels anys d'institut poquet recorde, només records esmicolats i rostres que es desdibuixen. No recorde haver patit mai per un examen, no recorde haver passat nits sense dormir, ni tan sols estudiar per setembre ni patir pel selectiu. Sé que durant aquella època vaig començar a odiar el café -el Cerol no, eh?-. També que vaig començar a eixir per la Zona, a beure sidra i metros de colpets de noms com: cerebro, cucaracha, mocos, calienta osos polares de Alaska... També vaig començar a fumar, a anar amb hòmens i a tornar a casa arrancadeta i espirituosa.
Tenia unes mil peles per eixir, que posàvem en un pot per comprar tabac, pagar cubalitros de cervesa que bevíem en palleta i el taxi per tornar. Anàvem a Mejillones -que pudia a calamars fregits i t'apegaves a les taules- del carrer Ferran i, després a Abyss que estava tot just a la vora.
L'institut no el recorde gaire gran, la primera planta per primer i segon, i la segona per tercer i COU, el fet d'ascendir de pis ja suposava un mèrit. Dues escales i un lloc estratègic per veure els xics guapos baixar. Un pàrquing ple de motos, una cantina on podies fumar i les portes sempre obertes convidant-te al passeig per les urbanitzacions properes. Passejos que sempre acabaven a la séquia del costat menjant taronges que furtàvem i, allà al solet, entre gespa i citrons passàvem les hores de filosofia o història...
Dels profes recorde la Fardatxa -de nom Mercedes?-, l'Esteve que tenia sempre la bragueta abaixada, l'Encarna i el Pedraz, Rosa Gaià i Rosana, Simón, la pobra Geraldine i Paco... i jo sé per què ho dic i, sobretot, el Miquel que feia tremolar amb el seu tamany de combi industrial...
De companys el Campano, el Rompe, Fito, Marcos, la Petra, Elvira, el Xavi, l'Alfons, la Cèlia, el xic aquell fanàtic de Led Zeppelin i els còmics -com li deien?-, la Venus de Willendorf, Núria, Eva Mairal, Irene i Elo, la "Roso", Esther, la Cotillas, Paloma, el Txitxa, la "uela", Baldo, Isidro...
I pense en tot açò perquè el proper dèsset hi ha un sopar de promoció al qual no aniria ni pagant-me a no ser que altra ànima torturada com la de Xavi o Alfons m'acompanyara. I és que no sé si seria massa divertit parlar de com ens ha anat aquests anys mentre la majoria ensenya fotos dels seus fills, els seus casaments i discuteixen els preus de les hipòteques o el quilo de tomates al mercat. Gent que beuria amb moderació que arribaria conduint cotxes metal·litzats, lluiria camises ben planxades i, és que tot això encara em ve massa gran... i quan em preguntàren: "i tu? què tal?" jo els diria: encara no tinc casa, el meu cotxe no ha passat la Itv, no tinc cap nòmina mensual, somnie escriure algun dia alguna cosa bona... Encara isc i torne a casa després d'esmorzar dient que serà la darrera vegada, tinc crisis existencials una vegada a la setmana, no "tengo perrito que me ladre" i no sé què és l'instint maternal i, aquest any, una vegada més, em quede sense vacances per falta de pressupost... Però, a banda de tot això, sóc cada dia una miqueta més feliç...
