Voluntat...?

Ahir parlava de com de boniques estan les palmeres amb les bombetes de Nadal... i hui, tota contradictòria jo -per variar-, em queixe profundament. Però jo crec que potser tot un súmmum de circumstàncies que m'aboquen a no estimar-me massa aquests dies de pau, amor i amistat.

Primer: estic farteta de botigues i, no puc entendre per què anem tots a patir a aquelles centres comercials on acabem amb mal de cap, mal de peus, i sufocats per la calor. A més, què passa...? què tothom vol passejar ara? què s'ha d'anar a veure aparadors? és que regalen alguna cosa? han abaixat els preus? No ho entenc, de veres, ho promet.

Malgrat això, si encara volem arrodonir més la passejadeta, només hem d'eixir al carrer i deixar-nos envoltar per les nadales de tota la vida, aquelles gravades a una cinta de casset i que fan que una pobra perona contractada per hores, passe la seua jornada laboral pegant-li voltes a la mateixa cinta.

Segon: per què he d'estimar tothom? Si em costa de vegades estimar la meua gent, com collons faig per estimar aquells que no conec...? Si es tractara de Nicolas Cage, l'estimaria i molt, però resulta, que només em trobe companys d'institut mig bufats -per utilitzar un eufemisme- que m'expliquen unes pel·lícules que em fan sentir d'allò més surrealista

Però el tercer i pitjor són els regals de Reis i no em referisc només al fet de pensar-los, trobar-los i adaptar-se al pressupost. Em referisc bàsicament a les espectatives inicials i al factor sorpresa. I ho dic perquè després de decidir fa uns anys fer "l'amic invisible" -cosa que és una collonada que odie i que m'obliguen a acomplir per imperatiu familiar-, em trobe que d'invisible res -perquè jo m'escapoliria i..., que em pillaren si pogueren- i que, per qüestions de lògica "fatàlica", sempre em toca la persona més complicada.

Finalment i, per acabar-ho d'arrodonir, em trobe que enguany tothom pensa fer-me aixovar. (Aixovar, aixovar, aixovar.... és fastigosa aquesta paraula, veritat?) Perquè... què esperen que diga si òbric un paquetet i em trobe una planxa? Ostres! el que sempre havia desitjat... quin disseny, quina funcionalitat, quines estones més entretingudes passaré...

Així que si algú, encara té ganes d'arreglar-me el Nadal, voldria: el vaixell pirata de Play Mobil, el Fort Randall, un caleidoscopi, una casa de nines, el Mr Potato -tovet-, un scalextric.... i, per suposat, la voluntat.

Treva...

Demane treva, tot i saber que tinc la batalla perduda, però potser així trobe la manera d'eixir-me'n d'aquest laberint sense llana. Faig per esvair-me, i em costa, s'empenyora a acompanyar-me i dic que vull un passeig sola...

Tinc fred i he oblidat la jaqueta al cotxe, em fa gosera tornar-la a buscar, així que pose les mans a les butxaques i sent com l'aire gèlid travessa els foradets del cotó del jersei...

Passe per davant l'ajuntament i m'adrece cap a la Rambla, després només hauré de creuar-la i enfilaré tot recte... Locutoris, botigues de queviures i alguna llibreria, després, tot és terreny de prostitutes. Travesse la placeta de l'Àngel amb aquell mosaic de manisetes cridaneres... i mire buscant els bars de les meues primeres eixides. Només em sona un nom, allà preníem colpets... Un cotxe circula a velocitat anormalment lenta i s'atura per parlar amb una d'aquelles dones, ella puja al cotxe i veig les nostres imatges adolescents assegudes en aquells bancs de la placeta.

Isc a l'avinguda i me n'adone que està preciosa amb les palmeres pintades d'espurnes llampegants... no m'agrada el Nadal, però confesse que en traure les bombetes tot quedarà massa nu i, en el fons, me n'alegre de no estar ací per veure-ho.

Arribe a l'estació i ho aclarisc els paperots i, entre els crits d'algú que ven sort, busque un telèfon públic... Possiblement encara no hages arribat a casa, i tinc sort, perquè després d'assatjar cent vocables... només m'ha calgut dir el teu nom...

Gràcies també...

No portes els cabells tan llargs com abans però, exceptuant aquest detall, estàs com sempre et recorde.

Passe a buscar-te a casa i veiem junts allò que tanta il·lusió ens ha fet. Vols veure-ho una i altra vegada i jo "moric" de vergonya. Determines que vols fer una telefonada d'agraïment...

Anem a l'habitació i lliges un fragment d'allò nostre... i mentre t'escolte, determine que tens un accent deliciosament estrany.

El cotxe està aparcat un carrer més enllà, et recomane que t'abrigues perquè no tinc calefacció. Fem una visita curta per veure els postissos... , i després de pensar una miqueta, et propose d'anar a sopar a un japonés. No faig comentaris del sopar...

Sopar, copa i puro..., per això et porte a Supporter's, que continua igual que el primer dia, fins i tot amb el bany d'origen sense conéixer -durant tots aquests anys- que són els productes de neteja.... Et recomane no entrar al bany, pots agarrar qualsevol malaltia infecciosa. Muntem un numeret per fer un cigarret que cap dels dos sabem embolicar correctament. Expliquem històries de fum...

Passegem pel Barri, et fa il·lusió ho trobes canviat, ho trobes bonic..., arribem al Clan... i, allà des del tamboret de la barra, acabem d'arrodonir una nit entre sucs i volls...

No ens vam acomiadar..., i això em fa sentir que si telefone a ta casa serà la teua veu qui em conteste... Ens devem uns dies i, serà allà, t'ho promet...

De Teodora ...

Teodora ja està a casa, mirant-ho tot i escodrinyant cada raconet del menjador. Va arribar dissabte quan la van portar de la mà després d'un viatge en cotxe. Li vaig llevar l'abric, perquè anava massa abrigada, li vaig espolsar unes busquetes de pols i li vaig donar a triar entre diversos llocs de casa... Finalment, ella que és tan glamurosa, va voler estar prop de la finestra des d'on pot veure cada dia un bocinet de cel entre roba estesa i plantes. I des d'allà, seriosa, em vigila i m'acompanya.

Aleshores, hui de matí, Teodora m'ha mirat seriosament i m'ha dit: xiqueta, ja faràs vacances a partir del 23... i jo, li he fet cas.

(Gràcies Cru...)

Com Ícarus...

Deixe el blog una temporada fins que trobe el temps i l'espurna per dir coses. Confesse que em fa la sensació que he perdut les ales. Bé, no em fa la sensació..., ho afirme. Potser vam volar massa prop del sol, tan prop com Ícarus...

Darrerament, només tinc temps per maldecaps acadèmics i existencials, i ja només pense en misèries personals i alienes. Si busque un motiu per la meua sequera potser és que estic massa cansada, que no m'acostume als horaris diürns o, simplement, -i és el més problable- que he perdut, jo també, l'efervescència...

Així que us allibere de pressions i, alhora, m'autoallibere jo també.

Em prenc vacances...

Tired...

Aquesta setmana no sé per què, se'm fa molt costera amunt... i això que hui dilluns la cosa pinta suaveta perquè acabe a les 12 i només tinc un parell de classes... Però a partir de demà, jornada intensiva a l'institut per allò de les avaluacions i les classes...

Els alumnes continuen rient-se del meu parlar i em fa molta gràcia, sovint els escolte imitar-me i, repunyetes... ho fan molt bé. Tot i això em trobe alleugerida per les meues penes dialectals i em sent afortunada per no apitxar (o apitjar -segons Jordi Colomines), sinó em trobaria com una companya que és coneguda al centre pel malnom de La "ditxous"....

Tinc companyia al pis, i hui tenim sessió de compres... Tot i que jo, el que vull, és provar tots els barets del barri, més que res per anar integrant-me, que ningú pense malament. De moment la ruta iniciàtica tipus el Fèlix del Llibre de les meravelles de Llull, la vaig començar dissabte i la vaig acabar anit... i potser, per això, tinc la sensació que les hores del cap de setmana se m'han esgolat entre els dits.

Un sostre de roba estesa...

A la plaça dels Àngels sempre hi ha rollers sense importar l’oratge, i sempre que hi passe per allà em pregunte on està l’ambulància per recollir els fracturats. Afortunadament no deuen haver-hi massa accidents... els admire i imagine que si pujara jo en alguna d’aquelles taules acabaria automàticament desintegrada, tant que dubte que cap traumatòleg poguera recompondre’m.

Joaquim Costa fa olor de menjar i barregem restaurants hindús, pakistanesos, equatorians i argentins amb el Bar Frankfurt que fa un menjar casolà per morir on les parets estan anegades de fotos de clients satisfets i somrients. Més avall tenim la botigueta del Bin Laden, ven de tot: des d’estufes, fins a planxes passant per ganivets i quadrets de Buda il·luminats. I el paki de d’enfront de casa em fa un “bon dia” ben rialler cada vegada que em veu eixir. Joaquim Costa també fa soroll de converses en llengües babèliques i tothom somriu.

A Ferlandina tenim la seu de la CNT i el Forn dels Àngels, un parell de botigues de disseny, un baret-sala d’exposicions i una perruqueria de iaies i, un poc més amunt et submergeixes en un sostre encatifat de roba estesa.

Els caps de setmana de vesprada em trobe cues davant La Paloma, cues de iaies amb celles tatuades i robes plastificades de colors metàl·lics que esperen pacientment el seu torn per conquerir el iaio de torn... un dia he d’anar...

Secret d'eterna joventut...

Anit ja vaig dormir al pis del Raval... Xavi em diu que vaig a fer-me ravalera... i la veritat és que no m'estranyaria gens... em veig en un parell de dies cridant i cuinant menjars picants com els de la majoria de gent del barri... Perquè si una cosa he de dir que estic a un lloc ben cosmopolita -del tercer món, evidentment-.

Després d'una neteja a fons -que bona falta li'n feia-, la casa ha quedat bastant presentable... Ha estat mitjanament divertit i pots arribar a deduir moltes coses: la primera és que visc al que ha segut sense cap mena de dubte un "antro de perversió mariquitola"... i ho dic bàsicament perquè m'he trobat un fum d'invitacions a locals d'ambient, passes vips a discoteques "del rotllo"... i fins i tot una guia de saunes -que supose que no eren finlandeses, clar-. També he descobert que les gomes del butà estan caducades de fa quatre anys... i tem que la casa esclate en qualsevol moment... i, finalment he descobert que a partir d'ara pense conservar-me fresca com una rosa i, això és bàsicament, perquè fa un fred que pela. Si a més, afegim que no tinc ni mantes, ni estufa, ni edredó, ni res que calfe el resultat de la meua futura conservació sense arrugues està assegurada. També supose que m'aprimaré, perquè no tinc ni un perol per calfar aigua.... i tot això fins dissabte que ve un carregament d'Alacant amb les meues coses...