diumenge, d’octubre 31, 2004

Lluint pintures de guerra...

Ho tornem a intentar novament, tot i que seria més apropiat dir que ho torne a intentar novament, perquè I., mai no ha deixat d'intentar-ho. Tot i això, i encara que semble una manera de cedir, lluiré les pintures de guerra.

Després de tantes telefonades no puc tornar a dir que no, sense recórrer a una excusa ja donada. I és que hi ha un tipus de gent que sempre troben les excuses convincents, d'aquest tipus és I. Jo sóc sempre molt més mal pensada.

Mentre espere l'hora, em repetisc: potser no estarà malament del tot, potser hui serà divertit i potser torne a tenir aquesta fase amor després d'haver passat la d'odi i la d'indiferència...

Espere deixar de banda, almenys per una nit, totes aquestes manies meues...

dissabte, d’octubre 30, 2004

Réquiem...

Llego a casa con las manos vacías i el alma encogida.
No hay cartas en el buzón, no hay mensajes en el contestador.
La tele no funciona se ha estropeado el discman que te regalé,
no hay comida en la nevera...,
me voy al cine a buscarte, me voy sin cenar...

La sala medio llena, la esperanza de encontrarte medio vacía,
me siento, empieza la película...,
mi tristeza se desvanece y mis ojos deslumbrados por el rojo
que dibuja una sonrisa de esperanza en mi cara.

Ahora estàs aquí, junto a mi...

Estoy hipnotizado como un niño que cree que el tiempo es infitito
que ingénuo,
la vida no es un juego...

Salgo en busca de alguien que me escuche,
en la cabina de la esquina alguien habla entusiasmado...
Ójala pudiera hacer lo mismo...
tengo tu número marcado en las yemas de mis dedos y aunque quiero...

Ahora estàs aquí, junto a mi...


( La habitación roja... )

dijous, d’octubre 28, 2004

Aquàrius...

"When the Moon is in the Seventh House
And Jupiter aligns with Mars
Then peace will guide the planets
And love will steer the stars"




Em trobava ben preocupat sobre el destí del nostre amic Aquàrius, la darrera vegada que havia xarrat amb ell, el vaig trobar deprimit, encara fent un esforç per sobreviure a la ruptura amb el seu ex, desil·lusionat. Jo, com sempre, generós, el vaig convidar a anar junts a NY, i quan ell va començar a buscar bitllets, vaig haver de desfer el pla. Després el vaig convidar a què vinguera a Brussel·les. Quan al final va començar a interessar-se per la nova destinació em vaig veure forçat a desaparéixer durant un mes i mig.

Per això, quan vaig tornar al món virtual, li vaig escriure un parell d'e-mails demanant disculpes i explicant les circumstàncies. Jo anticipava un missatget curtet explicant-me que no passava res... Però a canvi, cap resposta. Així que vaig raonar i raonar, tal vegada estava enfadat amb mi? no acabava d’entendre bé per què, però ja se sap que tot és possible amb les paraules i els malentesos.

Menjant-me el cap estava, tractant de decidir si havia d’escriure un altre e-mail, o tal vegada fer una trucada telefònica, quan per atzar vaig xatejar un dia amb Idril.

Angoixat per les circumstàncies li vaig preguntar càndidament si sabia alguna cosa de l'Aquàrius, que no em contestava els e-mails, i em feia por que estiguera massa trist. Però resulta que la Idril l’havia telefonat el diumenge anterior i em va posar al dia…

Xavi sempre tendeix a ser un patidor compulsiu, amb això s’assembla a mi, però ell té una dosi molt més elevada d’egocentrisme. Després de la seua desaparició sobtada... -perquè clar, ell té coses d’aquestes amb els seus moviment geogràfics...-, me’l vaig trobar una nit, com aquell que no vol la cosa... I no em preguntava com em trobava jo, no. El xiquet estava molt més preocupat per com estava Aquàrius... Em va semblar que fins i tot la Times New Roman plorava, era tan gran la seua angoixa, que vaig començar a sentir que si no li desvetllava el gran secret, la seua salut mental podria començar a fer-se malbé...

  • Xavi, t’he de confessar una cosa d’Aquàrius...
  • No em digues que has parlat amb ell...
  • Sí, Xavi.. ho he fet.... i..... la veritat és que emocionalment està disparat...
  • Ja ho sabia, és culpa meua, el meu amic em necessitava, i jo no vaig estar-hi quan més falta li feia...
  • Xavi, bonico.... Aquàrius.... està novament emparellat..
  • Emparellat?.. com pot ser això.... ell va dir que “sexualment no es veia capaç”....!
  • Doncs, perla.. hui té un dinar a Altea amb un senyoret advocat murcià i s’ha posat els calçotets amb transparències....
  • Però... si em deia que no tornaria a pensar en un home durant anys i anys, que havia de prendre's les coses amb calma...
  • Sí, amb la calma que pot donar la música electrònica de Metropol, la Biblos i les horterades folklòriques de la Divina, el Caníbal i el Piscis.... Xavi, si li haguera fet alguna foto, podríem haver provocat un desprestigi total en la seua carrera, perla....
  • Buff, llavors no passa res... Jo que estava paranoic per haver faltar al meus deures de bon amic, i l'Aquàrius segrestat per la màfia rosa murciana!
  • Sí, sí, segrestat dins d’un pou!


Llavors vaig recordar...

Era l’època de la immersió, però no d’immersió aquàtica, amb escafandres i màsqueres d’oxígen, parle de la immersio lingüística. Com que jo sempre he tingut un caràcter més aventurer i atrevit vaig ser el primer en llançar-me a l’aventura del parlar. Comencava la carrera a València i em vaig matricular en “la línia”, és a dir, em vaig matricular en una classe on es podia parlar valencià sense que els companys se’t tiraren al damunt i un de cada tres professors parlava valencià -amb resultats molt irregulars, però-. De professores, que en cinc anys de carrera només en vaig tenir dues, una era de Saragossa i parlava un catala normatiu perfecte, l’altra era de la Ribera i al principi li donava por parlar en valencià, finalment, es va deixar convéncer.

Bé, tornant al tema de la immersió lingüística, el meu període d’aprenentage i pràctiques va ser assistit per la meua amiga Eva de Bocairent, que va suportar estoicament totes les meues errades, mai es va cansar de corregir-me -“m’ha gustat molt”- i sempre em feia un somriure com a premi pels meus (de vegades patètics) esforços. Aixi que un dia em vaig trobar amb la Idril, i després d’anys d’amistat en castellà li vaig demanar per favor que em parlara en valencià, que finalment “havia tret la llengua”.

L’Aquàrius, com a bon amic, no va tardar massa en apuntar-se a la nova moda i prompte me’l vaig trobar fent caretes i pauses llargues mentre tractava de recordar una paraula determinada. Com que jo estava lluny, la Idril va ser la que va patir els efectes de la immersió de manera més directa… Jo no em vaig assabentar massa fins anys després, quan un dia vam quedar tots tres per a fer-nos unes birretes… i de cada quatre paraules que eixien de la boca de l’ Aquàrius, una era “Toca!”

Diuen que un dels senyals que indiquen que comences a dominar un idioma, és que descobreixes un paraula o expressió nova i durant un temps la repeteixes de manera sovint, normalment durant una setmana. Això va ser amb tota probabilitat el que li va succeir a l’Aquàrius, excepte que:

  • De setmana res, vàrem tenir “atracó” de “Toca!” durant al menys un parell de mesos.
  • En lloc de sovint, hauríem de dir que la repetició era de manera continuada.
  • L’ Aquàrius feia ja temps que havia comencat a dominar l’idioma.
  • La parauleta en qüestió no la utilitza ningú, i se l’havia treta de l’últim disc d’Al Tall –d’aquell temps-.

Així que quan la Idril em va donar les bones notícies, vaig dir “Toca!” i tots dos vàrem riure...

(Xavi)

dimecres, d’octubre 27, 2004

Qüestió de números...

No m'agrada agarrar el telèfon si hi ha números que no conec, digueu-me maniosa, però jo en dic prevenció. Però potser el pitjor són aquelles telefonades anònimes on et passes tota la telefonada tractant de decidir si prems el botonet verd o roig. Séfora diria que és qüestió de criteri... jo no sabria com definir-ho.

Però què voleu que us diga, m'agrada parlar per telèfon més que a un babau un caramel... potser per això la darrera factura va ser tan espectacular... tot i que jo, sempre tracte de justificar-ho amb allò que estava a l'estranger...

El cas és que les darreres setmanes ja tinc tot el criteri del món. Podríem dir que visc literalment abraçada al mòbil i al fixe inhalàmbric -això sí, aquest darrer amb molta cura perquè me n'he carregat tres en un any-. I sí, confesse, m'he tornat telefònica-dependent, esperant una telefonada i una veu que em canvie la vida -sone suficientment teatrera?-. I no, no penseu que espere la mort d'un oncle a l'Havana, ni he participat a cap càsting per un programa de televisió, ni espere plaça a un balneari d'spa...

Però hui, després de dinar, sona el mòbil i la pantalleta em mostra un número que gairebé se n'ix del requadret. Apareix el dubte existencial de sempre: ... l'agarre o no l'agarre? M'ho jugue al pòquer i com no arriba a convéncer-me la resolució em faig una partideta ràpida al Trivial Persuit.... Finalment, despenge i solte allò de: Diga'm...

I... era ell! Ostres... 4 anys sense escoltar la seua veu i només un mot per reconéixer-lo. Després, mil imatges, i la sensació de no haver passat tant de temps. Breument, em posa al dia... i si dic breument és perquè em sembla que no l'he deixat parlar massa. El pobre ha acabant dient-me: Nena, m'esperen per fer classe però pega un bot i vine a veure'm. Li he promés que ho faré i m'he apuntat el seu número amb bona lletra...

dimarts, d’octubre 26, 2004

La dansa trèmula de la pols...

El sol entra pels badalls de la finestra mig tancada. Un rectangle vertical de sol il·lumina un fragment de taula, un cendrer ple a vessar de burilles i una tassa amb un solatge. Una ampolla d'aigua i unes carpetes romanen en l'ombra, fora de la vida oculta que mostren els rajos de sol i els milers de partícules que vibren en una dansa trèmula.

He recordat, com embolcallada en una carícia, les seues paraules... i m'he escoltat dir-li: "Bona nit" a la porta de casa. Vaig entrar sola, i sense son, vaig deixar les claus a l'aparador de l'entrada i, a les fosques, em vaig traure les sabates...

Agarre els papers que rellig per enéssima vegada, els tinc a prop, només cal estirar la mà i, així gitada al llit i abandonada al zumzeig del meu pensament em sent com una llebre blanca al bell mig del desert.

dilluns, d’octubre 25, 2004

Jocs de paraules...


Alçar-se amb la idea fixa de fer coses.
Coses que agrada fer.
Fer amb tranquil·litat.
Tranquil·litat sense veus.
Veus amb melodies.
Melodies per acompanyar silenci.
Silenci que enyorava.
Enyor que desitjava.

I tot açò hui,
hui que m'he alçat amb la idea fixa de fer coses...

dissabte, d’octubre 23, 2004

De ciris...

Les espelmes repartides per tot arreu fan olor de gessamí i, des del llit, mire les flames sinuoses reflectint-se en els espills de la meua habitació....

El mas era una vella casona de tres plantes amb alcoves plenes de secrets i racons. Els estius sempre els passàvem allà, entre aquelles parets de pedra grossa i pintades de blanc i blau, a l'ombra de la figuera, a la vora del llavador, al costat del riu i les xopades.

Allà vaig aprendre a anar en bicicleta, pràcticament era deixar-se caure per la costera. Ho vaig fer amb una bicicleta atrotinada que havia sigut mestra de tots els xiquets de la família. Sempre esmorzàvem pa torrat amb oli, sal i pebre-roig, i al migdia el "tio Saoro", ens portava panotxes per fer panís fregit amb sal. Passàvem molt de temps al llavador puant cullerots i posant-los en poalets, fèiem moltes excursions per les xopades i el riu, buscant rovellons, acaçant granotes, fent barquetes amb troncs...

De nit, després de sopar, anàvem tots a l'era amb hamaques per veure estrelles i contar històries... i és que al mas no hi havia llum elèctrica. Aquell mas de nit em feia por, tot estava il·luminat per cresolets que mai no arribaven a fer suficient llum. Tots els xiquets teníem "piletes", les nostres tenien forma de bolígraf, i eren els béns més preuats quan s'amagava el sol. Mentre els majors sopaven, nosaltres ens gitàvem amb les nostres "piletes", esperant que la son ens vencera abans que ells apagaren els llums de gas. Per la balconada pujaven els sorolls de les seues veus barrejades amb el raucar de les granotes i els grills i, ens oferien, sense saber-ho, una esència protectora...

Altres nits, Salva ideava jocs per atemorir-nos fent-nos creure en esperits que ens vigilaven. Tot i passar-ho tan malament li suplicàvem que ens contara històries que ell preparava amb molta cura. I allà al terrat, asseguts entre andrònimes i il·luminats per ciris l'escoltàvem encisats...

Ara, amb tot il·luminat pels ciris recorde aquelles nits i aquells jocs, aquells estius i aquelles olors, i me n'adone que ara..., ja no em fan por els ciris.

dimecres, d’octubre 20, 2004

No vull anar al "col·le"...!

dilluns, d’octubre 18, 2004

Matar al rei...

Tota emocionada esperava ses novetats anit, ja m'havia posat la roba de mudar, les sabates de taló i havia tingut una sessió de restauració intensiva i perruqueria. I mentre l'esperava fumava com la Montiel, per donar-me aires de dona sofisticada.

Apareix carregat de café -ell diu que només en pren quatre o cinc diaris- i, ves per on, em comunica que no han resultat guanyadors. Em lleve el vestit per no arrugar-lo massa, també les sabates que literalment estan matant-me, una bona rentada a la cara per traure'm les pintures de guerra i, finalment, solte els cabells perquè tan estirats em fa la sensació que no em deixen tancar els ulls.

Tot i el seu no premi està de bon humor -com sempre-, i consola els meus plors deixant-me la camisa com a mocador. Sospite que el jurat ha estat comprat amb embotits fets a casa, però no gose dir-li-ho per no malbaratar la seua idea d'un jurat objectiu i imparcial. I és que els embotits fets a casa són un incentiu massa difícil de rebutjar...

Em parla de les cuscanelles a l'estòmac durant la projecció -ell en diu pessigolles-, les rialles de la gent en determinats moments, i això a mi ja em fa la sensació que equival a un guardó...

No han guanyat... però tindrem el plaer d'assaborir un deliciós menú de Ferran Adrià?

diumenge, d’octubre 17, 2004

Delicious solitude...




dissabte, d’octubre 16, 2004

Em dius que em somnies...

Passeges sota la pluja deixant-te mullar, tractant de gaudir aquesta llibertat que anhelaves... Finalment, et deixes véncer, que no guanyar, i busques un refugi per escriure'm fugint dels trons...

Em dius que em somnies i fas que somriga. I per sentir-te més propet tanque els ulls i escolte la teua rialla. No cal que t'imagine massa per dibuixar-te en aquest racó de la meua ment i, de sobte, em trobe l'espurna dels teus ulls que il·lumina tot allò fosc que veus.

Mires el mar i et deixes perdre en la seua grisor mentre la pluja t'envolta i, mentre se'm queixes que l'aigua sempre vulga acompanyar-te. Però, tot i la pluja, ahí tens salobre, aquesta és la diferència.

Em parles de llacs i muntanyes i promets mostrar-m'ho. A mi em costa imaginar tot això des d'aquesta aridesa meua, però no em costa imaginar-te a tu, amb la motxilla plena de llibres i amb aquest posat de tristesa tan teu...

dimecres, d’octubre 13, 2004

13...


Mai he sigut una persona supersticiosa... mai, mai, mai..., però el cas és que hui tinc motius per sospitar que he sigut víctima de la síndrome del tretze.

Conec gent molt maniosa. Séfora, per exemple, es posa histèrica si veu la seua bossa al terra. Ma mare tremola si veu unes sabates damunt la taula, i la iaia si veu unes tisores obertes o un paraigües obert dins de casa.... Jo sempre ric d'aquestes coses, i em sentia protegida per allò que vaig nàixer un tretze... però hui promet tenir respecte a les dates.

Ben de matí m'he pegat un bon colp amb la porta de la cotxera. Un bon colp que lluïsc a mena de banya tot just a un costat del front i que demane a Déu que no el faça canviar de color. La trompada ha estat tan grossa que he necessitat uns minuts per reposar-me del mareig... He pujat a Alcoi i he hagut d'esperar per una cita al metge tres hores perquè hi havia retard... Després la iaia m'ha fet per dinar llenties i, això, és el plat que més odie del món. Quan torne a casa amb les presses perquè no arribava a la feina esvare a les escales, em remene malament un turmell i em raspe tot el colze a la paret. I..., si he d'arrodonir-ho el dia, un destrellatat m'ha fet un canvi de sentit que quasi fa que em quede encaixada al seu cotxe d'enganxina...

Ara ja no gose tocar res, no he sopat perquè de segur m'agarrarà acidesa, no he begut perquè hui em despertaré de pixera, no gose fumar no siga que em creme amb la mistera i durant l'estona que escric pregue les forces que dominen les tecnologies que no m'entre cap virus que em fota el sistema...

dimarts, d’octubre 12, 2004

Paraules d'Opoton el Vell


12 d'octubre "el Descobriment d'Amèrica". El "Dia de la Raça…" Una celebració que hauria de representar la vergonya d'uns temps d'esclavitud, explotació i submissió. Perquè va ser aquell 12 d'octubre de 1492, quan Colom va xafar Amèrica i va encetar un dels genocidis més grans de la història.

Els descobridors que més tard es van convertir en conqueridors, esclavistes i explotadors, no havien de donar-li comptes de les seues gestes a ningú, perquè obraven en nom dels reis i de Déu...

I jo ara, només volia recomanar un llibre: Paraules d'Opoton el Vell, d'Avel·lí Artís-Gener....

Ni Hispanitat, ni Raça, ni "descobriments"...

Per fer imperis recomane el Monopoli i si us estimeu més la violència res millor que una partida d'escacs.

Áqua de beber...


La catedral i el Miquelet limiten la plaça que en aquella hora està plena, sobretot de turistes, rodamóns i medicants. Alguns vianants de totes les edats, passegen amunt i avall. Somriures i rostres lluminos. Colors a la roba i a les veus. El palau de la Generalitat marca l'inici del carrer Cavallers, un carrer que adore, que em recorda tot allò que ja no és i va ser... La imatge que m'ofereix el Carme ha canviat. Ja no és aquell barri que vaig conéixer uns Octubre quan a les nit hi badàvem redescobrint converses. Ara, viu i obert, mostra aquest caràcter amable dels valencians...

Els carrerons s'obrin a la meua esquerra, carrerons que amaguen terrasses, carrerons com amagatalls que mostren aquelles cases senyorials que són fàcils d'imaginar en aquella València del XV. Prenem una cervesa en una placeta farcida de tauletes i sopem en un carreronet on ens preparen uns entrepans. Sense adonar-nos el rellotge ha deixat esmicolar els minuts entre rialles, paraules i acords de guitarra i jo, em quede amb una parella de brasilers que ens van regalar una de les bandes sonores del cap de setmana:

Eu quis amar mas tive medo
E quis salvar meu coração
Mas o amor sabe um segredo
O medo pode matar o seu coração

Água de beber
Água de beber camar¨¢
Água de beber
Água de beber camar¨¢

Eu nunca fiz coisa tão certa
Entrei pra escola do perdão
A minha casa viva aberta
Abri todas as portas do coração

dijous, d’octubre 07, 2004

Eurípides el cretense...

Plorar o riure? Aquesta és la qüestió, i advertisc que si risc ha de ser, obligatòriament, amb una rialleta nerviosa.

El cas és que aquest matí se m'ha ocorregut obrir la bústia, no és tasca habitual, perquè ací el carter sembla que sempre està de baixa i no sol pujar més d'una vegada per setmana. Però hui he sentit la necessitat de posar aquella clau menudeta i fer girar el pany d'aquella mena de capseta negra.

Allò no semblava una bústia pel contingut, era una mena d'aparador de vendes per catàleg -d'aquelles que la roba és molt mona... sobre tot damunt del model del torn-. El cas és que entre cotxes guanyats, preciosos cobertors, un apartament i un catàleg de llibres, he trobat una carta de la meua companyia de telefonia mòbil. M'he senyat! Recollons... ja ha arribat!

He decidit no obrir-la, tot i estar còmodament asseguda al cotxe, aquestos esglais s'han de prendre amb una til·la a un mà i una valeriana a l'altra... Sóc conscient, sincerament, que aquest mes m'he passat... però tant....! Quan he arribat a casa, amb el cor bategant exageradament he assegut al solet, he obert el temut sobre que ben gros era... i després de tres fulls de telefonades he llegit la maleïda xifra: 72 €!!!!!!!.

Jo sé que parle, ho confesse... però tant? M'he amagat el telèfon i m'he promés no pensar-hi més... però res, no m'ho puc treure del cap... sort que he parlat amb Moon -tot un senyor-, i m'ha fet moure les xifres a la banda insconscient de la meua consciència i, és que el molt punyetero -i això t'ho dic carinyosament, tu ho saps- m'ha fet una pregunta: Eurípides, cretense diu: tots els cretenses són mentiders... El senyor Moon arrodoneix el meu estrés mental amb un: tu hi veus un problema en aquesta afirmació? . Ara ja no pense en la factura... només pense en si Eurípides diu mentides o no.... algú pot ajudar-nos? Xavi, va.... busca la sol·lució al sil·logisme i deixa'ns-ho als comentaris...

dimecres, d’octubre 06, 2004

9 d'octubre...

Dissabte celebrem el 9 d'octubre: Diada del País València.



La manifestació començarà a les 18h. des de la plaça de Sant Agustí. Les quatre barres -sense blau, evidentment- tornaran a omplir els carrers de la capital del Túria i, dolçaines i tabalets faran sonar la Muixaranga i el Cant dels Maulets...

dilluns, d’octubre 04, 2004

Hui amb música...

Sempre estàs cantant, i sempre cantes cap a dins, mous els llavis deixant arrossegar vocables que només per vosaltres tenen sentit. Beus refresc, dius que mai no tastaràs l'alcohol. Fas diminuts glopets amb una canyeta blava que amb esforç es deixa veure a través del llarg coll de la botella. Al nostre voltant la gent balla, es mouen fent alçar els braços, i això em fa venir a la ment danses gregues. Els grupets són tancats, xics amb xics i xiques amb xiques, això em sobta. Alguns es saluden: sempre allargant la mà per posar dos braços pel mig entre els cossos, o bé només somriuen movent el cap en senyal de reconeixement. Fas comentaris de la música i dius que l'odies, tot i això, coneixes les lletres. A mi em sembla exòtica, potser pels ritmes àrabs i les modulacions de les veus. Tu fas broma i dius que si això adora la suposada intel·lectualitat burgesa del país... què és pot esperar pel futur d'un poble?

I jo pense i us desitge que molt...

dissabte, d’octubre 02, 2004

El país dels Serbis...



Mediterranis als balcans, somriures melangiosos i ulls tristos. Gent passejant, gent prenent café. Contrast poble-ciutat en un mateix indret. Cotxes que miraculosament funcionen, autobusos que et transporten a altres temps durant els deu minuts de trajecte que costa d'arribar de Novi Beograd al centre.

El centre sempre viu, sempre ple, un carrer peatonal farcit de cafés que mor a l'entrada del parc de la fortalesa de Kalemegdan des d'on hi ha unes precioses vistes de la ciutat. La conjunció entre el Sava i el Danubi i les illes al mig del riu que sinuoses ofereixen nodrids boscos als ulls dels que fins allà s'apropen.

Belgrad una ciutat amable i jove. Una ciutat amb petjades d'una guerra, com totes, injusta. Edificis en runes pels míssils, recorden un passat recent encara massa viu. Però tot i això, la ciutat i les seues gent miren cap a endavant, tractant de normalitzar els records d'aquelles nits on els focs i les explosions ho omplien tot. Costa d'imaginar la ciutat assetjada pels bombardejos.

Torne amb les emocions remenades per tanta amabilitat, amb tres paraules serbies al meu vocabulari i els ritmes narodnjaci. També torne amb moltes ganes de contar moltes coses, però em sembla que hauré d'organitzar-me una miqueta perquè no sabria per on començar.

Gràcies Dusko...