Tanquem la paradeta...

Porte una maleta que dubte càpiga en l'autobús, bàsicament perquè sóc molt aficcionada a penjar-me medalles culinàries, i no està bé lluir-se d'aquesta manera... He apuntat els telèfons de totes les ambaixades... porte piles suficients per il·luminar una central nuclear, i tants xiclets que no crec que me'ls acabe. No em cap res més a la bossa, em suren "xuminaes". I, el més important: em sembla que no oblide res perquè fa uns dies vaig fer una llisteta -apuntaria totes les coses que em calen?-.

Ja m'he acomiadat de tots els amics: uns em demanen pedres, d'altres un guapot balcànic... jo ja els he dit que faré el que podré, però no assegure la pedra... Mos pares, van caure fa un parell de dies on vaig -supose que la culpa la va tenir un partit de futbol-. I em diuen: no podries haver-te'n anat a Conca? Els tranquil·litze i els dic que no passa res, que com a molt em tiraran en 90 dies que és el que em dura el passe de turista... i sembla que es tranquil·litzen...

Ire m'espera el cap de setmana a Torrent de l'Olla... porte Truquet -perquè no he pogut aconseguir Cerol-.... i és que quan el poble està en festes s'acaben les existències d'aquest beuratge diví... però què li farem...?

Hui ja em sent de vacances, i demà encara més... el meu viatge a Ítaca ja arriba, i sense necessitat d'anar a trobar cap Penélopo. Només espere... i desitge, i imatgine, i somnie, i pregue, i suplique, i em mentalitze... que el bus no siga una tartana comunista -com diu Carles-... però per eixir de dubtes, supose que hauré d'esperar dilluns...

En fi, que tanque paradeta un parell de setmanes, m'emporte fulls i bolis i una xulla en serbi on he apuntat allò essencial... com demanar una birra: Ja zahtevam veliko pivo.

Ens veiem a la tornada, i us desitge a tots uns bons dies... Zdravo, vidimo se.

A l'Au Fènix...

M'emporte el teu regalet blau tan rebonico al viatge... , afortunadament, fa molt de temps que no escolte les teues cançons de pluja, és bon senyal, no? I el faristol, el tinc preparat al costat de la finestra, preparat pel llibre nou, i mira, què vols que et diga... m'apeteix llegir.

Rebesets, com sempre.

El rat penat...

Fa ja setmanes que llig al voltant del Ruc Català, encara no l'he vist per ací... i no sé quina pinta deu tenir, però bé, és altre intent de bastir la consciència d'unitat d'un poble mitjançant una simbologia que en aquest cas em sembla simpàtica. Això d'emprar animals reals o mític no és nou: a França i a Portugal tenen un gall, els espanyols fan servir la imatge de l'àguila o del bou... I hui rep la notícia que ha nascut un nou símbol de l'independentisme al País Valencià: el Rat Penat.

Jo em pregunte..., si tanta unitat de consciència de país volem tenir... per què no busquem una simbologia comuna a tot el territori? La resposta és la mateixa de sempre: que cadascú se les apanye com puga... i així ens va. Al meu país sempre anem a espentes... si ells fan un ruc, nosaltres un rat penat... i ningú es para a pensar, -ja que aquesta és una iniciativa no institucional-, en establir un símbol per tots els àmbits territorial.

Ja fa dies, quan algú per ací en parlava, vaig fer una aposta pel Rat Penat. Un animalet que ha estat present a l'escut de Mallorca i de Barcelona, i que segons conta la llegenda es va parar al cap de Jaume I quan va entrar a València...

Parlaria de com de trist em sembla tot açò, però francament, hui no tinc ganes...

Pluja...

Vull:

• Una pluja que netege i faça reviscolar el color de les coses.
• Una pluja que caiga d'un cel pintat de tonalitats grises.
• Una pluja em faça despertar el sentits davant les aromes d'herbes i terra.
• Una pluja que redole pels cristalls i faça caminets.
• Una pluja que em faça agarrar fred.
• Una pluja sorollosa.

No vull:

• Una pluja que embrute tot d'un sec color roig.
• Una pluja que caiga d'un cel roig, on costa respirar per les partícules de terra en suspensió.
• Una pluja que no fa olor.
• Una pluja que m''obligue a netejar vidres per tornar a tenir claror.
• Una pluja que provoca encara més sensació de calor.
• Una pluja silenciosa, de les que fan mal d'amagat.

On estaven anit els avions? És que en aquesta terra meua només s'escampa la pluja quan és bona.

Silenci...

Algú em va deixar llegir unes provatures (gràcies, gràcies, gràcies), i de sobte em vaig trobar al davant d'un tema que m'apassiona: el silenci. Entre els seus mots vaig trobar una reflexió sobre el silenci que em va enamorar. Una reflexió que em va fer recordar la Historia del Silencio de Pedro Zarraluki, un llibre que adore, no per la trama, sinó per l'exposició d'aquest fet concret.

Em vaig alçar i vaig buscar la novel·la per tornar a rellegir el que exposava... i era alguna cosa així com....:

• Per què posaven un pianista quan les pel·licules eren mudes?
• És suportable el silenci?
• Existeix el silenci, o és només una acumulació de sorolls llunyans?
• Què resulta més enutjós: el soroll o la seua absència?
• Qui s'ha vist obligat alguna vegada a guardar silenci?
• Qui ho ha fet per interés, incapacitat o depravació?
• Qui ha salvat d'altres per omissió, qui els ha condemnat?
• Es pot passar tota una vida esperant respostes a una pregunta?
• Existeix el gran silenci, el silenci de Déu, o és només una metàfora de la ignorància?
• Pot ser el silenci una cosa fonda i profunda com un pou? S'està còmode al pou?
• Per què no es diu que els grans silencis són oberts així com l'univers és seré i l'espai buit?
• Pot ser el silenci rigorós sense resultar artificial?
• Has estat alguna vegada a un velatori? No és el mort l'únic que es comporta amb naturalitat com a conseqüència del silenci?
• Es pot considerar el tipus de silenci més insuportable no rebre notícies d'algú estimat?
• Per què es diu trencar el silenci i no alliberar el silenci o emmudir-lo?
• És parlar la forma més premeditada de trencar el silenci?
• Per què resulta incómode en un sopar d'amics i no al cim d'una muntanya? Què passarà amb els sopars d'amics en la muntanya?
• Per què guardar silenci pot ser allò més noble i allò més repugnant si el que es guarda és el mateix?

Reflexions que em fan pensar, així com també em van fer pensar les reflexions de les provatures que llegia....

Tinc les meues pròpies, però més que reflexions són fets que sent i, que podria resumir dient que el silenci que més o menys m'importa està relacionat amb el fet que mesure el grau d'amistat pel grau d'incomoditat que em suposa. Inseguretat, potser. Sentiment de buit, també, però res millor que un silenci per perdre's amb algú, o no?

De setembre...

Canvíem de mes i acurtem l'estiu malgrat que ací encara fa tanta basca com els primers d'agost... Continue amb un insomni feliç deixant esmicolar els dies al calendari i fent-los una creu cada matinada. No m'atabalen pensaments foscos i ja no somnie o, almenys, no ho recorde. Estic tranquil·la i ja no és massa tranquil·la. Estic contenta i mai no és prou contenta...

De l'estiu em quede amb les nits a la fresca, amb les converses a la platja, amb les estones al parc. Amb les botelles que hem buidat i els cendrers que hem omplit. Em desaré també les mirades, els gestos, les baralles, els amors i els odis de matinada...

I ara que només em queda pensar en setembre, imaginaré nits fresquetes, enyoraré la gent que se n'ha anat, faré balanç de tot el que he fet i de tot el que hauria d'haver fet, reprendré la rutina a mig motor i faré projectes de tardor. I sobretot, veure com, a poc a poc, les vesprades s'acurten i la llum esdevé més ataronjada...