La seua veu és greu i deixa arrossegar les paraules amb la seua particular manera de pronunciar la erra i la essa. Parla a poc a poc però amb seguretat i fluïdesa. Res a veure amb el meu estil metralladora que tracte de controlar conscientment per no atabalar-lo ni entrebancar la conversa. Parlem uns minuts i m'ofereix arreglar-ho tot, cosa que agraïsc i em tranquil·litza. Només em queda donar-li les gràcies a la bestreta...
Aix aquests italians..., si m'haguera dit que era una Guiness o una Voll...
Demà he d'anar al metge i ja m'ho estic repensant, el simple fet de creuar la porta de l'ambulatori ja m'ha ocasionat una mena d'agonia i se m'han afluixat les cames... quasi no podia articular paraula quan m'he apropat a l'aparador per demanar cita, així que he respirat profundament i amb la veu suposadament convençuda he dit: per Rodríguez demà? La xica de l'aparador, una moreneta grandota amb ulleres model cul-de-got, m'ha mirat com si li hagueren parlat en arameu, després..., ha reaccionat, ha mirat l'ordinador i m'ha dit: Mañana a las 10'45 (que serà un quart de no-sé-què, supose).
Després del tràngol d'entrar a l'ambulatori. Porte fent una mena de vesprada de reflexió-relaxació, això consisteix a mentalitzar-me i visualitzar-me seient en aquells banquets tan gelats sota l'atenta mirada d'un póster d'una infermera que em fa callar (i que deuria ser anomenat patrimoni de la humanitat pels anys que porta penjat, vull dir). També tracte de concentrar-me en no caure estesa per l'oloreta assèptica i, sobretot, i és el més dolorós, em prepare per sentir les converses de vells que em fan posar malalta, així com escoltar crits de xiquets que corren esbalaïts de por al pis de baix...
Qui els manarà als responsables d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya demanar un certificat mèdic per entrar a borsa d'interins? Ja és un estrés estar en llista i esperar, però més estrés és passar pel metge perquè comencen a preguntar-te si tens noséquè infecciós o noséquinalatra cosa contagiosa.... Ai senyor que la hipocondria és molt roín... però per arrodonir el dia he de parlar d' imbecil·litat... pose en situació: tornada de treballar, autovia, trànsit... un xicon amb rastes fent autostop... frenada, girada de cap tipus xiqueta de l'exorcista, trailer, mitjana i.... me caguen dena... no puc parar! I ara em pregunte... què és pitjor la hipocondria, la imbecil·litat, la paperassa o trobar tothom atractiu... No sé... ,torne a estar en una d'aquelles fases...
Fa temps tinc la necessesitat de fugir, no una fugida qualsevol, una fugida d'uns dies per acabar de desconnectar per totes les coses esdevingudes en els darrers temps...
Enyore fer un viatge com els que feia abans, amb la motxilla a l'esquena, uns llibres, la música,un bitllet de tren o de bus i dies per davant per anar badant. Ara sembla que tornaré a tindré uns dies al setembre per esvair-me d'Alacant... Vaig mirant-ho tot, com supose feia Ulisses planejant la tornada a Ítaca. I, me'n vaig sola, no m'apeteix estar amb els de sempre, de fet, ni tan sols els ho he comentat -bé... a Alfonsito, sí mentre preníem una birreta a la fresca... i ell em va dir: Bufff-. Per altra banda, sé qui vull que m'acompanye... però em fa la sensació que s'ho està repensant massa...
Sola o acompanyada, me'n vaig, no oblidaré els quaderns de la carpeta blava i bolígrafs, intentaré fer balanç de moltes coses...i, tranquils... -els qui em coneixeu- tornaré, però bàsicament perquè on vaig no em permeten estar-hi més de 180 dies. Tot i que pensant-s'ho bé... (no sé, no sé).
He de parlar amb Xavi, ell hi va anar a aquella zona en aquell temps... i, que em perdone perquè darrerament no puc aguantar els nostres horaris de mussol i encara no li he comentat res (ni del meu viatge, ni del nostre viatge de no història).
Aquestes lletres..., només són per dir, que estic contenta...
L'estació està a un lloc cèntric, al principi de l'avinguda de Salamanca, prop de Maisonave... hi ha uns arbres preciosos que fan ombra..., uns arbres vells que mostren ses arrels a mena de branques i serveixen de refugi en dies d'estiu com aquests... Passe sovint per l'estació, està al centre neuràlgic de la ciutat, també he fet viatges des d'aquesta estació, però mai..., tot i els retards, havia passat tantes hores seguides allà dins. I és que tres jornades intensives d'estació... no han estat, precisament, l'experiència de ma vida. I és que, he estat ajudant una amiga a fer enquestes i he passat unes ganes -de pecat capital- d'atalbar algú a calbots i furtar-li el bitllet per pegar a fugir...
Afortunadament, hui ja he lliurat tot el treball, i espere no dedicar ma vida laboral a açò... En què collons pensaran els sociòlegs quan formulen aquests qüestionaris? Quina peneta... una llicenciatura per fer un treball de camp que no hi ha Déu que l'entenga... és com parlar de complements subcategoritzats a una classe de l'elemental...
A més..., jo com enquestadora zero..., i el motiu principal és que no puc parar de parlar si em trobe algú interessant, em relaxe, oblide el qüestionari, oblide els quinze minuts per persona... i, això també vols dir, que sóc una enquestadora poc professional que recorre a avisar els amics per advertir-los, només advertir-los, que en cas de comprovació diguen que algú "simpatiquíssima" (evidentment jo) els ha fet unes preguntetes a l'estació (Per cert, Carletes... t'he posat a una enquesta... et telefonaran al mòbil, no et poses nerviós i digues que estàs conduint, no pots parlar i penja automàticament).
I canviant de tema... si em pare a pensar..., quin profit hi he tret?
1. Hi ha un parell de mòbils per casos d'emergències (hehehe).
2. Ha caigut el mite que tots els madrilenys són antipàtics, ara només dic... la majoria dels madrilenys són antipàtics.
3. Hi ha més argentins que valencians.
4. Hi ha més Penèlopes dels que pensem (bé... jo diria Penèlopos i més concretament Penèlopos jubilats...)
Altre profit...? Dinerets estalviats que supose viatjaran als Balcans al setembre... perquè evidentment... altra vegada... tornaran a pagar-me en retard...
Jo crec que tu has dit que jo pense que tu creus... per això, faré el que dec fer i així tu no creuràs que sempre sembla que deus tenir raó.
Els carrers comencen a reviscolar, s'omplin de gent quan s'amaga el sol, un continu degoteig amunt i avall. Plaça Nova, Alacant, baret, nou de la nit i briseta... Demanem una cerveseta, les fulles dels pocs arbres en aquella sorra de ciment es mouen i deixen caure algunes fulles. La terrasseta està plena de gom a gom. I això, és perquè la gent comença a fer vida de rata penada... Em pregunte qui és el personatge que ha dit que hi havia una baixada de les temperatures... però això no m'arruïna el reixiu de poqueta nit.
Al baret de la plaça la fauna que s'hi reuneix és d'allò més variada: parelles de jubilats, ben vestits i perfumats, ells fumen havans, elles mouen els ventalls amb gràcia..., parelles joves amb xiquets i entrepans de formatge, un xic pren orxata i fartons mentre escriu postals. Però em crida l'atenció el grup de xics que hi ha al costat... no és que foren rebonicos, no..., tot i que alguna bona peça n'hi havia... és que, no paraven de mirar-me. I clar, això em posa realment nerviosa. Dissimuladament comprove que la bragueta està pujada, no hi ha cap paper apegat a l'esquena, i... què jo sàpia l'etiqueta del jersei l'he llevada abans d'eixir a casa... Però, allà estan ells, mirant-me, rient i pegant-se colzades. Estic roja, i no és del sol precisament, em molesta, no m'agrada que em miren... I si m'alce i els pregunte què passa?. No, millor em concentre en les gotetes d'humitat que fa la gerra i en la conversa amb Rosa i Victòria...
Algú em toca al muscle i em gire, la taula del costat està silenciosa... vaja... han enviat un emissari... tots callen i ara em miren en silenci (això també fa mal). Aleshores sent que el xicon em diu:
- No tienes invitaciones para el Clock Café?
- No, no en tinc... què és el Clock Café?.- Li dic.
- Va, venga..., no disimules, danos al menos alguna invitación para un chupito...
- Que no tinc res... però si et donen d'invitacions ja saps... me'n passes alguna... I per cert, on està el Clock Café?
- Oye, que te hemos visto todos allá, estàs en la tele...
- (Jo flipe) Ah, sí? En la tele? (ara ja pense que estan tots col·locats o millor que la col·locada sóc jo...)
- Que sí, coño, en el anuncio de la tele...
Avinguda Míriam Blasco, platja Sant Joan, dissabte de Fogueres, Núria i jo anem al cinema: La mirada violeta. Fa calor, busquem un lloc per seure a la fresca. Hi ha una redona plena de pubs nous. Triem un pub al·leatòriament, comentem la pel·li i bevem Judas (tres, quatre, cinc...). Una càmera filma, la tinc davant... i... ara que pense... estàvem al Clock Café...
Què hi comparteixen la salsa, bachata i cumba amb Raphael i el tecno més dark? Doncs el reproductor de casa dels veïns, bàsicament...
Alçar-se cada matí és obrir els sentits a una nova experiència... què sonarà hui? I, veges per on, sempre acaben sorprent-me... I és que, des de fa unes setmanes tinc veïns nous. Veïns que si he de començar a definir, ho faria només amb una paraula: solidaris. I solidaris per què? Perquè aquestes bones persones de Déu s'han empenyorat en estalviar-me l'esforç de posar música... per això ja estan ells clar, que servicials!
Oficialment no ens coneixem encara... i és un exercici de memòria visual intentar esbrinar qui són els nous inquilins. De moment ja tinc fitxats uns morenets latinoamericans, que pinten i pinten i pinten -i no precisament Angelitos negros-. També hi ha una colla d'adolescents que es passegen en calçotets mullats amb unes rialles que recorden les de Jack Nicholson a El Resplandor. I els diumenges, sembla ser que la casa esdevé un cutre-after on se serveixen menjars variats d'olors irrecognoscibles...
Són els quarts veïns en huit anys que passen per aquella casa, però he de reconéixer que aquestos són els més heavys... Tinc diverses teories per explicar la combinació de colors que han triat per pintar les parets i murs de la casa, però la hipòtesi principal és que intenten reproduir el barri de El Caminito de Buenos Aires el més fidelment possible. Visions monòtones us assegure que no en tenen... però també us assegure que tanta policromia fa mal... Així que, de moment, tot i no saber-ne res, aquesta gent ja s'ha fet notar...
Per cert, algú em deixaria raconet, sofà, catifa o estoreta per fer una miqueta de teràpia asonora i acromàtica?
Se sent el soroll de les ones quan arrapen les pedretes de la platja i, la brisa, sempre suau i persistent, acorona la cara i els cabells farcint-ho tot d'aquella aroma de mar tan intensa. Sent el soroll del vent jugant amb les arracades, sorollet que només puc sentir jo i que s'assembla a una melodia feta per diminuts cascavells... Una gavina es posa al mur que separa el passeig de la platja i, m'observa amb els seus ulls grocs fingint estar interessada en els meus moviments durant uns segons..., després alça el vol. La resseguïsc amb la mirada i em trobe amb l'illa de Benidorm i, més enllà, molt més enllà trace la línia de la costa. Una línia tacada de colors: el blau de la muntanya amb el blanc de les construccions de El Campello, el groc, verd, roig i blau de la Vila i, el gris de ciment de Benidorm..., tant de bo poguera veure l'altra banda de la badia i les cúpules blaves d'Altea...
El temps ací, el temps dels diumenges no passa amb la rapidesa que passa a d'altres llocs..., i el paisatge es baralla inútilment amb el rellotge mentre el mar canvia novament de color. Em pose les ulleres perquè tanta llum fa mal, paguem i tornem a casa...
Arracades amb llunes de nacre, polsera de lluentors verda i una bossa negra... una celebració a la bestreta del sou que han promés ingressar-me demà. Arreplegar Irene de l'estació, aniversari d'Iris a Sant Agustí, masclets des del Forat perquè han guanyat uns gais -noséquincorcursdelatele-, un Rioja, unes copetes de whiscola, alguna cosa que es fuma i no es tabac, xafardejos diversos, crítiques a raons pures. Veritats, moltes veritats d'aquelles que es fan dures d'escoltar... Viatge de tornada a casa acompanyada amb altra lluna, aquesta lluna de meló. Basca, molta basca dins i fora, i jo..., sense ganes de dormir i amb la síndrome Tracy Chapman.
