Projecte...

Un "retor" ha decidit encetar un blog. És un "retor" molt posat en noves tecnologies. Un home senzill, planer que fa ja un temps li van assignar una parròquia a un poblet de la muntanya d'Alacant. El nostre "retor", com el màrtir d'Unamuno, té problemes de fe, uns problemes que intenta resoldre mitjançant bones obres i bones consells. Pel seu confessionari passa tot tipus de personatges: un alcalde, una tia maria, un activista ecologista, polítics i d'altra fauna que ja ens anirà explicant... I qui diu que allà no passa res?

Un mai més qualsevol...

Les nits ací sempre comencen al Coscorrón, i com sempre aquella nit també hi va començar allà. Prendre un mojito entre càmeres de 8 mm. i pòsters de pel·lis antigues, entre música i l'oloreta a funny cigarrettes és la primera feina obligada de la nit. No hi ha cadires, tothom fa rogle i l'escala per pujar a la segona planta és d'allò més... punyetera?

Aquella nit eixia amb Dani, Víctor, Manu i Carlos..., i estrenava les meues primeres sabates de taló (que assegure no superaven els dos dits). Anava jo devanida amb les meues sabates, d'ante amb civella (quina horterada, perdó etern al meu glamur). I allà al raconet estava ell, sol amb un mojito... Dissimuladament, perquè lligar amb tant company és complicat, em vaig apropar per saludar-lo i em va contar que els amics l'havien deixat tirat... i jo, fent-me la desmenjada, la bona persona i col·lega li vaig dir que s'afegira al grup...

A mi el xicon aquest m'agradava i, m'agradava molt... però sóc patèticament bona per no fer-ho notar. Malgrat això la nit bé, fins aquell moment, supose..., perquè només recorde que un grup de llambordes assassines es van engolir un dels meus talons..., que jo molt discretament vaig recollir i posar a la butxaca. I clar..., imagineu la situació, xic que m'agrada + situació desastrosa = atac de dignitat. I en què va consistir el meu atac de dignitat aquella nit? Doncs en caminar de puntellons perquè ningú no se n'adonara de la meua desgràcia. I no una hora ni dos...

El xic, molt amablement, es va oferir a portar-me a casa, quan vam arribar al cotxe, que recorde perfectament que estava aparcat allà on el Nostre Senyor va perdre l'espardenya (o el taló... veges a saber!), no em podia gaire moure. Tenia, per una banda un atac de dignitat i, per altra banda un atac de fiblades amb principi de engarrotament muscular... Ell que havia estat tota la nit dissimulant que no se n'havia adonat, supose que per no ferir els meus sentiments, va considerar apropiat, vistes les circumstàncies, a considerar-se una mica Carlos Sainz i rodava el volant amb un ditet per tractar d'impressionar-me mentre entrava a les revoltes en quarta... però tenia un "defectillo": (oh!!!!) no controlava l'embragament als semàfors i se li calava el cotxe contínuament... I jo, irònica de mi..., sense poder evitar-ho, no podia parar de riure, amb la qual cosa el xic anava posant-se cada vegada més i més nerviós. Fins que supose va respirar alleujat quan vam arribar a la porta de casa... i va pensar: o que jo era imbècil o que jo era encara més imbècil.

Mai més me'l vaig tornar a trobar, i mai més em va portar a casa (supose que l'experiència li va resultar traumàtica), però hui l'he vist a la platja mirant els focs..., i me n'he adonat que jo també tinc un mai més com a conseqüència d'aquella nit... quan isc mai no em pose talons...

Coca-loca light versus Somewhere over the rainbow...

Estem d'obres a casa, això vol dir pols, més pols, més pols, i encara més pols. Abans de vindre els obrers, tenia una il·lusió... i si em tocaven uns xicons com els d'aquell anunci de la coca-cola light? Aquell anunci on un grup de dones aturaven la feina a l'oficina, perquè el guapot de l'obrer descansava mostrant una esquena de "cordons"... Elles el miren i sona:

I don’t want you to be no slave
I don’t want to work all day
but I want you to be true
and I just wanna make love to you

Però res..., tot i predisposar-me durant dies mentalment a portar-los als xicons llaunes i llaunes de coca-cola, tot i passar per una sessió de segadora, d'alçar-me i immediatament col·locar-me les arracades... m'he trobat amb un salt generacional impressionant: els xicons que han vingut podrien ser mos iaios...

I és que res, darrerament tinc molta mala sort o potser m'estic transformant en Judy Garland... deixaré de cantar el I just wanna make love to you... i potser em compre unes sabates roges i comence a cantar allò de:

Somewhere over the rainbow
Way up high,
There's a land that I heard of
Once in a lullaby.

Somewhere over the rainbow
Skies are blue,
And the dreams that you dare to dream
Really do come true.

Someday I'll wish upon a star
And wake up where the clouds are far
Behind me.
Where troubles melt like lemon drops
Away above the chimney tops
That's where you'll find me.

L'escaparate...

Anit vaig eixir que ja tocava, anit vaig quedar per veure els focs...

Il·lusa de mi, mentre conduïa cap Alacant pensava: vaja quin poc trànsit..., però la sorpresa me la vaig emportar a la mateixa avinguda de Dénia... Així que RNE 3 i paciència.

És entretingut veure passar els cotxes de les fileres del costat i anar imaginant on van, què fan, qui són..., així podem distingir:

1. Ningú no anava sol.
2. Moltes parelletes amb cotxes tunineros.
3. Cotxes grans carregats de família, sogra inclosa i que pel coloret negrelló no pots fer més que deduir que són veïns de Carabanchel -i no cal ser bruixa per saber-ho mi mirar matrícules-.
4. Xicons repentinats -normalment 4- preparats per triumfar a la nit, que gesticulen i et criden per la finestra.
5. Cotxes esportius amb gent de posat seriós i rosses de pot de copilot...
6. Altres espècies difícilment catalogables... -on estem la meua xiqueta i jo-

Recorde una cançó... English man in New York d'Sting, amb piano i guitarra...

Arreplegue Iris... i fugim de la ciutat..., busquem les platges de l'Albufera des d'on, sense fanals, s'hi veu tota la badia, i des d'on els focs semblen diminutes espurnes de llum. El lloc en qüestió està més transitat del normal... i, és que sembla que no sóc l'única que ha pensat en fugir allà. Busquem un lloc per seure i entre llaunes de cervesa i brisa comença l'espectacle...

Novament caos, així que fugida cap un xiringuito tranquil on posen chill out de música brasilera... Tauletes que s'estaquen en la sorra, fanalets a les taules... més birreta. Allà ric molt, la fauna que s'hi mou és per no deixar-te indiferent. Intente no ser massa descarada mirant i escoltant... Tres xicones intenten "aclarir el tall" amb una parella de rossos tipus ERASMUS. Ells se'n riure d'elles i elles pensen que aquells vocables que no arriben a entrendre són afalacs... em controle per no morir de riure. A l'altra vora, una caterva d'argentins discuteixen sobre Boca Juniors i River Plate. I més enllà, un grup de gent posa hores per sessió de biblioteca mentre repassen parcials i temps perdut durant Fogueres...

Alacant deu estar tranquil..., tots aquells que han baixat pels focs ja deuen estar a casa..., així que és hora d'una miqueta de Barri..., però no, millor passem directament a la Ruta de la madera i aparquem el cotxe allà prop. L'Stereo buit, El Jendrix massa calorós, La taverna irlandesa massa plena... i acabem decidint-se pel Clan Cabaret.

Recorde quan van obrir el Clan fa ja molts anys... quan era l'únic pub a aquella zona i els dijous s'omplia de gom a gom. Anàvem gairebé totes les setmanes i sempre quan tancaven els pubs de Barri. Punts a favor: s'estava fresquet, hi havia tamborets a la barra per seure, la música no estava malament... Seiem al raconet: jo voll damm (altre punt a favor), Iris beefer con tónica. I, aleshores, entra un collar blau fosforescent amb intermitències: Rubén!

Rubén ve al meu raconet i ens posem al dia. Malgrat que ell i jo sempre ens trobem a totes les "manifes" mai no podem parlar perquè és dels que les viu enganxat a un aparell de megafonia. Em conta que ha desistit de la docència, que ja ha opositat tres vegades i que bàsicament ha estat treballant de monitor d'esplai per xiquets i majors. Em demana un paperet i m'apunta una adreça electrònica: www.lescaparate.com i no m'explica res... Acabem les birretes i el repàs de facultat, i li dic que me n'he alegrat moltíssim de retrobar-me'l. He perdut Iris o ella m'ha perdut a mi, no sé... Me'n vaig a casa..., les set és bona hora per retirar-se... I hui, quan pique l'adreça del paperet..., em trobe que Rubén ha obert un café-teatre i jo..., li he de fer una visita.

Espurnes blaves...

Tracte d'obrir la finestra com tu m'has ensenyat...

I des de la finestra tracte de veure la línia de l'horitzó que com una primeta línia blava es barreja amb el mar. Un mar clapat d'espurnes blaves que llueix intentant asserenar-ho tot.

I des de la finestra entra la brisa, una brisa dolça que fa escampar les partícules de pols que corren a refugiar-se al bell mig del raig de sol que les fa ballar. Aquell raig de sol juga també amb els vidres del llum fent que mil·limètrics arcs de Sant Martí es reflectisquen al sostre per brodar un paisatge encisador.

I des de la finestra veig girar el món, el veig canviar seguint el solc dels astres. Un món sorollós i viu que contrasta amb el meu univers estàtic. La pluja, el sol i la brisa intenten acaronar-me mentre deixe sense voler que tot m'esvare, mentre em deixe guarir dels invisibles arraps que m'imagine...

Romanc immòbil i, per això tracte d'obrir la finestra i, tracte d'obrir-la com tu m'has ensenyat.

Nit de Sant Joan d'Eduard Joanes

La claror va minvant
la fosca,
éssers a prop!
Llimb,
fades,
esperitats,
belluguen en l'infinit.
Aquesta nit les bruixes
eixiran per fer els encantalls.
Estris,
fustes,
foc lasciu,
tothom està preparat.
Cossos que giravolten,
el solstici ha començat.
El clan et pot ajudar.
Nadar amb qui t'estimes
abans de clarejar.
Aquesta nit les bruixes
eixiran per fer els encantalls.
Fes de hui la teua joia i la remembraràs.
Cossos nus giravolten,
el solstici ha començat,
Nit de Sant Joan.

La meua xiqueta ja té 12 anys...

La meua xiqueta té ja 12 anys..., però contràriament a nosaltres, aquesta edat pels de la seua espècie és una edat més que respectable.

La meua xiqueta és molt pàl·lida, sempre ha estat així i, tot i que normalment pren el sol, mai no canvia aquesta tonalitat... Té unes ratlletes roges que l'envolten, són flocs per estar més guapa i ella ho sap i els llueix amb molta gràcia. També té una careta simpàtica i un culet d'allò més rebenfet...

La meua xiqueta té noviet i, tot i que encara no es coneixen viu il·lusionada per trobar-se amb ell un dia. El seu noviet viu a València, més concretament a Russafa, i també és pàl·lid, de careta simpàtica i de culet rodonet. Un dia d'aquests Júlia i jo quedarem per deixar que es facen l'ullet mentre ella i jo prenem alguna cosa i parlem, com a mares de les criatures, de les nostres coses. Ja imagine la conversa:

- La meua menja 20 euros a la setmana... i de vegades es sufoca.

- El meu està alimentat per 15, i necessite cuidar-li el cor amb
el millor oli.

I parle de la xiqueta, perquè hui he anat a portar-la al metge. No és res greu, eh? Era una revisió anual rutinària només per dir-li que pot tornar a fer vida normal fins juny de l'any que ve. Ella estava molt nerviosa, té la lògica por de no sentir-se útil, de què algú li diga que no està capacitada... però sempre intenta amagar les seues preocupacions i semblar tranquil·la.

Hem anat cap al migdia, la millor hora per no haver d'esperar una cua llarga, i he anat a pagar la visita. Ella s'ha portat molt bé, comportant-se com toca fins que li ha tocat el torn. Li han fet dir l'edat, li han fet obrir els ulls, clicar-los, fer un crit, netejar-se les ulleres -perquè la meua xiqueta porta ulleres-, li han fet ensenyar les sabates i, fins i tot, ha hagut de tirar-se un rotet per veure si tenia al·litosi. Després ha arribat la part més dura que ha estat quan han mirat les seues entranyes... però ella ha aguantat estòicament i ha respirat alleujada, quan aquell home de roba verda li ha dit...: "ja ha acabat tot, ja pot esperar fora pel diagnòstic".

Me l'he deixada fora, i he entrat a parlar amb el seu metge. El metge m'ha dit que té una miqueta de miopia -una bombeta fosa en el far dret de posició-. Però que el seu estat de salut en general és molt saludable... i, que espera veure'ns pel juny de l'any que ve.

Ara, només em cal dir que he hagut de posar-me faldilla curta, camisa fosca i sandàlies, pintar-me els llavis, posar-me arracades cridaneres i fer-me passar per més imbècil del que habitualment sóc... i és que de vegades els metges són més benèvols si l'acompanyant de les criatures ensenya un tros de cuixa... En fi..., ja tenim la ITV fins el 2005.

Banda sonora...

Fa estona que pense que deuria gitar-me, però les converses em maten, i hui la culpable ha estat Molly. Després he pensat... i per què no escrius alguna coseta? Aleshores faig recompte... què pose? que la hui Portugal ha guanyat? (no, no), que he tingut un cap de setmana d'allò més tranquil? (tampoc, tampoc), què no pense baixar a Alacant per Fogueres (això em sembla que ja ho sabeu), que demà vaig per la mare d'Iris a l'aeroport (si aconseguisc alçar-me...). No, mireu, us contaré que estic gravant un cd.

I quina és la història d'aquest cd? Doncs que m'han demanat que intente posar-hi les cançons que s'inclourien a la meua B.S.O.

En un primer moment vaig pensar que això seria una tasca fàcil... només havia d'agafar-les, tallar-les, apegar-les i gravar-les. Però el problema és que només n'he de posar 15... aleshores... quines pose? N'hi ha algunes que tenen un lloc reservat:

1. Mr Jones de Counting Crows, per quan volem anirmar-se...

2. Secret Smile de Semisonic, pels moments de tranquil·litat on només les coses senzilles tenen sentit.

3. Losing my religion de REM (buff... sense comentaris)

4. Mmm, mmm, mmm, mmm de Crash test dummies, com pot tenir aquesta veu?, som com som i què importa?

5. Sing de Travis, totes les històries tenen la seua cançó, no?

6. Duvet de Böa, aquesta és pel Raven el meu bitxo que no vocalitza, aquesta fa olor de curry, de voll damm, i cous-cous...

7. Rome wasn't built in a day de Morcheeba, per conduir -o millor dit estar aturat- a 40º al sol, mentre esperem que desaparega l'embús.

8. Block rockin' beats dels Chemical Brothers per quan necessitem un poc d'energia.

9. Crossroads de Tracy Chapman, per torturar-me...

10. Superman de Fight for fighting, tots tenim la nostra kriptonita, no?

11. A sort a fairtail de Tory Amos, per aquella època que hi vaig ser allà...

12. Coinleach ghlas as fhómhair de Clannad, per tota la màgia d'aquelles terres verdes, d'aquella gent pèl-roja i per aquella olor de Guiness.

13. Have a nice day de Stereophonics, per regalar-la ben de matí.

14. Gabriel de Lamb, tampoc comente -buf...-

15. Special needs de Placebo... per una posta de sol.


(BONUS TRACK: 16. Stay (faraway so close) d'U2 per tota una època, per tota una gent, per totes unes històries...)

Puc posar més Bonus track?.... no he parlar de Circodelia, de Ellos, de Fito, de Ronaldos, Radio Futura, de Jamiroquai, d'Amparanoia, de Raimon, Al tall, de Morrissette, d'Adriana Calcanhotto, de Chieftains, de Djavan, de Madredeus, de Milanes, de Imbruglia, de Lenny Kravitz, de Van Morrison, de 10000 maniacs, de Muse, Bowie, Iggy Pop, Deep Purple, Midnight Oil, Clapton, Immaculate fools, Jobim, Veloso....

Deixem una finestra oberta...

Comencem projecte. Comencem com sempre amb un fum d'il·lusions i expectatives, però amb la ferma determinació de prendre-s'ho amb calma. Comencen un projecte de dos, i pretenem portar-lo endavant tant si en Marcel ens entrebanca, tant si en Marcel ens ajuda... Pretenem fer-lo funcionar a poc a poc i sense presses, per veure'l créixer i desenvolupar-se, per veure'l cabdellar-se o desfilassar-se... i, com en tots els projectes, hi posem en ell totes les nostres bones intencions.

No em fet cap promesa, però em sembla que no ens cal, tots dos som el suficientment insistents com per arrastrar el carro en cas que l'altre necessite ajuda. Obrim una nova finestra, una finestra oberta de bat a bat que ens permeta veure des d'ací qualsevol cosa i, que també permeta que qualsevol ens veja...

Barrejarem, fustracions, alegries, tristeses, egocentrismes, màgia, paisatges, whiskys, cançons, imatges, sexe, lectures, trementina, viatges, convencions, sopars i vins, converses, febleses, soledats, feina, malalties i, fins i tot, infidelitats.

I tot..., comença com? amb un somni. Amb quin gust? whisky. Amb quin color? roig, amb quina intenció...? , amb quina intenció...?, amb quina intenció...?

Cuak, cuak...?

Xavi ha estat molt nerviós... havia de lliurar una memòria de la tesi al seu "advisor"... i tot li ha anat molt bé (tot i que ell diu que encara li queda molta feina). Haurà estat tot nerviós durant dies, quasi, quasi puc endevinar que molt alterat i una miqueta histèric. Haurà intentat relaxar-se de mil maneres, potser llegint, poster cuinant, potser passejant o fent esport... però el seu cabet no haurà deixat de pegar-li voltes a les coses.

Ara ja més tranquil, en regala el seu temps (sempre amb avantatges perquè visc al seu futur) i de segur em bonegarà perquè fa dies que no escric... i tinc el seu text una miqueta apartat.

Aprofite que està al bany (ja li he dit que baixe la tapadora), per deixar-li ací, unes lletretes de les que a ell li agraden, perquè Xavi, té una ànima una miqueta xovinista. Mentre espere que torne, em prepare psicològicament perquè ara toca sessió "clavar-se amb Idril", dir-me "bajoqueta meua" i altres renecs semblants. M'interrogarà per saber què he fet, què pense fer i què faré... parlarem de música, ens enviarem fotos, li diré que ahir vam tenir una tempesta preciosa i, potser fins i tot, que comencen a parlar de la infantesa amb una barreja de melangia i ironia. Parlarem de Lliris, d'Alfons... de sa família i de la meua, de Jeff, dels meus "amics"... i li hauré de dir... "Xavi, no puc més... vaig a dormir".

L'he enyorat al tros de penqueta aquests dies. Un fava a qui ara li ha pegat per dir-me "Patrina cuak cuak".

Cossarro Nacional...

Va ser l’estiu que es va casar Núria, fa ja uns quants anys, potser 4 anys... i acabàvem de tenir una reunió per organitzar una mena de sopar amb la parelleta (res d’acomiadaments de fadrí hortera, eh?). I ja sabeu: estiu, fresqueta, no matinar... i un pensament: Per què no anem als pubs de la platja? Ningú va voler apuntar-se... així que Irene i jo, xino-xano, vam anar a La Frontera... I, per què La Frontera... doncs perquè allà treballava Victòria i, teníem, diguem-ne, una mena d’avantatges econòmics (= no ens cobrava el whisquet). I veges per on.... era la festa White Label, (el nostre)..., Com desaprofitar una oferta tan temptadora? Era impossible, així que les dues xino-xano... vam anar buidant gotets... fins que es va fer hora de tancar el pub.

Aleshores conduïa jo..., vam arribar dignament al cotxe, vam pujar i, vam enfilar el camí de casa, amb tanta mala sort que em vaig enganyar de carril per girar a l’esquerra i se’m va parar al darrere una patrulla de nacionals (nacionals d’altres, per suposat). En veure’ls per l’espill, de l’esglai, vaig supurar tot l’alcohol que portava... i em vaig adonar que em feien les llums... Irene, molt “advocada” ella... em deia: “Tu no els mires, com si no et digueren res”... i jo li deia: “Però si estan posant la sirena, hauré de veure què volen?”.

Operació eixir del cotxe dignament: però, el primer que em passa és que se’m cala el motor, el segon és que intentant apagar la ràdio i li done el volum al màxim... i tercer, per acabar-ho de rematar impossible dir una paraula en castellà.

- “Para girar a la izquierda, póngase en el carril de la izquierda”
- “Perdone, però m’he perdut, és la primera vegada que vinc... i no sé com tornar a casa”.- amb aquesta veu tan meua de pobreta de mi.
- ¿Dónde vive usted?
- On visc? A Sant Vicent.- tota convençuda i afligida.
- No se preocupe, les acompañamos a casa.

Així ens vam veure de sobte, acompanyades pels dos cossaros de la nacional (nacional d’altres, clar), fins Sant Vicent... on vam haver de simular que entràvem a una portalada, perquè els molt servicials agents no se’n van anar fins que no van veure que havíem arribat sanes i estalvies a casa...

La síndrome pre-Fogueres...

Els carrers, les places, les avingudes i, fins i tot les palmeres, ja estan plens de bombetes, això ja ens fa sospitar que una de ben grossa s'acosta: les Fogueres de Sant Joan...

Recorde fa anys que esperava aquestes festes amb molta il·lusió perquè amb elles, podríem dir-ho, començava l'estiu. Baixàvem a Alacant amb bus i passejàvem per totes les barraques hagudes i per haver... Primers dies de lluir coloret, de compatir begudes a la fresqueta de la nit i de començar a avorrir les tan temudes cançons de l'estiu.

Fa anys, quan acabaven les Fogueres tota la festa es traslladava a la Platja de Sant Joan. Allò estava ple de bars, pubs, discoteques i, bàsicament, eren nits de colpets. La festa allà durava fins les festes de Sant Joan -poble- que tornaven a encetar la temporada de festa a la ciutat. Era una mena de cicle per trencar la rutina de tot l'any. Ara, ja quasi no hi ha bars a la platja, i ara el Barri està obert estiu i hivern, primavera i tardor. Ara a Alacant hi ha el Port, el Panoramix, la ruta de la "madera" i fins i tot, la ruta "mariquitola". A la platja, continua obert el Víctor's on fan la millor mentira de la contornada i La Frontera on està garantit que no s'escoltarà cap cosa que ferisca les oïdes -que per cert, he de parlar alguna vegada de com vaig acabar una nit després de tancar La Frontera-.

I jo per què contava tot això...? ja..., potser era per dir que ara ja no baixe a Alacant en Fogueres... i és bàsicament perquè és impossible circular en aquesta ciutat tan caòtica, eternament d'obres i amb els carrers principals tancats. L'any passat vaig baixar un parell de dies de matí per veure les mascletades a la Plaça dels Estels i prendre alguna birreta (que mai són menys de 4). Però a les nits ja no suporte tanta aglomeració... l'única excepció és la nit de Sant Joan, on anem a la platja de l'Albufereta a fer una foguera i complir amb els rituals màgics:



1. De deixar-se banyar els peus per set ones al tocar la mitja nit.
2. Escriure aquelles set coses de l'any que voldries oblidar i cremar el paperet a la foguera.
3. Escriure set desitjos en un paper, i desar-lo a una capseta amb herbes aromàtiques fins la propera nit de Sant Joan que comprovarem si s'han acomplit.

Miedo...?

Tienen miedo del amor y no saber amar.
Tienen miedo de la sombra y miedo de la luz.
Tienen miedo de pedir y miedo de callar.
Miedo que da miedo del miedo que da.

Tienen miedo de subir y miedo de bajar.
Tienen miedo de la noche y miedo del azul.
Tienen miedo de escupir y miedo de aguantar.
Miedo que da miedo del miedo que da.

El miedo es una sombra que el temor no esquiva.
El miedo es una trampa que atrapó al amor.
El miedo es la palanca que apagó la vida.
El miedo es una grieta que agrandó el dolor.

Têm medo de gente e de solidão.
Têm medo da vida e medo de morrer.
Têm medo de ficar e medo de escapulir.
Medo que dá medo do medo que dá.

Têm medo de acender e medo de apagar.
Têm medo de esperar e medo de partir.
Têm medo de correr e medo de cair.
Medo que dá medo do medo que dá.

O medo é uma linha que separa o mundo.
O medo é uma casa aonde ninguém vai.
O medo é como un laço que se aperta em nós.
O medo é uma força que não me deixa andar.

Tienen miedo de reír y miedo de llorar.
Tienen miedo de encontrarse y miedo de no ser.
Tienen miedo de decir y miedo de escuchar.
Miedo que da miedo del miedo que da.

Têm medo de parar e medo de avançar.
Têm medo de amarrar e medo de quebrar.
Têm medo de exigir e medo de deixar.
Medo que dá medo do medo que dá.

O medo é uma sombra que o temor nâo desvia.
O medo é uma armadilha que pegou o amor.
O medo é uma chave que apagou a vida.
O medo é uma brecha que fez crecer a dor.

El miedo es una raya que separa el mundo.
El miedo es una casa donde nadie va.
El miedo es como un lazo que se aprieta en nudo.
El miedo es una fuerza que me impide andar.

Medo de olhar no fundo.
Medo de dobrar a esquina.
Medo de ficar no escuro.
De passar em branco de cruzar a linha.
Medo de se achar sozinho.
De perder a rédea a pose e o prumo.
Medo de pedir arrêgo medo de vagar sem rumo.

Medo estampado na cara.
ou escondido no porâo.
Medo circulando nas veias.
Ou em rota de colisâo.
¿Medo é de deus ou do demo?
¿É ordem ou é confusâo?
O medo é medonho.
O medo domina.
O medo é a medida da indecisâo.

Medo de fechar a cara medo de encarar.
Medo de calar a boca medo de escutar.
Medo de passar a perna medo de cair.
Medo de fazer de conta medo de iludir.

Medo de se arrepender.
Medo de deixar por fazer.
Medo de amargurar pelo que nâo se fez.
Medo de perder a vez.
Medo de fugir da raia na hora h.
Medo de morrer na praia depois de beber o mar.
Medo qué da medo do medo que dá.

Héctor

«Tienen miedo del amor y no saber amar.
Tienen miedo de la sombra y miedo de la luz.
Tienen miedo de pedir y miedo de callar.
Miedo que da miedo del miedo que da».

Aquesta música de Pedro Guerra podria determinar tot el que senten els personatges d'Héctor, -de Gracia Querejeta-, una pel·lícula que vaig veure aquesta setmana en una d'aquelles sessions golfes on érem quatre persones al cinema. La gràcia està en què tot gira al voltant de la por. La por al compromís, al futur, a l'amor i a la soledat..., i que acaba, sense que te n'adones involucrant-te en la vida d'aquestos personatges que tenen una existència grisa, a un barri gris, a una ciutat grisa...

Tot comença quan arriba Héctor, un xic de 16 anys que acaba de perdre a sa mare, a un barri de la perifèria per viure amb la germana de sa mare i sa família, als quals no veu de fa anys. Héctor deixa la seua vida a una zona residencial cèntrica i va a viure al barri d'Aluche on la vida transcorre entre pisos amb finestres d'alumini, barets amb olor de reventat i creïlles fregides i, parròquies que organitzen mercadets de roba de segona mà... Héctor llig i cuina de nit per combatre l'insomni, també juga al póker amb els malalts d'un hospital. És callat i, en certa mesura àcid i, amaga el resentiment cap a una mare que mai no li va fer cas i cap a un pare que mai no es va ocupar d'ell i ara torna de Mèxic per guanyar-se'l.

Sting -el podré veure...?-

Hui me'n vaig de concert... si el pagara jo, diria que m'he donat un gust, però vaig convidada i done gràcies perquè jo... continue sense cobrar.

La veritat és que pensava ser una miqueta punyetera amb l'acompanyant, però crec que després de la terrible visió que li espera... no em tornarà a telefonar mai més a sa vida... i, és que anit vaig tindre una visita de dormitori que m'ha deixat tota marcada on no deuria i, el més fotut de tot, és que... no em vaig adonar!. Ha estat una mena de vampir minúscul que m'ha picat l'ull amb tanta mestria que quan m'he despertat pensava que era Poli Díaz en lloc de jo, qui estava a l'espill i he començat a tremolar aterrida.

Sempre passa el mateix quan has de fer bona cara... -que si un granet, que si una picada, que si una taca o que se t'esgarren les calces quan estàs a punt d'eixir...- Jo, ja he passat el matí enganxada a un glaçó de gel fins al punt que crec que he agarrat una hipotèrmia severa. Afortunadament, ja no tinc l'ull tan unflat, però té un color blavós... que em sembla m'obligarà a pintar-me com Marilyn Manson.

A més, com que no sé anar amb ulleres de sol..., he anat passejant el meu mussol per tot arreu i, el pitjor..., ha estat la cara de la gent que em creuava al carrer i que podríem dividir en dos grups: per una banda els de: "quin fenomen, Déu meu!" i, per l'altra banda els de: "pobreta, altra víctima de la violència de gènere".

A l'estació...

Martí ha escrit un fragmentet preciós -com tots els que escriu- al voltant d'una estació de tren, ell descriu minuciosament com podria ser el moviment que ens hi trobaríem allà. Ho fa tan bé, que fins i tot, pots arribar a sentir les aromes de la gent entre els caracters tipogràfics...

El seu post m'ha fet pensar en com m'agraden les estacions de tren, i en com mil i una vegada, he intentat escriure alguna cosa que comença a una estació... Perquè clar, una estació sempre és l'inici o la tornada d'un viatge i, no importen les distàncies del viatge... Compartim un espai limitat amb altres passatgers, i aquest espai és màgic. Ens mirem de reüll, ens observem, tractem d'esbrinar la destinació o potser les il·lusions d'aquells que seuen envoltats de bosses a les nostres cadires veïnes. També, de vegades, he vist felicitat per "empaquetar" algú a un tren perquè, qui no ha somniat en posar un segell i enviar aquells que ens fan la guitza allà on brama la tonyina? -Jo mateixa ho he fet... i l'alliberament del fet apaivaga l'esperit-

El cas, és que enguany he passat moltes hores en una estació de tren i, el cas és que enguany, m'he farcit a veure trobades, a veure acomiadaments, a veure somriures i a veure plors. També gent carregada de motxilles, diccionaris de butxaca... He vist gent de pas, gent de tràmits, gent de vacances, gent de feina... maletes amb rodetes, bosses de pàstic, sacs de dormir, bicicletes, portàtils, capses de cartró, carpetes de la Universitat...

Però de totes aquelles hores que hi vaig passar allà recorde una situació i una persona: un xic de la meua edat que pretenia comprar un bitllet a Barcelona. Un xic que tenia dificultats de parla i va haver de tramitar un bitllet quatre vegades perquè l'empleat de la finestreta es va empenyorar a introduir-li les dates equivocades... però aquesta ja és altra història...