divendres, d’abril 30, 2004

Sempre plou quan no hi ha escola...

Fa oloreta de terra mullada, i és que des d'ahir plou...



No hem tingut una pluja d'aquelles insistents... de fet jo crec que plou per fer-me la guitza, perquè precisament fa un parell de dies em vaig decidir a netejar el cotxe... no sé si és llei de Murphy, però sempre plou quan llave el cotxe. Altres lleis que sempre cumplisc són: el bus sempre ve quan encenc una cigarreta i, el pitjor, sempre em trobe algú que no vull quan intente anar d'amagat... -açò em fa recordar el dia que vam anar a veure el Misteri d'Elx sense dir-li res a Josep Enric i la setmana següent vaig rebre una telefonada seua per dir-me que havia eixit a la tele-.

Però jo estava amb la pluja, veritat?

Bé, el cas que hui és primavera -i no parle perquè haja anat al Corte Inglés, que jo encara tinc dignitat...- Pluja, sol, arc de sant Martí, i fins i tot, trons i llamps. I clar, els trons i els llamps sempre em fan recordar l'explicació que ens donava la rebesàvia:

Trona perquè Sant Pere canvia mobles,
plou perquè Sant Pere llava el terra,
neva perquè Sant Pere torca la pols
i rellampega perquè Sant Pere tracta d'encendre la llar...


No cal que diga que a mi l'explicació no em convencia gens, i que sempre feia preguntes impossibles que ella tractava respondre amb aquella paciència que només té la gent major... Sempre acabava dient-li que Sant Pere no era un home massa net... -supose que si haguera viscut a Escòcia la meua imatge de Sant Pere hauria estat diferent, tot i que si mire la part positiva, pitjor haguera estat viure al sud d'Algèria on no vull ni pensar quina hauria estat la meua imatge d'aquell Sant Pere barbut, gros i amb túnica...-.

Altre fenomen íntimament lligat a la pluja... i digne d'un expedient-X és l'encolliment de les persones. Sí, sí, encolliment perquè clar... quan plou el trànsit s'intensifica, i la causa d'aquests embussos és ben senzilla: esdevenim nanets si les gotetes ens toquen.

No és cosa de broma, penseu-ho bé i analitzeu la qüestió...



dimecres, d’abril 28, 2004

El Campanar...



Recorde ma mare quan tenia 30 anys, de fet ella en fa 24 que en té 30... forma part d'aquella mena de gent on l'atemporalitat és raó de ser -tot i que confessa ràpidament-.

Jo tenia 6 anys als seus 30 i ella venia a buscar-nos a ma germana i a mi cada divendres a Sant Roc -la nostra escola- per anar a berenar a casa de la iaia. I és que divendres tocava perruqueria. Mon pare quan acabava de treballar venia a buscar-nos, i jo sempre acabava sanglotant al 127 blanquet perquè volia quedar-m'hi amb ella.

A casa de la iaia anàvem a peu, i ma germana sempre plorava, ho feia bàsicament perquè volia bracet o autobús i per aquest motiu sempre tenia una pedreta a la sabata... Jo em burlava d'ella mentre corria al seu voltant, li treia la llengua o li feia carassetes.

En aquella època ens va pegar per fer tres ulls... perquè per mirar contra el govern érem massa jóvens... i ma mare, molt llesta ella ens dèia que si fèiem tres ulls mentre tocaven les campanes ens quedaríem així per sempre. Clar, hi havia campanades cada quart d'hora.... Jo reptava el meu destí -ja era un poc inconformista punyetera jo-, i només escoltava els badalls de les campanes tresullava els ulls per véncer aquesta norma estúpida. Mai no em va passar res... Un divendres li vaig dir a ma germana que creuara els ulls quan tocaven les campanes i després li vaig fer creure que estava tresullada i que romandria així tota l'eternitat. Ella va rependre els seus plors... semblava la moto la fira.

I és que ma germana era la cosa més bacora que he vist mai -he dit era, eh?-.

Altres de les meues punyeteries confessables va ser als 7 o 8 anys. Aleshores vivíem a Ontinyent i ma mare solia anar a fer plaça dissabte abans que nosaltres s'alçarem de dormir. Un matí no vaig trobar ma mare a la seua habitació, però a la tauleta de nit de mon pare hi havia un xarop de maduixa mentolada fantàstic... i sense pensar-m'ho em faig enfilar l'ampolla amb tanta mala sort que la Titisa em va pillar en el darrer glop i jo, com a bona germana -i perquè ella era una miqueta llepona-, li la vaig oferir. Quan ma mare va tornar de fer plaça va trobar l'ampolla de xarop buida i quan li va preguntar a ma germana si s'havia acabat l'ampolla de xarop ella, fent cas omís a la realitat, li va dir que sí... El cas és que aquell dia m'ho vaig passar d'allò més bé... mos pares van portar Bea a La Fe de València per un llavat d'estòmac -pobre angelet- i jo em vaig quedar jugant a casa de la veïna que criava conillets i ocellets al terrat...

No em vaig refredar en anys, supose que deuria ser la sobredosi del xarop mentolat, i el més important... mai no vaig confessar.

dissabte, d’abril 24, 2004

Tots tenim alguna cosa a dir

Els nostre amic Xavi ens ha deixat una coseta...:


Sí, sí, com massa bé sabem tots aquells que hem tingut la desgràcia de patir un cap de setmana tancats a casa, refredats i amb la patètica programació de Canal 9 com a única companyia, tothom té alguna cosa a dir.

És clar, cadascú té el seu o la seua manera particular d’exposar aquesta necessitat vital de Comunicació. Per alguns, la necessitat És fonamentalment estètica, es tracta d’impactar al preu que siga i ser escoltat per damunt dels altres. Aquest tipus de gent és una part essencial del nostre entramat social, ja que desenvolupen la duríssima tasca d’aixecar les nostres consciències quan sentim vergonya aliena, quan els “admirem” en programes com el “Tómbola”.

D’altres decideixen que allò que havien de dir és insignificant, i es dediquen a desenvolupar una disciplina que els permeta d’amagar la seua manca d’interés darrere de temes importants. Els més avançats estudien sociologia, i aquells que no se n’assabenten de res estudien matemàtiques o física, ignorants de què per a la resta de mortals, parlar de matemàtiques o física és tan interessant com parlar-ne de la situació dels ànecs a Suïssa.

Un altre grup nombrós decideix agafar el bou per les banyes I comencen el difícil aprenentatge de l’art de la retòrica. Desafortunadament, per a molt d’ells el cervell no arriba. I així acabem sentint el que sentim, quan per errada, sintonitzem la ràdio en directe amb el parlament dels diputats.

Més general és el cas d’aquells que decideixen expressar allò que s’ha de dir sense caure en el parany de les paraules. Així ens trobem amb amics (i amigues també) que s’expressen de veres quan fan una visita al “Corte Inglés”, canviant de cotxe cada dos anys, i convidant-nos sovint a sa casa perquè vegem les noves adquisicions.
Tot s’ha de dir, és molt convenient el conreu d’aquest tipus d’amistats, perquè malgrat la manca d’espurna intel·lectual, els dinars i els sopars són de categoria... I amb un parell de glopets de vi l’estupidesa sembla divertida.

També n’hi ha d’altres que se senten més atrets a dir coses que alguns altres volien dir. Encara que la professió d’actor o actriu és tan digna com la de miner, el fet és que històricament, el primer grup de comunicadors del que he parlat i el col·lectiu d’actrius i actors estan comunicats d’alguna manera especial que va més enllà de l’espai i el temps. I així la Marta Sánchez acaba fent pel·lícules tan interessants com “Supernova”.

Però perquè d’altres puguen dir les coses que altres volien dir, és necessari que algú es decidisca a trencar l’espill i escriga. Tal vegada pensaments, tal vegades històries d’altres, o potser vivències personals… Escriure un diari, mantenir un Blog, deixar darrere la vergonya i gosar transformar la realitat. Això és el que fan els escriptors… Idril ha guanyat el segon premi d’un concurs de narració curta. La Patri “tenia alguna cosa a dir”.

dimarts, d’abril 20, 2004

Jo també sent l'aroma de bresquilla...

Raven, jo també sent l'aroma de bresquilla, perquè ara precisament tinc el ciri que em vas regalar encés... i quan s'acabe en compraré més perquè la flama sempre romanga encesa (vas ser molt llest comprant-los anti-tabac, perquè sabies que recauria... si xiquets... torne a fumar...). He llegit el teu blog, i tampoc em canse de dir que t'enyoraré... bé, també t'he de dir que ens han quedat a fer moltes coses junts com: fer-te rastes, rapar-te els cabells, una paelleta, aprendre a ballar com tu -que saps que sóc un ànec-... però hi haurà temps, veritat?

Sí, xiquets sí, enyoraré a aquest tros de mallorquí excèntric amb nom de corb i amb tendències piròmanes, i és que clar, un mallorquí i una valenciana són paraules majors al Principat... Reconec que al començar a viure junts va ser complicat: jo me'l mirava i deia: com pot fotre's tot aquest menjar? realment vaig pensar que tenia la solitària! Va acabar amb tot el meu pressupost per menjar mensual en una setmana i mentre ell menjava quantitats insultants de menjar que no sé on collons es clavava... a mi m'eixia un rollet adicional per una OREO, cosa que feia que em morira de ràbia com els teuladins...

Altre tema va ser la seua manca de vocalització i aquelles parauletes tan seues que em feien morir de riure... sí o què?, però sobretot, tinc guardada la seua rialla... bé... no era exactament una rialla... era un esclat de rialla... fotia uns esglais que buf... i quan li preguntaves: Raven què tens? sempre deia: M'he contat un acudit. Amb ell vaig conéixer tots els "ambulancieros" de Tarragona, i he visitat el Joan XXIII, amb ell vaig eixir pel Golfus, amb ell m'he bufat a Voll damm i ell amb mi també ha fet coses:... el seu primer peta, el seu primer ou de mona esclatat -que per cert pensa que el vaig timar i el vaig agradir gratuïtament-... i és que clar, jo tampoc sóc una bona influència...

Ara el tinc allà solet... a la meua habitació... solet a Territori Comanxe... eteri entre els fantasmes... però ben ferm i ben arrelat, però n'estic segura que aconseguirà tot el que es propose i en no-res estaré jo demanant-li feina (puc ser una bona cap de personal, saps que sóc un poc sergent)...

Per cert... vull un informe detallat de totes les dones que t'assetgen... detallat, detallat, detallat, vull horari de quedades, cafés, fitxes personals... i és que el mallorquinet aquest les porta a totes de cul... serà per què té una mirada d'allò més mmmmmmmmmmmmmmm?

Raven que t'estime.

dilluns, d’abril 19, 2004

Bôa...

Duvet

And you don't seem to understand
A shame you seemed an honest man
And all the fears you hold so dear
Will turn to whisper in your ear
And you know what they say might hurt you
And you know that it means so much
And you don't even feel a thing

I am falling, I am fading,
I have lost it all

And you don't seem the lying kind
A shame that I can read your mind
And all the things that I read there
Candle-lit smile that we both share
And you know I don't mean to hurt you
But you know that it means so much
And you don't even feel a thing

I am falling, I am fading, I am drowning,
Help me to breathe
I am hurting, I have lost it all
I am losing
Help me to breathe



Hui només us deixe una cançó... que escriure no és només picar lletres...

dimecres, d’abril 14, 2004

De l'enteniment?...

Què hi ha pitjor que un mal de queixal? Doncs ara mateix no ho sé... he provat alguns remeis cassolans i de tots em quede amb glopejar amb conyac, ... però ho vaig haver de deixar perquè no és bo aficionar-te a la beguda per olvidar el dolor... -si ho sé.. és només glopejar... però no anava a tirar-lo després, no?-. Així que em vaig passar a les pastilles... sí, ho confesse, m'he fet addicta a les realitats virtuals del quelocatil, la codeïna, el nolotil i el proflox... I funciona!. Però clar, em passe el dia apardalada i arrossegant-me de sofà en sofà... només em falta tenir visions... però, per favor, si les tinc que siga Nicolas Cage amb texans i samarreta negra mentre sona el Do you think I'm sexy del Rod Stewart ...

Realment el pitjor calvari és quan pense i retorne a la infantesa i recorde allò de Erase una vez el cuerpo humano, aleshores imagine mil bestioletes troca amb mà perforant-me les genives... així que millor oblidar aquells dibuixos on un perotet nuet amb un nas com una carxofa i una barba que li feia de gelaba ens explicava el funcionament del cos humà -poc higiènic, per cert, allò de tant pèl-

Però en fi, m'he de fer l'ànim i he d'anar al dentista... perquè... a banda de les pastilles també m'ha pegat pel dentispray i em passe el temps que no estic mig drogada amb la llengua adormida... i és que això de no parlar si que no ho puc suportar!

Agafe el mòbil i busque la b de Barratxina i tinc temptacions de telefonar-li però... de sobte, em ve al cap la imatge d'aquell bèstia amb instrumental de torner i desconnecte el mòbil per no tenir més temptacions. Però clar, si he de ser racional, pense que a aquest ritme no necessitaré el telèfon d'un dentista sinó el telèfon del Projecto Hombre... o potser millor la clínica aquella on va l'Ordoñez... i ja que estic no em vindria malament un jacuzzi, un massatge... o un massatgista... perquè clar, tots som humans i, després de la depressió inicial de la primavera he passat a la fase on tots els hòmens em semblen atractius... i això no pot ser, que una té dignitat i no pot pegar-se de nassos contra un fanal perquè se li ha creuat un massissoro per la vorera... I pegar-se contra un fanal no és tan humiliant com el que em va passar dissabte a la nit que per mirar-li el culet a un xiquet ben guapet em vaig empenyorar en obrir la porta del pub al revés i vaig provocar un embús de collons... Això sí, tot té la seua part positiva... i és que vaig triumfar (bé... és un dir per referir-se a què a la gent del pub només li va caldre fer-me aplaudiment)

Ostres! havia oblidat el mal de queixal... I, és que clar, (mal)parlar d'hòmens... sempre té els seus beneficis.

Per cert, si algú coneix cap remei que no haja esmentat... pot fer el favor de deixar-me'l als comentaris? i si hi ha cap fadrí que deixe el mòbil, val?

divendres, d’abril 09, 2004

La síndrome dels 30...

Acabe d'arribar del sopar de "la b.e.a", no tinc soneta i hui no m'importa vetlar que demà no matine. Hem anat al Pintxo Kalea i no a un xinés com feiem abans, hem sopat com senyorets, hem begut bon vi, i ens hem posat tots al dia sense oblidar batalletes convergents, exnoviets i exnovietes... Hui no arreglàvem el món: Lliris treia fotos de la cartera i mostrava els seus fills -els meus nebodets sudaquetes- igual que Josep... Alfons i Raül ens ensenyaven les seues nebodes i jo... m'he sorprés traient la foto de la cartera per mostrar el meu nebodet també. Serà això un símptoma que som majors? La veritat és que comença a preocupar-me...

Parlant amb Juli, tots toquem la trentena... lluny estan els dies d'enganxades de cartells i, no és per presumir però jo era una experta en tenir els cinc dits plens de fixo... bé... els dits, i el que no eren els dits -va, confessaré i diré que això m'ho va ensenyar Lliris-. Dies de Premis d'Octubre a València, Darrers Diumenges d'Octubre, recitals d'Estellés, concerts d'Urbàlia Rurana...

Ara ens veiem poc... això sí, sempre a manifestacions i, només calen uns minuts per posar-nos al dia i, això passa perquè en el fons no ens hem allunyat tant. L'esperit de "la b.e.a" encara roman... Tenim més peles, tots amb cotxe, i fins i tot alguns mòbils amb càmera. Lliris ja té dos novel·les publicades -i va per la tercera-, Aquil·les encara vist amb xandall -però ara de marca-, Alfons, Josep, Raül i Juli ja no porten camises a quadrets i Jordi... torna a casa prompte perquè la Carme el mata si es retarda uns minuts...

Tot i això és fantàstic veure'ls i... és fantàstic continuar intentant arreglar el món -Jordi sobretot- a mesura que la botella de vi anava baixant. Després de sopar hem anat al Coscorrón per beure mojito... però no sé com, hem acabat a la terrassa de l'Astrónomo, hem fet uns porrets agermanats. Lliris m'ha tirat el whisky i ella ha pres un bany de Heineken... i és que a qui li mana posar els gots prop d'ella? No escarmentem... Després hem passat a la síndrome Titànic -hipotèrmia extrema- així que hem optat per Suporters -el nostre bar de sempre- i hem estat remirant totes les enganxines que hem anat apegant durant tots aquests anys... Llavors ja parlàvem enrevessadament i a cau d'orella mentre sonava La Polla Records... fins que tímidament... i al·legant excuses més o menys convincents hem anat acomiadant-nos a mena de lleuger degoteig... no sense prometre'ns mantenir-nos més en contacte... -un sopar d'abans mai haguera acabat a les quatre... possiblement haguérem acabat esmorzant xocolate Valor, evidentment...

Jordi i Aquil·les m'heu de tornar uns llibres, Raül i Juli m'heu de mostrar vostra casa. Josep, a veure si quan Trini siga delegada de govern ens endolla a tots, Lliris espere que demà no estigues massa ressacosa... -tot i que en arribar a casa segur que Miquel Àngel et diu que fas pudor de taverna-, Marieta... que hages arribat bé a Altea i no tingues massa treball a la llibreria demà.... i, Alfonsito... demà et telefone per prendre els pastissets de xocolate que et vaig prometre...

(Per cert, la imatge és molt especial per nosaltres és tracta de la Muixaranga d'Algemesí. -a la Ribera del Xúquer-... i, no és per fer la punyeta... però sabíeu que els orígens dels castellets són valencians...? i és que una miqueta de xovinisme no va malament a aquestes hores)

dimarts, d’abril 06, 2004

La lluna...

Quan tornava d'Alacant aquesta nit -després d'un embús històric, processons i caputxins que m'han despertat un instint assassí-, m'he trobat amb una lluna ben plena i rodona. Una lluna que fa goig i que es llueix ben esplendorosa... a més,... tinc la sort de viure lluny de llums de ciutat... i fa la sensació de tenir un fanal encés al davant...

Automàticament he pensat en:

La lluna la pruna vestida de dol,
son pare la crida sa mare no vol,
se'n va a la plaça i compra un meló,
se'n va a l'era i tirà el peçó.


Vosaltres també la cantàveu?

dilluns, d’abril 05, 2004

Momentiu...

Sensació especial i estranya, estar lluny d'allà i fer-te mal i estar lluny d'ací i doldre també. Quan baixavem hui, mirava les terres banyades pel sol, i em feia la sensació de deixar allà alguna cosa important... Volia tornar i, ara que estic ací no estic tan segura... Açò passa, supose que només em calen uns dies per tornar a situar-me...

De moment, demà signe contracte fins juny i comence a fer classe a les 20. Dimarts puge a Alcoi per veure la iaia i dinar amb ella, dimecres dinar a un japonés amb les amigues (i cine, crec) i dijous sopar de b.e.a. al Barri per contar batalletes, beure cervesa i acabar bufats cantant Raimon... divendres hauré d'eixir (o almenys prendre uns whiscoles a casa d'algú), dissabte continuaré amb el whiscola, diumenge puge a la Ribera i dilluns a Tarragona per parir la memòria oficialment i inscriure-la al registre... També vull tallar-me els cabells, prendre café amb Alfons que li vaig prometre pastissets de xocolate, esbrinar que li passa a Carles que està ben triat.... buff... millor calle que estic estressant-me...

Per cert, no trobe la Peroteta... ja està fent-me patir la punyetera i és que a ella també li afecta la primavera... (s'haurà fet un nuvi atigrat preciós i espere que no siga massa passional i no me la torne arrapada i feta un sant Llàtzer)

divendres, d’abril 02, 2004

Hui fem patchwork...


Quan hui m'he alçat feia un solet boníssim que entrava a dojo pel menjador, he posat musiqueta: Bowie, m'he fet un te i he assegut al sofà..., m'haguera encés un cigarret... però m'he confomat en pegar dos xuplits a una rosegada pipeta mentolada...

M'he dutxat, he passat fred perquè tenia gossera d'assecar-me els cabells... he corregit 20 fulls "divertidíssims". I he acabat d'embastir la memòria (de què? jo crec que seria més apropiat dir-li collage).

He dinat tardíssim, i sort que tenia el dinar fet, perquè amb la gossera crònica dels darrers dies segur que haguera acabat amb un sandvitx de paté amb melmelada de maduixa...

A l'hora del café he tingut visita i m'han portat bombons: uns Ferrerro que me'ls mire i em parlen perquè me'ls menge - i sóc conscient que és gola = pecat capital- i uns Mon Cheri que regalaré a algú perquè no m'agrada el licor de cirera de dins, -templança = virtut teologal- (Resumim: si a un pecat (+1) li llevem un pecat (-1), estem igual que abans de menjar-se el Ferrero (=0) per la qual cosa Sant Pere encara m'obrirà la porta.)

Quan la visita se n'ha anat, he fet una passejada per desemboirar-me, i a la tornada he tingut una conversa amb els companys de pis, bé... ha estat una manifestació d'ultratomba, perquè com darrerament sóc invisible.... -ser eteri té els seus avantantges: pots posar tota la música hortera -Los fresones rebeldes, Ellos, Astrud...- sense que ningú gose a dir: no m'agrada... com que no et parlen...- La conversa no ha estat res de l'altre món... però o parlava o reventava. M'han dit que no passa res... jo flipe...

Després per fer temps he engegat l'ordinador i vaja m'he rist amb ganes... moltes gràcies figa-flor, lamente haver-te agarrat de les grenyes per no caure... tot i que, hauries de donar-me les gràcies perquè no t'he agarrat d'altre lloc... (t'haguera fet veure les estrelles i no per a bé, supose). M'ha fet ballar el punyetero, que anava revolucionat a base de bé, ha cantat, m'ha vacil·lat que els seus mp3 ocupen menys que els meus, -però jo li n'he passat més-, a les huit l'he enviat a fer-se el soparillo i haurà sopat com un flarot. (No t'emprenyes que t'ho dic amb profunda enveja)

He anat a l'institut i el collage està correcte (sóc una màquina del corta-pega-colorea) i només arribar a casa m'ha telefonat Seforeta per dir-me que dilluns comence amb el mitjà i superior al Centre 14... per cert... demà vénen unes amigues a passar el cap de setmana i ajudar-me a baixar andròmines. Promet passar-ho de conya, malparlar d'hòmens, acabar-me el plis-play i encetar el whisquet, anar-me'n de birres al migdia, cuinar per les convidades... i fer de xica play-mòbil cada nit... I..., a veure qui és el xulo què sap què és això?