"When the Moon is in the Seventh House
And Jupiter aligns with Mars
Then peace will guide the planets
And love will steer the stars"
Em trobava ben preocupat sobre el destí del nostre amic Aquàrius, la darrera vegada que havia xarrat amb ell, el vaig trobar deprimit, encara fent un esforç per sobreviure a la ruptura amb el seu ex, desil·lusionat. Jo, com sempre, generós, el vaig convidar a anar junts a NY, i quan ell va començar a buscar bitllets, vaig haver de desfer el pla. Després el vaig convidar a què vinguera a Brussel·les. Quan al final va començar a interessar-se per la nova destinació em vaig veure forçat a desaparéixer durant un mes i mig.
Per això, quan vaig tornar al món virtual, li vaig escriure un parell d'e-mails demanant disculpes i explicant les circumstàncies. Jo anticipava un missatget curtet explicant-me que no passava res... Però a canvi, cap resposta. Així que vaig raonar i raonar, tal vegada estava enfadat amb mi? no acabava d’entendre bé per què, però ja se sap que tot és possible amb les paraules i els malentesos.
Menjant-me el cap estava, tractant de decidir si havia d’escriure un altre e-mail, o tal vegada fer una trucada telefònica, quan per atzar vaig xatejar un dia amb Idril.
Angoixat per les circumstàncies li vaig preguntar càndidament si sabia alguna cosa de l'Aquàrius, que no em contestava els e-mails, i em feia por que estiguera massa trist. Però resulta que la Idril l’havia telefonat el diumenge anterior i em va posar al dia…
Xavi sempre tendeix a ser un patidor compulsiu, amb això s’assembla a mi, però ell té una dosi molt més elevada d’egocentrisme. Després de la seua desaparició sobtada... -perquè clar, ell té coses d’aquestes amb els seus moviment geogràfics...-, me’l vaig trobar una nit, com aquell que no vol la cosa... I no em preguntava com em trobava jo, no. El xiquet estava molt més preocupat per com estava Aquàrius... Em va semblar que fins i tot la Times New Roman plorava, era tan gran la seua angoixa, que vaig començar a sentir que si no li desvetllava el gran secret, la seua salut mental podria començar a fer-se malbé...
Xavi, t’he de confessar una cosa d’Aquàrius...
No em digues que has parlat amb ell...
Sí, Xavi.. ho he fet.... i..... la veritat és que emocionalment està disparat...
Ja ho sabia, és culpa meua, el meu amic em necessitava, i jo no vaig estar-hi quan més falta li feia...
Xavi, bonico.... Aquàrius.... està novament emparellat..
Emparellat?.. com pot ser això.... ell va dir que “sexualment no es veia capaç”....!
Doncs, perla.. hui té un dinar a Altea amb un senyoret advocat murcià i s’ha posat els calçotets amb transparències....
Però... si em deia que no tornaria a pensar en un home durant anys i anys, que havia de prendre's les coses amb calma...
Sí, amb la calma que pot donar la música electrònica de Metropol, la Biblos i les horterades folklòriques de la Divina, el Caníbal i el Piscis.... Xavi, si li haguera fet alguna foto, podríem haver provocat un desprestigi total en la seua carrera, perla....
Buff, llavors no passa res... Jo que estava paranoic per haver faltar al meus deures de bon amic, i l'Aquàrius segrestat per la màfia rosa murciana!
Sí, sí, segrestat dins d’un pou!
Llavors vaig recordar...
Era l’època de la immersió, però no d’immersió aquàtica, amb escafandres i màsqueres d’oxígen, parle de la immersio lingüística. Com que jo sempre he tingut un caràcter més aventurer i atrevit vaig ser el primer en llançar-me a l’aventura del parlar. Comencava la carrera a València i em vaig matricular en “la línia”, és a dir, em vaig matricular en una classe on es podia parlar valencià sense que els companys se’t tiraren al damunt i un de cada tres professors parlava valencià -amb resultats molt irregulars, però-. De professores, que en cinc anys de carrera només en vaig tenir dues, una era de Saragossa i parlava un catala normatiu perfecte, l’altra era de la Ribera i al principi li donava por parlar en valencià, finalment, es va deixar convéncer.
Bé, tornant al tema de la immersió lingüística, el meu període d’aprenentage i pràctiques va ser assistit per la meua amiga Eva de Bocairent, que va suportar estoicament totes les meues errades, mai es va cansar de corregir-me -“m’ha gustat molt”- i sempre em feia un somriure com a premi pels meus (de vegades patètics) esforços. Aixi que un dia em vaig trobar amb la Idril, i després d’anys d’amistat en castellà li vaig demanar per favor que em parlara en valencià, que finalment “havia tret la llengua”.
L’Aquàrius, com a bon amic, no va tardar massa en apuntar-se a la nova moda i prompte me’l vaig trobar fent caretes i pauses llargues mentre tractava de recordar una paraula determinada. Com que jo estava lluny, la Idril va ser la que va patir els efectes de la immersió de manera més directa… Jo no em vaig assabentar massa fins anys després, quan un dia vam quedar tots tres per a fer-nos unes birretes… i de cada quatre paraules que eixien de la boca de l’ Aquàrius, una era “Toca!”
Diuen que un dels senyals que indiquen que comences a dominar un idioma, és que descobreixes un paraula o expressió nova i durant un temps la repeteixes de manera sovint, normalment durant una setmana. Això va ser amb tota probabilitat el que li va succeir a l’Aquàrius, excepte que:
De setmana res, vàrem tenir “atracó” de “Toca!” durant al menys un parell de mesos.
En lloc de sovint, hauríem de dir que la repetició era de manera continuada.
L’ Aquàrius feia ja temps que havia comencat a dominar l’idioma.
La parauleta en qüestió no la utilitza ningú, i se l’havia treta de l’últim disc d’Al Tall –d’aquell temps-.
Així que quan la Idril em va donar les bones notícies, vaig dir “Toca!” i tots dos vàrem riure...
(Xavi)
.jpg)
