El parlar foradat...

Primavera...

2009-03-16T20:54:00.002+01:00

Em falta tranquil·litat, paciència i veu i, no em cal dormir massa últimament.

Em sobren nervis, feina per acabar i, ja no em cal estar a bones amb tothom.

M'il·lusiona pensar que tot pot acabar bé i

m'atemoreix imaginar que amb el 2008 no es va acabar la mala època.

I tot ara quan, precisament, estaria bé aturar el rellotge.

Constel·lacions...

2009-01-14T20:03:00.004+01:00

Al so de la teua veu les constel·lacions es desprenen esdevenint cataractes iridescents al sostre de la meua cambra. I després, quan me n'adone que no tot és un miratge em proposes eixir i fer esclatar bombolles de sabó a l'asfalt.

I, així, amb l'arc de Sant Martí il·luminant les teues pupil·les miraré com somrius i esperaré que aquest paraigües d'agost apaivague la grisor d'aquests últims dies.

Hui te la torne...

2008-12-11T00:00:00.000+01:00

Hui te la torne... vinc de sopar amb la Lliris i el Santi: us hem posat a tots de volta i mitja i això que només han sigut unes cerveses perquè demà la senyora ha d'acomplir amb reunions que fan olor de llibre vell. El Joanet està rebel: ha suspés el seu primer examen, el Carletes diu que veu ombres i l'Eulàlia demà farà un anyet. M'han explicat les traces de Jeff per resoldre un puzzle a l'inrevès, m'han parlar d'aquell vi fortot que es va acabar mentre revisàveu fotos velles a la cuina. A ella li han donat feina a l'Hospital General, li han plagiat els seus llibres, hem recordat "l'arrecogiendo" i hem fet plans pel proper sopar que ens haurem d'arreglar per fer tots junts. Perquè Carles ja no en té 34, perquè hi ha coses que et passen que et fan veure que tot és més curt del que sembla i perquè un Nadal sense tu, fa temps que ja no és el mateix...

Perquè fa una miqueta de por tornar al lloc de sempre amb tantes coses canviades i perquè no em reconciliaré amb res si no és amb tu. Perquè nosaltres tenim una història inacabada i cada vegada arrelem més lluny d'on pertanyem, perquè en el fons... encara enyore les xerrades al banquet de baix de casa i les escapadetes al Barri per filosofar...

Crisi, crisi i crisi...

2008-11-13T20:17:00.004+01:00

Tanta crisi econòmica i jo darrerament només escolte la paraula crisi per referirse a qüestions emocionals... I me'n ric cap endins, acomplexant-me per la meua absència d'empatia emocional cap a determinats assumptes... Al·lucine amb les preocupacions alienes i em fa pensar que dec ser d'altre món o que potser el meu cor és tan de llautó com el robot del Mag d'Oz, així que hauré de buscar-me unes sabates roges i començar a plantejar-me que també vull una minicrisi emocional, que ve bé per escriure, netejar llagrimals i buidar la bufeta...

Així que serà qüestió de mullar-se, implicar-se, arriscar-se i enganyar-se per després poder fer una reunió amb les amigues per comentar la jugada i que em diguen pobreta amb el mateix to de veu condescendent que faig jo.

Tot i que..., pensant-ho millor... ja tinc prou amb la meua crisi existencial personal, així que deixaré les emocionals per qui estiga sobrat de preocupacions i buscaré les sabates lluentes roges de Dorothy que m'han dit que van bé per trobar l'Arc de Sant Martí.

Au.... vaig a telefonar els del sopar sense formatge ni olives... que aquests de crisi me'n parlen poquet i em carreguen les piles quan em fa falta.

Estimets mil!

En blanc...

2008-10-15T18:56:00.003+02:00

Escrivint com he escrit i, a hores d'ara, em sembla curiós passar els dies en blanc...

Cervesa...?

2008-08-04T18:51:00.008+02:00

De Barcelona a Budapest, de Budapest a Brasov, de Brasov a Timisoara, de Timisoara a Belgrad, de Belgrad a Kriva Bara i des d'allà tornem a Barcelona una setmana abans de la data prevista per raons difícilment explicables, però correctament raonades si tenim en compte que la targeta sanitària no tenia allà cap mena de validesa... i ja ho diuen: paga la pena curar-se en salut.

Destinació a l'Europa de l'est sense cap previsió, bitllets d'avió i un parell de nits a Budapest, després tot improvisació. Quatre països, quatre monedes, quatre caracters i cervesetes locals per no cansar-se mai i uns viatges en tren del tot homogenis amb uns vagons que et fan dubtar que et trobes a un país europeu i on millor no beus cap líquid per no aventurar-te a gravar en foc la pudentor d'aquells habitacles d'allò més insalubres per la mala acostumada clientela de l'occident.

Buda i Pest del tot decadent, neoclàssica i carent d'amabilitat per al meu caràcter mediterrani. Sensació d'inutilitat per no poder entendre allò més bàsic -sort de l'anglés i la mímica...-. Brega amb els revisors del transport públic amb multa i policia inclosa, cerveseries regentades per models madurs d'Amy Winehouse i un museu d'art d'allò més recomanable. Molta paprika, mercats al·lucinants i adorables viatges en tramvia... Dreher.

Transilvània boscosa on els únics vampirs es troben a les estacions tractant de sagnar-te un parell de leis. Castell de Bran, castell de Peles i olor d'embotit fumat per tot arreu. Llengua romànica impossible amb fonètica eslava, classe mitjana italianada, terrasses, cartes amb preus i grams, bitllets de monopoli. Amabilitat i somriures. Ursus i Ciucas.

Timisoara, la revolucionària, la guardiana de la memòria, la modernista, l'ecològica, l'avantguardista, l'organitzada, l'amable que busca explicar vivències, la que t'acompanya, la que et suggereix, la que et convida... Timisoreana.

Detenció de Karadzi a Belgrad, altercats a la Plaça de la Revolució, passejades per la Fortalesa, policia per tot arreu, petjades de guerra, panís al carrer, Jelen.

República Sèrbia de Bòsnia, granja, riu, calor i sol, mercat, bosc, fira a poble, més panís i tornem. Lav.

Tornar...

2008-08-03T20:15:00.004+02:00

Volim te em vas dir un dia quan encara pensava que per eixir només calia empényer una porta. Després quan els forrellats van esdrevindre cadenats es va suavitzar les coses, es va prendre consciència i les paraules es van esmicolar entre el temps fins desfilassar-se i desintegrar-se.

Volim te m'has dit quan me n'anava sense saber ni com, ni quan, ni on tornarem a veure's i me'n torne plorant com sempre faig quan m'acomiades.

I on aniré si mai torne?

Si ens hem equivocat, que siga el temps qui ens lleve la raó

2008-05-26T19:01:00.004+02:00

Abraça't al temps i fes-me'l perdre en aquesta ciutat de fúria
que empeny el cor a batecs d'hores punta.

Visita'm a deshores i fes-me anhelar les punxes de l'atzavara
quan desapareguen les boires fràgils de desitjos incerts.

Si ens hem equivocat, que siga el temps qui ens lleve la raó...

Algú vol company...?

2008-04-20T11:00:00.005+02:00

Anit va ser la festa d'Espai País Valencià, una paella per quatre-centes persones i a la nit concerts de música folk a la plaça del Poble Romaní a Gràcia, una revetla com les festes a poble allà baix on tothom parla amb tothom, on hi ha cerolet a la fresca -sense gel-, i on veus gent que ix del cau de la gran ciutat anònima.

Un cap de setmana sense tocar barraca i, millor així, que a casa l'estómac se'm fa pedra, veient la nova floreta que m'acompanya. Nova floreta que espere trobe cossiol urgentment.... i és que... quina poca iniciativa tenen els hòmens!

Poca iniciativa i, sobretot, problemes de visió. Per què mai veuen res per fer a casa? Si la roba per llavar fa filadetes pel corredor..., ells, no la veuen. Si ja no hi ha cadires perquè totes estan ocupades per roba per planxar..., ells, no la veuen. Si la borra és tan gran que et parla de vosté i et fa la girada del llit..., ells, tampoc la veuen... Si ja no t'hi veus a l'espill del bany perquè tot són llamparnaes..., ells, tampoc ho veuen...

I és que, a la poca iniciativa, i als problemes de visió, he d'afegir les estranyes preguntes, que s'escolten del tipus: doncs, dis-me què he de fer? o Si no m’ho dius, com vols que ho sàpiga? I és, en aquest precís moment, quan l’ofegaries, l'esquarteraries i quan escamparies les seues restes per les andanes de totes les estacions de metro de Barcelona. Així que, com que no em ve de gust ser la protagonista d'un programa de successos.... optaré per agarrar la porta, senyar-me i allargar-me amb l'esperança de què, miraculosament, desenvolupe alguna capacitat domèstica per la correcta convivència i, sobretot, que no desbarate res durant la meua absència.

En fi, paciència, que és la mare de la ciència... i que aguante el temps, que me'n vaig a la festa de la Terra al parc de la Ciutadella....

Brúixoles i bruixes...

2008-04-07T22:13:00.004+02:00

Que brúixoles i bruixes ens endevinen els nords, per desar-los a les vidrioles amb els segons i els minuts i les hores i els dies i les setmanes triant, així només, els moments amb somriures.

Que brúixoles i bruixes ens mostren com no eixir-se'n del trapezi per no caure dins la teranyina ensucrada de cotó-en-pèl, perquè de cotó estan fets els mecanismes exactes de les cabòries innexactes.

Que brúixoles i bruixes vetlen els nostres somnis i allunyen les estridències que fan esborronar esquenes i braços, que arrepleguen les gotes de reixiu i les barregen amb les espurnes de sol.

Que brúixoles i bruixes ens mostren els filets de claror en despuntar el dia i que ens assenyalen amb sagetes i graneres el nord endevinat....

Saudades o síndrome prevacacional...

2008-03-10T20:19:00.005+01:00

I mentre el món al meu voltant gira a ritme d'aquesta falsa primavera jo continue porgant el verí en vena de tacte envellutat.

I mentre els údols a la lluna esdevenen plomes d'oca que es deixen emportar pel vent em pregunte si és temps de buscar les hores perdudes dins les butxaques dels abrics fets amb el fum d'aquest hivern.

*****

Domingueru..., vaig bé, tan gris com tu, però no em queixe. I sí, que el món és tan miserable que cal dir... fa un any? Guareix-te d'al·lèrgies i pol·lens que eixim de l'hivernacle, les terrassetes s'omplen i les Volls poden provocar estralls...

*****

I vaig bé, no et preocupes, que les vesprades esperpèntiques sembla que van acabar fa ja un parell de mesos. Sent també la saudade i, no em parles de crisi dels trenta... Rosa Montero? Tu flipes... el millor per superar-ho tot és un poemari -tu saps quin-, però encara millor si el lliges imaginant l'autor-poeta cadenat a un roser...

*****

Veí..., prevacances? escapadeta...? Jo, per ací, per ací i amb ganes de fer-li cas, literalment, al de dalt, i centrar-me una miqueta. Estem en procés ascensor, tortura, tortura...

Vaixell...

2008-02-03T11:21:00.000+01:00

Canvie el sofà per un vaixell i, sense voler em marege i sent com l'estómac se'm fa una madeixa de llana tosca. El rellotge de sorra ni s'atura ni s'acaba i cada granet és un batec esmorteït en aquella muntanyeta daurada. I el meu cap roda com una trompa, i els meus dits es mouen ràpid per fer silenciar músiques i veus que no em vénen de gust escoltar. I aquells que em demanen que què em passa que m'ho expliquen i aquells que no m'ho demanen que em jutgen que el vaixell ja anirà a port quan la tempesta escampe....

Xiquets? No, gràcies.

2008-01-29T19:58:00.000+01:00

Les criatures em tornen xirimita, tot i que de vegades pense que criatura no seria una definició adequada per la franja d'edat amb la que em toca batallar a diari. Sovint, utilitzaria paraules més apropiades com: bestiola, animal, salvatge, esclatahormones, dimoni, auriculater, reventanervis o , simplement follonero -neng seria una definició massa refinada i, pregue disculpeu-me el classisme-. El cas és que hi dies que me'ls menjaria, com al xiquet de la poma, i hi ha dies que voldria estacar-los unes agulles de fer calça a l'estil banderiller -i conste que deteste la tauromàquia-.

Porte una setmana que no entenc si és que viuen una primavera al gener o hi ha una càmera oculta perquè la Milà puga fer un d'aquells programes seus de dimarts de matinada.... i jo, aguante els mainadescents i tinc com a única treva el pati que l'aprofite per esbravar-me i prendre til·la...

Demà dimecres i, hui infern, per això, he pensat que potser, ja que les tècniques psicopedagògiques d'amor i comprensió no funcionen, dedicaré els meus esforços a trobar una Barriguitas fosqueta i una caixeta d'agulles per mostrar-ho als dominicanets com a eina persuassiva... que sé de ben cert, que és més eficient un doctor Badongo-todo-tipo-de-magia, que una visita al Cap d'Estudis....

Per favor, no em feu la putada de tractar d'aconseguir-la abans que jo..... i, disculpeu que talle així de sec, me'n vaig a fer una visita a Ebay...

Embastar paraules...

2008-01-21T22:20:00.001+01:00

Desembastem els fils del meu melic, que al cap i la fi, només era borra de llana.

Reprenem les ganes, i fem plans a llarg termini, equilibrem allò desproporcionat per fer-ho senzillament viable i deixa't veure, com fas, que m'agrada tenir-te.

T'ho dic i ho saps, sense embussos, ni moviments calculats.

Cuscanelles a la part de dins dels meus braços i, gorrin xinxet... somriu.

Paraulotes...

2008-01-14T22:44:00.000+01:00

Lligaments invisibles al teu melic en fil d'argent de resistència de plom.

Elasticitat per paciència i racionalitat de farmaciola, visibilitat etèria i balança innexacta.

Publicitat de sentiments i provocació reflexionada.

Fiblades d'agulles a la meua pell que s'esvaixen, s'esvaixen com fa la brisa amb els núvols...

De somriures i sanglots...

2007-12-21T18:51:00.000+01:00

Somriures i sanglots s'acaronen i arrapen alhora mentre es barallen tots dos per la manta del sofà. Els dies massa llargs i les nits massa curtes acaben per esgotar l'ànim gris tornassolat quan no s'escolta més soroll que el dels propis pensaments furgant la consciència.

Malgrat tot, benvingut hivern i adéu tardor, que ja he fet els deures, que ja estic de vacances...

Poma...

2007-12-04T19:00:00.000+01:00

Un xiquet amb nom compost i xicotiu com una formigueta ha vingut a buscar-me a classe per regalar-me una poma. Quan l'he tingut davant oferint-me les postres del migdia he tingut una mena de dubte: em menge el xiquet o em menge la poma? Afortunadament, i després de dubtar per un instant, he decidit controlar la meua antropofàgia... Per altra banda, la resta de les bestioletes que assistien a l'espectacle han esclatat a riure de valent i el xiquet amb nom compost i xicotiu com una formigueta ha pres el color de la poma per les seues galtetes, després, he recordat als riallers la dita de passar més fam que un mestre d'escola -en el meu cas per la peresa de la cuina per un- i els he reivindicat el meu dret a rebre tupers dels deliciosos àpats que els cuinen a casa cada dia...

Pot de plom...

2007-11-24T21:16:00.000+01:00

Xavi Castillo, també conegut com l'heretge de Xàtiva, actua demà a l'auditori Ramon Romagosa de Cornellà de Llobregat a les 19 de la vesprada, per presentar El Chou!. -M'han dit que una hora abans estaran obertes les taquilles per poder comprar l'entrada, per si algú hi vol anar-. A web de la companyia, Pot de plom, hi podreu trobar algunes dades més...

Garantisc dues hores de riure amb un humor intel·ligent i proper amb personatges com Jordiet Llopis, Maribel i el Capità Moro.... o la Rita, Zaplana i el Papa. I la pregunta del milió: Xavi, portaràs el tanga roig?

Meliquisme...

2007-11-17T21:01:00.000+01:00

Acabe de descobrir que tinc melic i hui em feia gràcia escriure d'això. La primera cosa que he pensat fer és picar-ho en majúscula, perquè tenir melic és important, però clar, després he pensat que semblaria un crit.... i a mi els crits no m'agraden gens.

La cosa ha estat més o menys així. M'he parat davant l'espill i he passat cinc hores mirant-me'l de fit a fit, des de totes les perspectives i, aleshores, he tingut una experiència mística de caire oriental.... el meu melic em parlava! No era una conversa normal, perquè ni parlava de feina, ni de llistes de la compra, ni de rentadores, ni de factures... He de reconéixer que durant uns minuts he pensat que els esclata-sangs del dinar no estaven en bones condicions, però després m'he relaxat i he intentat gaudir de l'experiència i, sobretot, treu-re'n profit.

No se'm permet explicar el contingut de les revelacions, -mil perdons-, això seria tota una traïdoria... però se'm permet esmetar que he aprés a detectar d'altres iniciats com jo i, no podrieu ni imaginar totes les sorpreses que això m'ha suposat. La primera i més impressionant de totes, és saber que la X-ator és la gran Meliquista -i això sí que deuria estar escrit en majúscules i negreta- .

Arribar a aquesta conclusió no ha estat tasca fàcil, qui ha dit que el camí de les revelacions i l'autoconeixença és fàcil? Malgrat tot, les pistes eren massa evidents i, la meua capacitat d'enunciar-les totes, massa minsa, així que només n'esmente tres:

Addicció a llibres d'autoajuda, teràpies orientals alternatives i budisme de llauna -per ajudar els altres, esclar = Senyor pequé en eixir d'ací a qui fotré-
Pronunciació del pronom personal jo -tonalment imperatiu- cada cinc paraules.
Tendència al pantojisme i figaflorisme exagerat, especialment, quan hi ha auditori.

I és que hi ha gent per la qual el drama i el meliquisme és tota una posició vital....

Amén.

Amb essa de surrealisme

2007-10-28T20:31:00.000+01:00

Amb essa de surrealisme o la crònica de les darreres setmanes, perquè no recorde des de quan es barreja nit i dia que s'agafen de la mà per caminar Eixample avall junts i rebolicats.

Amb essa de surrealisme per prendre el costum de deixar-me sorprendre, que d'il·lusions que acaronen no es pot viure però sí de la complicitat pel somriure a cada conversa de memòria.

Amb essa de surrealisme per acomplir el que a l'agost em vaig comprometre, i portar-ho a terme, que m'encabote, que m'entossudisc, que m'esvara...

Amb essa de surrealisme perquè dine a casa de sogres ficticis i exercisc el meu paper de nora modèlica...

I amb essa de surrealisme per aconseguir, a curt termini, que m'abrace a canvi d'un calbot, que sóc més bona que l'ecumenisme de Turballos i la paranoia de Xixona.

A què sí?

Per Tot Sants....

2007-10-28T19:16:00.000+01:00

Tovalloles de fil, peixet, marisc i cava, postres i estona per pair-ho tot, sense presses ni correres...

Dinar de diumenge, com els d'estiu, com els que tindrem per Tot Sants... perquè baixe a la Fira, i per Tot Sants qui no estrena no té mans.... Fugiré de fer visitetes perquè no m'agraden els crisantems, perquè d'óssets només de massapà.

I, xiquet, se t'emporte, perquè sigues el lligam que em faça tornar, així potser, no estaré ni tant ací ni sentiré que no sóc tant d'allà.

Curs accelerat d'anglès pel País Valencià

2007-10-20T22:16:00.000+02:00

En un món globalitzat, els valencians, ens volem fer veure -i escoltar-. Per això, hi ha qui ha proposat exportar la nostra peculiar visió del món i fer-la universal creant un curs accelerat d'anglés. Amb la correcta aplicació d'aquest mètode garantim la completa comunicació a gairebé totes les comarques del País Valencià. I reclamem, -aprofitant l'avinentesa- la nostra existència no només quan plou.

Take the candle because the procession is long.
Agarra el ciri que la processó és llarga.

As shit by irrigation ditch.
Com cagalló per séquia.

Every rock makes wall.
Tota pedra fa pared.

The fig of your mother!
La figa de ta mare!

That one who is not, does not find himself.
Qui no està, no es troba.

Give the trompa back to the boy!
Torna-li la trompa al xic!

The Mother who goes!
La mare que va!

And the father who comes back!
I el pare que torna!

Take care, don´t scald.
Tin cuidao no t'escaldes.

It rains a little bit, but although it rains a little, it rains enough.
Plou poc, però pa lo poc que plou, plou prou.

Throws more a count´s hair...
Tira més un pel de figa...

Next nothing says the newspaper.
Quasi res porta el diari.

What goes forward, goes forward.
Lo que va davant, va davant.

Good morning in the morning!
Bon dia, pel matí!

And now what are we doing with the stock/hot liquid?
I ara què fem del caldo?

Always the same song!
Sempre la mateixa cançó!

I would like to see you by a little hole!
M’agradaria vore’t per un foradet!

Xe, today are we going to see the gunpowderdisplay?
Xe, hui anem a vore la mascletà?

Reballs how much water is falling down!
Recollons quina aigua cau!

The count of your aunt
La figa ta tia

I shit in the salad sea!
Me cague en la mar salá!

The mother who has give birth!
La mare que t'ha parit!

Go to do the wank!
Ves-te'n a fer la mà!

Ai if you wanted and I left myself.
Ai si tu volgueres i jo em deixara.

The thing has testicles!
Té collons la cosa!

Mal d'enteniment...

2007-10-15T19:26:00.000+02:00

L'enteniment se'm perd a cada glopada i la consciència em queda esvaïda entre miconetes ovalades. Fiblades als polsos i llengua adormida. Temptacions de baixar a cercar els llums fosforescents de la cantonada. Plou i n'hi ha escola i ja no sé si psicomatitze massa...

L'art de psicomatitzar les coses o badallar amb gràcia...

2007-10-11T18:24:00.000+02:00

Un nas orgullosament prominent, unes mans peludes amb dits que recorden els moviments de la tarantul·la, un to de veu que barreja la impertinència i la cridoria d'un mercat. Una gesticulació exagerada i carregada de supèrbia, un voler saber xafarder i molest, desig de ciri en qualsevol "enterro" demostrable en què no hi ha cap diari que no haja llegit, ni cap tertúlia radiofònica que no haja escoltat. Tot és opinable encara que no se li demane.

Expert en obrir portes sense picar també en interrupcions i comentaris estúpids. Alterat per no haver pogut escoltar tot el que voldria, ansietat per saber -interesse o no- i recursos propis de parvulari. Sant màrtir de la línia de rodalies del Maresme, culpable de viure a Arenys i haver de matinar, pregador per canviar guàrdies a primeres hores i obsessionat per les camises horteres dels huitanta. Expert en demanar atenció i ser centre, del que siga, però centre.

I jo que m'he fet experta en fugida i baixar per escales oposades, a cercar una cafeteria diferent cada pati, a tenir milions de papallones encabronades a l'estómac cada vegada que escolte el seu to de veu, a recordar-li cada dia que si no parle amb ell és perquè no el suporte, que no isc de farra cada nit, no, que aquesta mala cara me la provoca ell i què... recollons marxa sendra i entra R...

I sí, R. em provoca mal de cap migranyós i ganes de vomitar, intencions d'espenyar-lo per les escales o prometre un aprovat a una banda llatina de l'institut per fer-ho.... I ahir vaig aconseguir el meu rècord: en una hora compartint espai només vaig obrir la boca per badallar.

[Per cert.... i canviant de tema, feu una visiteta a aquesta pàgina:

Arquitectura i altres coses ]

9 d'octubre...

2007-10-09T07:56:00.001+02:00

Encara es fa estrany, treballar un 9 d'octubre....
moltíssimes felicitats a tots
i
bona Diada!

Les hores de la setmana...

2007-10-04T20:48:00.000+02:00

Conte les hores perquè acabe la setmana com he contat estacions de metro camí a Montbau cada dia, com he contat onze pisos en aquells ascensors atrotinats sempre massa plens de gent.

Conte les hores perquè acabe la setmana, perquè plou i hi ha escola, perquè plou dins i fora i perquè quan ixes les fulles cauen com llàgrimes i mai no m'ha fet gràcia la tardor i a Barcelona la tardor es nota més.

Conte les hores perquè acabe la setmana, perquè estic desconcentrada però tinc l'esperança de demà estar-ho un poc menys, perquè no puc dormir, perquè estic esgotada, i no em queda veu.

Conte les hores perquè acabe la setmana perquè potser he ficat la pota, perquè ja puc afirmar que sé trobar a faltar i perquè lamente ser sovint tan orgullosa.

Disculpem magnificient Eol...

2007-09-25T21:35:00.000+02:00

Torne a psicomatitzar les coses... i estic tot el dia bascosa i queferosa, ja li he dit a Carletes que si espere criatura ell és el pare perquè no he vist cap més home en tot l'estiu... s'ha espantat, s'ha senyat i se n'ha anat a prendre l'aire.

Aire, aire, aire.... ara en fa i, gràcies a la divinitat, fresquet... Senyor Eol, congelem les idees de pardal que tinc últimament i, si la vostra magnificiència no té cap inconvenint congele també l'acollidor-pesat-perseguidor-atabalador-i-ravalero que tinc per company.

Amén.

Perjudicacions...

2007-09-23T21:41:00.000+02:00

Quant més pense més oblide, quant més està menys falta em fa, quant més racionalitze més irracional em torne. Si em parla faig com que escolte perquè encara sóc educada, perquè jo de paraules poques, perquè es gasten, es malbaraten i els cau la significança a cada fonema. Quines converses, Jordi, quines converses, que ens demanen les llengües enrevessades de matinada...

Mentrestant, encara somric imaginant-te aferrat a la cadira de la vermella que a aquelles hores pot ser més còmoda que qualsevol butaca.

Per moltes més perjudicacions.... salut!

Setembre...

2007-09-02T20:02:00.000+02:00

Agost ha esdevingut un mes invisible al meu calendari i setembre m'assetja de tal manera que lamente no poder denunciar-lo per obtenir una ordre d'allunyament permanent.

Setembre té aquell caràcter de renovació que té el gener: setembre per fer neteja, per aprofitar les ofertes dels col·leccionables, estrenar llibres i llibretes, carregar de bolígrafs l'estoig que encara no he perdut i organitzar llistats amb noms que en unes setmanes no em resultaran tan exòtics.

Demà comence i encara no sé de quines tasques me n'hauré d'encarregar, això d'Atenció a la diversitat sona a al·lienígena venint d'aquell barri, prepararé la granera per si de cas... I mentrestant, aprofitaré els passadissos sense feromones i els cafés de més de mitja hora al baret de Marcial...

Que la força m'acompanye....

Fardatxo...

2007-07-23T00:50:00.000+02:00

Quan era xicoteta m'agradava molt escoltar les històries que explicava mon pare, la cova de les meravelles, el salt, Montcabrer i la Serrella.... són històries de serra i de coves, salts d'aigua i de les bestioles que les habiten, històries de raboses, porcs senglars i fardatxos...

Jo no he vist mai un fardatxo per la serra però mon pare explica que ell ha vist com un d'aquests animalons deixava les dents marcades al ferro d'una via de tren. Així que l'existència, per mi, no deixa de ser llegenda urbana, per això quan la setmana passada em van explicar la història del fardatxo despistat em vaig fer un fart de riure...

I la cosa anava més o menys així: a la fruiteria de la Rambla van començar a descarregar caixes, quan de sobte un fardatxo va eixir d'entre les bresquilles... així que la senyora, amb més sang gelada que la bestiola va decidir tancar-lo en una caixa de fusta. Després, sense saber què fer amb ell, va telefonar la policia municipal perquè vingueren a buscar-lo... i pocs minuts més tard quatre cotxes amb sirena posada van bloquejar el carrer i van entrar a l'establiment disposats a exercir tota la seua autoritat possible.

- Bon dia, el teniu ahí tancat en aquella caixa.- va dir la fruitera espantada per la situació.

- Però señora, ¿cómo ha podido meter el borracho ahí?

- Qui ha dit que siga un borratxo? Jo només he avisat que tenia un fardatxo...

I és que segur que a la centraleta de la policia municipal no hi havia ningú a qui li explicaren històries de fardatxos quan era xicotet...

Personifique...

2007-07-22T01:50:00.000+02:00

No gose a personificar la teua misèria perquè si ho faig pose nom i cognoms a la meua...

I prenem el bany de nit fora de mirades curioses i llums estridents amb el cel encatifat de llàgrimes i sospirs de mar en cada onada. Sentir la teua veu no m'apaivaga, jo que pensava que podria omplir els buits amb altres veus, jo que pensava el silenci m'ompliria. I t'escolte per no sentir-te ara que ja no paga la pena penedir-se pels fets, ara que ja no paga la pena penedir-se pel no dit. Mentrestant, romans com a remor, com les restes de la marejada, com la imatge que em dónes simulant els mateixos paisatges.

I t'he de deixar anar a poc a poc, como sempre fas, sense pols ni rebolica, així com ets, així com simules ser...

Aquesta nit, que si personifique la teua misèria pose nom i cognoms a la meua...

Conyac...

2007-07-18T00:04:00.000+02:00

El meu inquilí m'ha informat de la visita... deu ser que dec un conyac, encara que ara pense que a casa no en tinc cap i, pensant en enteniments tocats, deuria fer-me'n amb alguna ampolleta per a casos d'emergència.

I sí, he fet un acomiadament a la francesa fins finals d'agost, la darrera setmana a Barcelona ja me'n pujava per les parets... i és que no sé estar-me'n sense fer res per molt trista que semble la frase. Ara reprenc vida, cervesetes vora el mar, grills i granotes, conduir..., com trobava a faltar el cotxe i Carletes, i Alfons, i Núria i Elo i Lliris, i que em demanen què vull de dinar i les torrades per esmorzar i eixir a fosques i llegir sota els arbres...

Alfons -que no bada- te'n dec una...

Llengua de serp...

2007-07-09T11:53:00.000+02:00

I el senyor dimoni emplomat somriu amb ulls de cadell mentre fa com si pujara a un escenari fent tremolar el mateix Albert Pla, i senyor dimoni emplomat ni dorm ni deixa dormir i, somriu sense tenir ulls de serp, que de serp només tens la llengua, i unes dents que per sort que no estan enverinades.

Amanita...

2007-06-27T20:04:00.000+02:00

Mart, tan roig i caòtic, va esdevindre pell i ossos, quan encara el sol no escalfa gaire. Esperes assegut i repenges el teu pes a la cadira fent-me veure que no és a mi a qui espera. Com si jo encara esperara alguna cosa... Tinc les claus de tots els panys, les tinc totes excepte una. No me la demanaràs ara, veritat? ara que només em dónes cadenats sempre que la teua memòria em necessita.

Esperes en torns de quatre, com jo esperaria si no haguera eixit ni l'11, ni el 28, ni el 33, ni el 46, ni el 53... Tens la clau i jo la física quàntica, tu els ulls que no miren per no veure i jo el somriure pels altres.

...hi ha qui naix sota una amanita i ja no pensa que quan besa granotes esdevenen prínceps...

Sense casualitats...

2007-06-26T22:01:00.000+02:00

Acabem la setmana, que ja toca... que ni l'11, ni el 28, ni el 33, ni el 46, ni el 53... i és que a mi, mai m'ha tocat la flauta ni de casualitat. Abandone lectures i defenses i aconseguisc la garantia econòmica de juliol amb Dones i literatura. Tinc la setmana farcida de reunions estúpides i promeses de continuïtat. Psicomatitze l'estrés: estic malalteta i drogada a antibiòtics i analgèsics.

Em diuen que paciència i jo dic que potser seria millor prou... massa mesos, massa temps, massa poca clarícia... Ara, després de tot i de tots, només estic cansada i queferosa, potser torne al sud abans, allà m'esperen.

D'arts i ciències...

2007-06-18T21:33:00.000+02:00

I nosaltres que havíem tractat de portar l'assumpte amb discreció diplomàtica ens hem trobat una caterva de llepons a la república: que si es van bufar, que si van estar a la zona gai del llit del Túria, que si van plorar de por, que si els vam comprar cubates, que si vam estar al carrer Cavallers de bars, que si vam participar en correres nocturnes...

Xiquets, xiquets... que una té una reputació davant els presidents de la República i negaré qualsevol acusació de fets il·lícits, festius, alcohòlics i voyeuristes. Però a qui se li ocorreix gravar-ho tot en vídeo? Mireu que menjar-nos la cinta en públic mentre correm pels passadissos pot resultar del tot inapropiat i carent de gràcia. Així que, abans que les notícies subversives s'escampen més, hem establert un estat d'excepció i hem determinat una comissió censora amb càstigs exemplars de l'estil: mil cinc-centes línies perfectament cal·ligrafiades que exposen la nostra innocència.

Que la misericòrdia ens empare...

Piules i masclets...

2007-06-17T20:25:00.000+02:00

Abastiu de piules... que la traca comença i la sendra vola... que estic farta, que vull aire...

I després...

allarguem els dies i acurtem les nits, fem rituals màgics amb olor de romer i timó i cremem les lletjors dels dies foscos. Aprofitem que som òrfens de criatures i ulls per fer revetles cada dia i que la llum ens desperte, sense portades, si és que ja n'hi ha voreres posades. Treiem-se la pell de serp i deixem-se engolir pels somriures, que el temps passa, que el sol crema.

Senyor pirotècnic...

2007-05-30T00:14:00.000+02:00

Senyor pirotècnic, ja pot escomençar la mascletà....

I de sobte, esclafit de petards a la primera planta... fum, pólvora i un girigall de criatures intentant escapolir-se per la porta. Després mossos, escorcolls, misteres i un altre dia divertit a Collblanc-Torrassa, perquè diguen dels valencians... si és que hi ha xiquets que porten la falla dins.

Complicat...?

2007-05-28T18:30:00.000+02:00

Màquines enverinades o mecanismes manipulats per dimonis emplomats que sempre furguen allà on no deuen. Mesures mil·limètriques de llàgrimes i somriures on tot es guanya, on tot es perd, on tot tupa, on tot acarona i, on sempre, part del contingut es queda escampat pel camí. Càlculs inexactes i variables que només certifiquen la certesa d'un risc i la promesa d'un avantatge que potser, mai no arriba, però i si...

Consells gratuïts, per dir-te que no passes pena i que et recalibres..., que la lluna sempre amaga una cara, i que jo no tinc l'obligació d'entendre física quàntica. Que les millors respostes són no preguntar-se per què i que hui bufa de ponent, demà de gregal. Ni res és per sempre ni tot és per mai. Vocables amb aroma de roses o de pixum... què més fa? són meus i teus i d'ell i , com diria aquell que tu saps.... ho faig per què vull.

[Tot sempre és relatiu: un mal vent o una calbotada no pegada. Somriu, xiquet, somriu]

De qualitats...

2007-05-21T21:59:00.000+02:00

Jo sempre era de les que deia: Fes-me el que vulgues... ara, que ja sóc fadrina, m'he tornat un poc més primmirada i exigisc uns mínims. I sí, reconec que el que importa és la qualitat, unes mans destres i les idees més o menys clares, encara que no faig fàstics a la improvisació i a la imaginació, sempre que em donen una miqueta de seguretat.

Així que hui, he pensat que ja tocava, que ja en feia mesos i que una té necessitats bàsiques per cobrir, encara que no ho semble. I és que arriba un punt, on tu soleta no t'ho pots fer com cal, que necessites ajuda, i ja que pagues que t'ho facen com t'agrada.

He anat al centre, i el lloc té el punt de discreció necessari per relaxar-se. He de confessar que sempre em fa una miqueta de por, sobretot perquè solen ser persones desconegudes i, sincerament, no és pla de muntar un numeret... però, ja se sap, en qüestió de sentiments, una no pot manar ni controlar, per molt mecànica que puga semblar la cosa.

Al final, no ha estat tan malament, i m'han trobat una marca de naixement que feia molt de temps ningú no em recordava que tenia... l'únic el de sempre, i és que les perruqueres no entenen allò dels dos dits...

Pistes...

2007-05-20T16:39:00.001+02:00

I em dol dir que mirant amunt ja no trobaràs lileres per això, et deixe un bocinet de finestra...

Casa de nines...

2007-05-16T23:33:00.000+02:00

Tornar a casa a poqueta nit i mirar les balconades, carrers mig buits, gent sense presses, poc trànsit i balconades obertes.... fa goig. Només falta sentir l'olor de mar... i és que Barcelona no en fa.

Llums acollidores i febles, papers, coloraines i taules que es paren i desparen, escenes quotidianes i pausades, espais i "aspai". Sostres alts, bigues -sense tèrmits, espere-, finestrals com aparadors per als vianants. Taulells, mosaics de vivències.... i si aquelles parets parlaren...
I si ho fera jo?

Jo volia una casa de nines...

Gràcies...

2007-05-13T20:10:00.000+02:00

Moltíssimes gràcies per la sorpresa, sinó hui haguera sigut més llarg que un ciri sense flama...

De blogs... -a la lluna de València-

2007-05-08T21:42:00.000+02:00

Es nota que hui no tinc ganes d'estudiar, però sincerament, qui en té? Així que hui he estat fent visitetes a cases alienes -tranquils que no parlaré de vosaltres..., de moment-.

Un món curiós, això de la blogosfera, Déu i deeses de vocables públics, misteris desvetlats entre comentari i comentari, moltes fantasies i molt poca vergonya -en el bon i mal sentit de la paraula-. Visites, baralles públiques i privades, suplantacions de personalitat... curiós, curiós.

I és que de blogs se n'obren i se'n perden cada dia. Procés vital i natural. Quan comences tot és molt novedós i, si em permeteu la comparació, gosaria a dir que els posts són com el sexe: hi ha qui té la sort de tenir-ne cada dia, hi ha qui només en té dissabte, si s'escau, i hi ha qui esporàdicament sent que té una aventureta -memorable o no- per explicar.... Amb el temps, acabes pintant-te les ungles, tenint moltes migranyes o amb una regla per setmana... Crisi en blanc, res o massa a dir i, el famós què diran si escric això?

Hi ha qui quan escriu s'ho pren com un exercici de maneta -entendre maneta en el sentit eròtico-festiu de la paraula- . Aquesta gent té una clara tendència voyeurista -això no sé si ho he escrit bé- i ja se n'ocupa de deixar petjada ací i allà per anar publicitant-se -com als anuncis curts dels diaris-. Hi ha qui, malgrat el temps, encara manté aquella distància del primer dia i, hi ha blogs, que sé que existeixen però que no llegiré mai.

Però sí, dies com hui, que no tinc ganes d'estudiar reconec que passe molta estona remenant blogs i és que alguns en tinc de fixes. Voldria passar les adreces, però m'haureu de perdonar per no fer-ho: potser els autors no volen, potser jo no vull contribuir a les seues campanyes de màrqueting -que alguns de publicitat en saben molt-.

Parlant d'aquest últim grup..., n'hi ha un de ben divertit i no perquè siga còmic, i és que s'ha de tenir collons per explicar el que s'explica i publicar-ho amb imatges pròpies. Flipe...

Peter Pan...

2007-05-05T21:25:00.000+02:00

I Wendy ja no vol saltar amb Peter per molt que ell li allargue el braç. Per això, hui prefereix quedar-se mirant les violetes de fulles envellutades, hui que no ha plogut ni dins ni fora [...].

I isc al menjador i busque un lloc per seure entre els quaderns que ho cobreixen tot, el sol que entra per la finestra deixa entreveure partícules ballarines de pols que acabaran per deixar-se caure i li permetran fer dibuixos en les poques superfícies que romanen buides. Els seus dibuixos sempre són recargolats, cercles i corbes sinuoses. No permet que ningú els esborre. Tu ixes del bany, i jo no recorde que et quedares a dormir anit, no recorde tantes coses, que aquest detall, francament, no importa. T’acabes de dutxar i fas la seua olor, tens la pell blanca i delicada i l’aigua te la torna una mica transparent. Què hi ha sota la teua pell?.- em pregunte sovint....

[...] Però Wendy ja no espera que la troben perquè ja ha saltat massa dies fugint dels pirates i, de corsaris, ja en té prou. Hui que no ha plogut ni dins ni fora, hui que només hi ha hagut notícies esborrades de memòries perdudes. I silenci, quan tots criden hui. Hui que els carrers estaran plens.

D'aires i perspectives...

2007-05-01T16:48:00.000+02:00

Malgrat l'oratge i les circumstàncies, he deixat passar els dies molt bé. Sol, pluja, caloreta i fresqueta. Dormir, no he dormit gaire, i és que m'he tornat una matinera d'aquelles que abans tant criticava, tot i això, tinc millor color que fa una setmana i ja no conte pigues de matinada.

No hi ha més estupidesa que sentir-se estúpid i em sembla que l'aire de Santa Faç que va arribar fins Barcelona, se n'ha tornat a baixar sense fer pols ni rebolica. No sé si serà cosa de l'Èxodo, però part de culpa en té.

A banda d'això, a banda de les radiografies i, a banda dels cafés amb gel i llima, ahir va passar a millor vida el meu ordinador vellet, quan la Marta no va tenir altra idea que deixar la torre damunt una paperera que, fins que no es va gronxar, no va saber que era basculant... amb la feina que ens va costar el trasllat a Sagrada família i les respectives escales que patim ella i jo. I el pitjor no va ser que després d'engegar-lo donara missatges estranys... és que tampoc vam poder configurar el router inhalàmbric que es va comprar després de recórrer tota la Ronda Sant Antoni amunt i avall...

En fi, perspectives per aquesta setmana: superar el dia de hui que ja està entrant-me la negror de pseudodiumenge, mirar si organitzem el viatge de quart per escapolir-nos els crèdits de síntesi, anar a buscar les sabates que he encomanat, visitar la metgessa-termimàtrix perquè em diga com de fotut tinc el coll, i fer-li un poquet la pamplineta perquè diga les paraules màgiques: Vols una baixa?

Café...

2007-04-29T21:28:00.000+02:00

Malgrat l'oratge, café amb gel i llima i tres quarts de solet.

ACPV Convoca una concentració a La Carrasqueta...

2007-04-26T17:28:00.000+02:00

Polítics, sindicalistes, escriptors i personalitats del món associatiu donen suport a la mobilització i confirmen la seua assistència.

El govern valencià ha notificat a Acció Cultural del País Valencià que dermà divendres 27 d'abril, a les 11 hores, tancarà el repetidor de TV3 que l'entitat té a la Serra de la Carrasqueta, al terme municipal de Xixona.

Aquesta mesura es pren després que el Jutjat del Contenciós-Administratiu d'Alacant autoritzara la Generalitat Valenciana a accedir a aquestes instal·lacions, en una decisió totalment oposada a la que ha pres el jutjat homònim de València. Com informàvem fa uns dies, la jutgessa de València va negar l'autorització a entrar al reemissor que ACPV té al Mondúver, prevista per al 25 d'abril al·legant que aquesta mesura provisional contradeia drets fonamentals, com ara el dret a la llibertat d'informació o la pluralitat informativa.

Tanmateix, la responsabilitat última de fer efectiva aquesta autorització, contrària al sentir de la gran majoria de la societat valenciana, la té la Generalitat Valenciana. Igualment, i malgrat les declaracions del conseller Vicent Rambla a favor d'un acord de reciprocitat entre els governs valencià i català, la decisió de tancar demà el repetidor de la Carrasqueta demostra la nul·la voluntat del PP valencià per arribar a un acord amb la Generalitat de Catalunya efectiu i positiu per ambdues parts.

Davant aquesta situació, ACPV no pot, per responsabilitat cívica, mantenir-se passiva. Per aquest motiu, i davant aquest greu atemptat als drets fonamentals dels valencians ni valencianes, ha convocat una concentració demà 27 d'abril de 2007, a les 10 del matí, a les instal·lacions de reemissor de la Serra de la Carrasquesta.

L'objectiu: deixar palesa la indignació de milers de valencians i valencianes que veuran restringits els seus drets més elementals, com ara el dret a la llibertat d'expressió i a la pluralitat informativa. Representants polítics, sindicals, culturals i cívics han confirmat la seua presència.

[ACPV]

Ja n'hi ha prou...

2007-04-25T07:52:00.000+02:00

Destrucció, hipocresia, corrupció, desgavells, amiguisme, despotisme, impunitat... "Ja en tenim prou" és una pel·lícula col·lectiva que sorgeix dels col·lectius i moviments socials del País Valencià. El llargmetratge format per un grapat de curts denuncia la gestió del PP amb la intenció de mobilitzar la societat valenciana per traure'ls de la Generalitat en les properes eleccions autonòmiques de maig de 2007. Exposa amb mirada crítica la situació actual del País Valencià.

[Espai País Valencià]

Tu i jo tenim una història...

2007-04-23T21:13:00.000+02:00

Tu i jo tenim una història que s'escriu amb les mateixes lletres i, per molt que s'empenyoren els lauzengiers, jo deixaré que entres cada nit per la meua finestra i no t'acomiadaré quan despunte l'alba per arrelar-me a allò que compartim.

Tu i jo tenim una història i, les històries més boniques són les que no s'expliquen, són les que s'escolten, les que s'oloren, les que es mengen, les que es canten i són que es viuen. Les històries que tu i jo tenim ens fan passejar i perdre's, descobrir i redescobrir, i ara un gessamí, i ara la tarongina...

Tu i jo tenim una història i la recordem sovint des de diferents perspectives i, per favor, dóna'm la mà que t'agarre fort, ajuda'm, que em necessites. Vine, seu, mirem el pont de mar blava i volem la milotxa. Pren l'aroma de pólvora i de roses, batega com dolçaines i gralles... i espera'm, que jo t'espere...

Al-Azrak...

2007-04-22T18:08:00.000+02:00

El que es pensa, el que es fa, el que es diu, el que se suposa, el que s'intueix, el que se suggereix, el que es pot, el que es somnia, el que amera l'ànim, el que es veu, el que s'amaga, el que se sent, el que es vol, el que es pregunta, el que no es dorm, el que s'intenta, el que l'orgull permet, el que l'enteniment capgira, el que la irracionalitat mostra, el que fereix, el que entra per les orelles, el que es tasta, el que es plora, el que es pensa en subjuntiu, el que arriba, el que s'idealitza, el que es somriu, el que es justifica, el que s'ofereix, el que es taral·leja, el que es furta, el que s'apaivaga, el que s'acarona, el que s'analitza, el que s'erra, el que es calla... i tot això hui mentre amb sinuositat arriba Al-Azrak...

Set estels...

2007-04-16T23:32:00.000+02:00

Set estels del colze al muscle que il·luminen ma finestra i portes obertes perquè isques i portes tancades perquè no entres. Cronologia d'una troca que de memòria podria dibuixar-te i mentrestant t'espere ací, seguint la madeixa dels teus fils embolicats als meus turmells...

Dimarts de passió...

2007-04-10T21:25:00.000+02:00

Dimarts de passió perquè sí, perquè alçar-se prompte hui ha estat un patiment, perquè jo devia ser l'única que feia mala cara i perquè hui ni estava ni estic per bromes... Deu ser que encara no he passat la fase de posar-me tot allò per acabar-me d'esfonsar... perquè si algun vici tinc són cançons tortura... i, evidentment, no parle d'Alejandro Sanz -que és altra tortura, però d'altre estil-.

Dimarts de passió perquè sí, perquè què millor que una espentadeta quan realment ho necessites així que existint Tracy Champman i Antonio Vega jo ja vaig ben servida, perquè aquells de cançons depriments en tenen una bona cabassada. Si la cosa no és massa greu, fem un parell d'Adriana Calcanhoto, però això sí, només del tipus Devolva-me o Vambora... que si posem el Vamos cantar Caetano ja no s'hi val.

Però encara millor que una cura d'oïdes és la cura de son, si Morfeu ho permet, que anit el punyetero va decidir eixir de mona i em va tornar a les xicotetes amb una energia tan brutal que vaig pensar que s'havia injectat directament Red bull a la vena -i sóc conscient que és llegenda urbana que tinga efectes tan perniciosos, però com que és el meu Morfeu i és la seua festa, em permetreu la llicència-.

Així que semble haver eixit directament del Amanecer de los muertos, m'he deixat les ulleres a casa, he fet tot el dia la gorromina amb els companys arrossegant-me per cafeïna i quan he tornat m'he polit de Jaume I a Ramon Muntaner i és que això són hòmens i no el que para per ací.

I... sabeu què? que hui no m'importa que Morfeu no vinga prompte, que ara millor m'acompanye del Leònides i l'escolte una vegada més allò de dir: Spartans! que una veu com aquestes -cal la versió original- em fa retornar de la zombiegüitat.

Dilluns de mona...

2007-04-09T20:26:00.000+02:00

Hui tot fa gust de diumenge encara que no hi haja dominical al diari.

Ha plogut i ha fet sol i supose que totes les bruixes s'hauran pentinat... i dic supose, perquè per molt que he guaitat per la finestra no n'he vist cap ni una. Demà tampoc acabaré a les onze com els dilluns i no he fet els deures. S'ha buidat la casa i ho note, els castells de cartes se'ls ha emportat una bufarada d'aire. M'he comprat un faristol i he deixat el diazepam -hipocondries diverses, podríem dir-li-. Hem gastat la maquineta i m'he quedat sense Cerol..., això vol dir que espere tenir visita aviat per cobrar-me la pensió amb licors foscos i espirituosos.

I el que més ràbia em fa: aquest any no li he esclafat l'ou a ningú... malgrat que ganes i candidats no me'n falten...

Oratge...

2007-04-03T15:06:00.000+02:00

Realment no vull saber el teus secrets, em falta curiositat i em sobren problemes encara que tu t'empenyores en "problemar-te'm". I és que te n'aprofites -i mira que ho sé- perquè darrerament estic ennuvolada i triada com l'oratge.

Manso...

2007-03-26T16:33:00.000+02:00

Hi ha determinades coses que em costa moltíssim fer... encara que faça bromes, una d'elles és anar al metge. Molta conya amb Manso i ara que tinc el paperet de la citació a la mà em fa mal tot. He de confessar que he pujat les escales tremolosa fins el segon pis i, finalment, quan m'ha tocat el torn, he pogut articular paraula en "valenciana prosa": Cita pel metge?

El pitjor del metge, i això és intercomunitari, és la gent que espera... d'aquesta gent podríem fer una acurada classificació que resumiríem bàsicament en:

Els avis, que pràcticament viuen a l'ambulatori, i fan allà la tertulieta que deurien fer al bar mentre juguen al cinquet i al dómino. Els avis són experts en treure receptes: alguns tenen una farmaciola tan ben nodrida que podrien preveure les malalties de tots els seues descendents durant tres generacions. A més a més, pateixen la síndrome de presumir de malalties i, això, és morbós, eh?. Si fóra una torre a Calella jo ho entendria, però per pixar més vegades durant la nit com a conseqüència de la pròstata... Per cert, un dia una parella es va jugar l'herberet amb les analítiques del sucre....
Les mares que tot ho saben, que no entenc per què fan perdre el temps al metge si quan entren ja li diuen: Mira, tinc el dinar al foc, he d'anar a la fruiteria, recollir el Jonathan i aquesta tos de la Vanessa només li la lleva el Paidoterin, així que escriu ràpid que quan isca tot l'IMSERSO, col·lapsaran la farmàcia.

I clar, jo estic allà asseguda, mirant l'etern cartell de la infermera fent shshshshs... i posant-me malalta per moments, perquè si estic allà... és que una mica fotuda estic. I que conste, que tot açò ho faig perquè estic mentalitzant-me que demà he d'anar al metge.

Síndrome post avaluacions...

2007-03-22T21:17:00.000+01:00

El millor després d'una avaluació és fer una birra per fomentar la idea de què tots els profes tenen problemes d'alcoholisme i què millor que anar-hi a un barutxo d'aquell barri. L'únic inconvenient és que el pla d'entorn a l'Hospitalet encara no està aplicat adequadament i has d'intentar saltar les panderaes de gossos amb més esforç que si feres una carrera de tanques.

Un cop arribes al bar te n'adones que hi ha un ésser indescriptible amb el peu dalt la barra fent una mena d'exercicis de pilates -mai he sabut que és això però em fa gràcia posar-ho-. Jordi diu, i ell és d'educació física, que això ell no ho pot fer, jo per si de cas dic que no ho intente, bàsicament, per no perdre la poca dignitat que em queda. Després una xineta amb colaus massa mangueros per la seua edat porta unes olives i ens fem seguits tres tercios.

Tornant al metro me n'adone que vaig un poc torta i que millor no trobe ningú que em conega... I ara que ja estic a casa, i passe de continuar amb el Curial, somric pensant que ja tinc cara de divendres, que porte dos setmanes sense cap de setmana, que no pense pegar ni brot, que estrenaré la maquineta que m'he comprat i si algú es digna a traure'm me'n vaig de bufera... que ja toca.

Xirimita...

2007-03-14T21:32:00.000+01:00

I no és que estiga tornant-me xirimita, ni que el veí tinga un equip de so tan brutal com per fer tremolar el meu llit, tampoc és que veja massa pel·lis de por, ni que entre en cap fase REM... però de fa una temporada algunes nit em sacsen el llit. Si les sacsadetes foren cosa de dos, encara, encara soltaria alguna parragrafada bucòlica i pastoril, però el cas, és que a el/la cosa etèria que ho produeix no es deixa veure. Que somnie molt? Doncs, sincerament no ho sé, fa segles que no recorde un somni. Que ho faig jo mateixa? No sé, no sé.... Per cert, això serà motiu de baixa si ho explique a la metgessa o em posaran una camisa amb corretges d'un blanc trencat preciós?

El cas és que estic estressada, em fa mal el coll -no la gola-, la primavera no em prova, la setmana que ve són avaluacions, intente estudiar per oposicions, la iaia ve el cap de setmana, vull castrar les criatures, he dinat llenties quatre dies seguits i no funciona el SAGA!

[Per cert, feliciteu el Xavi que ja és "dotor".... -encara que això ja ho era una miqueta abans-]

Xifrada condicional...

2007-03-04T20:19:00.000+01:00

Si no fóra perquè em mires em despullaria cara la finestra i et deixaria contar-me les pigues.

Si no fóra perquè sé que tens un astrolabi deixaria caure peça a peça sense cap mirament.

Si no fóra perquè em pentines lluiria encara aquests cabells desendreçats a totes hores.

Si no fóra perquè m'apagues el llum entendria que potser només vols amagar-te.

Dimarts, 13 de març...

2007-02-27T18:31:00.000+01:00

13 de març i dimarts... i, fins llavors, ni fumar, ni cervesa, ni música, ni xafardejos, ni telefonades, ni converses, ni nosaltres... i encara et queden quinze dies.

[T'enyore.]

Dinar...

2007-02-22T20:21:00.000+01:00

Quedem per dinar dilluns?.- Va deixar caure. - Tu no treballes de vesprada i jo la puc tenir lliure.

Una vesprada? Això és una eternitat.- va dir irònicament.

Regale entrada...

2007-02-18T13:15:00.000+01:00

Fa temps que pense en una baixa -pensar no seria un verb apropiat millor maquinar, desitjar, suplicar, somniar, o obsessionar-se-, però quan arriba dilluns i toca el despertador a les sis del matí sempre acabe alçant-me, dutxant-me, vestint-me i agarrant el metro...

Els meus plans per assolir l'objectiu són variats:

Anar a Manso i seure amb els üelos carrasperos per ensumar esternuts.
Deixar-me caure escales avall per regirar-me alguna cosa.
Posar-me talons.
Provocar el niño Guevara dient-li cognitivament limitat en clar i pla.
Demanar-li Eva que em pinte una ferida sagnant al cap.
Aconseguir que alguns dels amics que estan de baixa m'envien un kleenex envasat al buit farcit de bactèries...

Però quan em propose passar a l'acció tot són entrebancs -bàsicament ètics i morals-... i he de recórrer a allò de: El treball dignifica per donar-me ànims.

Llavors divendres, per primera vegada de fa molt de temps, vaig pensar que la sort estava de la meua banda quan vaig eixir de la feina i vaig començar a trobar-me congestionada. Va ser una mena de rampell il·lusori ja que dissabte amb la pluja es va desencapotar-descongestionar tot, i em va vindre al cap allò de: Sempre plou quan no hi ha escola.

I hui, per si encara algú dubta de la meua mala sort, em telefona Sílvia i Pau, per dir-me que han d'anar-se'n d'urgència a València ara mateix i que han de donar-me les entrades del concert de demà... així que si alguna ànima caricativa vol acompanyar-me a veure els The long winters a l'Apolo ... que em faça un xiulitet que regale entrada.

Batalla harmònica...

2007-02-11T13:13:00.000+01:00

Prepare una tassa de te i busque en els armaris de la cuina la sucrera, ell mai no desa les coses al mateix lloc, opina que és seguir unes convencions estúpides i que nosaltres som intel·ligents per trencar-les. Sovint té idees originals i complicades, potser per això no puc desfer-me’n d’ell, necessite aprendre, necessite catalogar-lo, necessite entendre el seu món caòtic on cada cosa ocupa el lloc de l’altra creant una mena de batalla harmònica. La cuina és plena d’ampolles buides, contenidors maragda que contenen restes líquides de robins. La pica sempre és plena i la nevera sempre és buida.

Instint maternal..?

2007-02-03T14:33:00.000+01:00

I el "niño" Guevara continua molestant-me, dijous em va fer un blocatge i em va deixar estampada contra la paret... Després va tornar a intentar fer-me una espentada quan no em va rotar deixar-lo eixir al passadís. El "niño" Guevara va continuar durant cinc minuts intentant treure'm de pollegueram, ho feia barrejant vocables amb una mirada tendrament amorosa que li feia eixir espurnetes de foc pels ulls i perdigons pels queixals. I quan vaig començar a tenir visions meues estacant-li el clarió i el bolígraf... vaig pensar que millor fer-lo desaparéixer de la meua vista i enviar-lo que l'aguantara altre a la sala d'expulsats. Adéu Richard que t'aguante ta mare. Explicar-ho als caps de la República? Inútil...

[Així que millor omplir la nevera de cervesa i pregar per agarrar algun virus que em permeta una setmaneta stand by -cosa sincerament improvable per la meua capacitat de només emmalaltir quan plou o no hi ha escola-. ]

I quan acabe dijous la feina, pense que estaria bé tenir un moment d'esbargiment, anar al cinema i deixar-se envoltar per faules i foscors. Primer em fan esperar a l'eixida del metro, després entre en fase d'hipotèrmia i, després de la pel·li -com que encara tinc fred- fem unes copetes. El pitjor que em va passar per acabar el dia és que després de tercera cervesa comencen a parlar-me de conceptes com família, caseta en poble, jardí i.... xiquets. Comence a esgarrifar-me i tinc un tic involuntari a la cama com a conseqüència dels nervis... visualitze un "niño" Guevara quan arribe a casa, no m'ho trac del cap.... I no, realment no crec que tinga instint maternal -si és que això realment existeix-...

33

2007-01-28T20:32:00.000+01:00

Aquesta setmana Alfons i Xavi fan anys... entrem en la setmana dels 33, en la setmana dels aquari, en la setmana dels amics que més m'estime...

I quan ENS pense, em ve al cap: Ford fiesta blanc, whisky a dojo, Sangtraït, carretera i manta, "toca", ironies, El Forat, Ràdio Futura, amanides amb iogurt, Midnight Oil, cervesa i més cervesa, sobrassada amb sucre, València i Beatles, Rafa o Anthony Perkins, B.E.A. i festes de Sant Joan, Rajoletes i Vespa, el Físic i l'Esteve, Cous-cous, pluja d'estrelles i maria, Ducados?... ara qualsevol cosa fumable light. Festes a casa Víctor -què serà de Víctor?-, cinema als Astòria. Sabrem l'edat de Carles algun dia?Ca'n Pinet i Conca. Dinars a casa dels meus pares i aquell cau tan... Pintades d'ungles a Santa Faç, noces de blau, apadrinaments i separacions de rosa. I Bocairent i Altea, i El Campello i la Font Roja i València i Elx....

Xiquets, xe ... que us trobe a faltar!

Ritmes...

2007-01-15T19:07:00.000+01:00

Mentre tu fas a poc a poc, medites vocables i mesures síl·labes jo voltege mil pensaments alhora i et done la raó en tot el que em dius encara que no t'ho diga. I em posa nerviosa el teu ritme. I et posa nerviós la meua velocitat. I morada amunt i avall, ens trobem sota el rellotge per deixar-me embolcallar per la teua calma, per deixar-te acaronar per la meua tempesta...

De Sant Antoni a Sant Pau...

2007-01-14T21:36:00.000+01:00

Hui m'he alçat amb el peu més esquerre que tinc i, la culpa la té un petard que ha fet trontollar els vidres de la meua finestra. Durant uns minuts m'ha vingut al cap l'atemptat que hi va haver al poble, després..., uns masclets més xicotets m'han fet caure que tot era per les festes de Sant Antoni... Que diguen que els valencians som escandalosos que ja me'n riure jo....

Després, matí típic de diumenge fins que a les dotze he rebut una telefonada que m'ha fet eixir de casa a corre-cuita, aturar el primer taxi i, deixar-me portar a l'Hospital de Sant Pau... Torne ara, amb olor de formol i desinfectant, nerviosa per aquell soterrani d'urgències, pels panteixos dels ocupants de les lliteres del costat, per les agulles estacades als braços amb solucions salinoses... Tinc fòbia als hospitals. I, en aquest, sembla que en qualsevol racó podria aparéixer una monja del XIX carregada de claus de ferro. Però, a mi, em fa molta més por una agulla.

Per favor, no em porteu allà si em pose malalteta...

Ací baix...

2007-01-02T22:33:00.000+01:00

Ací baix s'està molt bé... no fa fred, hi ha molta més llum, hui la lluna plena llueix preciosa, la nevera sempre, sempre, sempre, misteriosament és plena. Tot tranquil, excepte jo, que vaig amunt i avall intentant traure més temps al rellotge per poder veure'ls a tots. Alfons se m'escapoleix - encara que amb un xicon com Ulises jo també m'escapoliria-. Miquel torna demà de Roma, hui hem celebrat l'aniversari d'Elo -amb Quino-, Ire s'amaga a casa de Marian -vomiten totes dues- , Lliris i les seues classes als cadells de Canal 9 -ens veiem demà de vespradeta amb el Cook-, Iris fantàstica després de l'operació -es pot cordar la faldilla!, Núria demà té el casament de Maginah -preparada imitació D&G-, Carletes refotut com sempre -Pixorra on pares!- i Seforeta-nas-de-carxofa -eterna engripada- encara no sap què demanar als Reis. Josep més diva que mai -i més prim, i menys ros, i més sociata-. Tere de psiquiatra -diagnosticada i medicada-. Glòria riu -amb el seu Robert- , Javier plora -sense la seua Glòria- . El Nano amb la bragueta abaixada -o és que no trobarà texans que li tanquen?- , l'irlandés que han obert al poble petat de poble -ahg!!!-. I jo, vaig fent, mentre encara en recupere de la whiskada de Cap d'Any....

Baixe...

2006-12-21T00:57:00.000+01:00

Sis de treta-huit, brot d'esquizofènia, danses de serp, Cosmocaixa, Màrius i trau, malentés de café, El Perfume, Francesca Aubanell, Timofònica, escopinades i balonades, Resham, vins xilens, neu al Cabeçó, sopar-robatori, telefonades-telefonades-telefonades, Vicenç i Guix, Torrassa i prou, Euromed i avall...

Com si ara importara...

2006-12-12T19:41:00.000+01:00

I dissabte em va telefonar a poqueta nit i va vindre a buscar-me a casa. Després vam eixir a passejar rebolicant-nos els muscles del fred. I ens vam clavar a un bar i vam beure Volls fins que ens van fer fora. I vam parlar d'abans i de després i ens vam enfadar per parlar d'ara. Com si ara importara...

I vaig veure la seua cara més lletja amb les seues paraules més dolces i ja no em va vindre de gust trobar res més obert i me'n vaig voler anar a casa. I es va empenyorar en acompanyar-me i vaig caminar ben de pressa per acomiadar-me d'ell el més ràpidament possible. I no vaig voler escoltar com es queixava quan arribàvem a la porta de casa. I li vaig fer un bes i li vaig dir que potser, només potser, ens veuríem a la primavera quan la trementina florisca a Barcelona...

Fil d'embastar...

2006-12-05T19:29:00.000+01:00

Cada vegada estretes més allò que tenim, ara que ja només puc oferir-te fil d'embastar. No t'importa? Ho sé. No m'importa? També.

- Escoltes els rellotges aturats? -

Condueixes malament i, mea culpa, he sigut racionalment inconscient de pujar amb tu sabent-ho. Tres viatges són suficients per marejar-se. Baixe'm ací, continue recte.

Decebre's d'un temps ençà resulta molt menys àrid, això sí, corretgeta... no t'accepte unes normes que, de bell antuvi, només estan fetes per fer-me perdre.

Endevinalla...

2006-12-03T16:48:00.000+01:00

Entra tes i rabiant i ix moix i degotejant...

Irresponsabilitat...

2006-11-26T20:38:00.000+01:00

Quin cap de setmana... tres seguits així i no sé com acabe...

Febra...

2006-11-21T19:54:00.000+01:00

Semblen escoltar-se comentaris cotonats mentre una estranya concepció temporal sura a estones de consciència. Tant o tan poc, dimensionalitat estranya difícilment catalogable. Escolte la meua respiració i m'atabale, ha de ser tot tan sonor? Em fan mal els genolls, però dormir és pitjor perquè la vividesa de les imatges em fan témer allò que veig...

Claudicar...

2006-11-12T13:44:00.000+01:00

Amagat sota ulleres grans i fosques passa estones al matí esperant que isca el sol per adreçar-se a la feina. Assegut amb olors de café i de pastes, amb les cames encreuades amb la bossa plena de paperots i quaderns on desa somnis i alguna victòria a la mediocritat. Música instrumental, jazz del bo sense vocables innecessaris, per inventar històries de sexe i altres existències.

Pren un café tan carregat com el baf que s'apega als vidres de l'aparador. Després es corda la jaqueta i amb passes inabastables ix al carrer per caminar d'esma passeig avall, entre no massa gent, entre no massa vehicles, entre no massa estridències, encara. Les altres presses són les seues i les seues passes esdevenen més inabastables, ara.

Voler el que es vol és renunciar al que es demana i es somniar el que es desitja. Per això, cada dia ell es perd per no trobar-se vençut, perquè la derrota és l'únic guany dels poetes-hòmens que claudiquen...

Sangonera...

2006-11-02T18:22:00.000+01:00

Als centres educatius hi ha aules d'acollida i jo em sent darrerament com si oferira un pis d'acollida també.

Bàsicament un pis d'acollida és el lloc on la gilipollas de torn -jo- li permet a l'espavilat/da de marres establir-se gratuïtament per un període més o menys indefinit. La sort que tinc és que sóc conscient de la meua "gilipolleria" i la desgràcia que tinc és que la gent és tan i tan espavilada que sembla que mai no acabaré de ser prou gilipollas.

Faig favor fa tres setmanes: el primer dia ja expose que això meu és temporal, que comence a buscar pis. Ahir em comunica que només hi serà fora dues setmanes i que té la intenció de tornar després i, a més a més, venir-hi cada cap de setmana. Li comunique que em torne les claus i que tres setmanes és temps suficient per buscar-se la vida, que jo ho vaig fer el mateix dia que vaig arribar. Em fa saber que deixarà les claus al rebedor i hui em trobe que ha desaparegut amb les meues claus. Tinc intencions d'abaixar les coses que s'ha deixat al contenidor de la porta, inclosa tota la remesa de menjar altament ric en fibra que anega la cuina. Pense que sóc gilipollas perquè acabaré per no fent-ho, tot i que si ho haguera fet, ara no podria estalviar-me això d'enviar-la directament a cagar... i és que sembla que no escarmente o tinga una mena de karma especial per anar recollint sangoneres.

Creu...

2006-10-31T00:03:00.000+01:00

I hui t'he trobat a l'ombra del roure fent traços. És una llàstima això teu i meu i em consta, perquè m'ho has dit, que ho saps. Haguera aturat el temps tu saps quan i ja sé que no cal explica res més.

Només creu.
-I ara hauràs d'interpretar a quin vocable em referisc...-

Parle i desparle...

2006-10-23T17:24:00.000+02:00

Manel i Darwin no saben escriure i, mentre Manel em mira desafiant agarrant el bolígraf com si d'un punçó es tractara Darwin em mira atemorit tractant d'amagar-se sota uns ulls massa espantats per demanar ajuda...

La senyoreta barbie-multioperada-talons-quarentona passeja cul i llavis mentre tot al seu costat s'enfonsa entre burocràcies i cursives, programacions i aules tancades. Les reunions semblen situacions prebèl·liques amb tons de veus exagerats, retrets i comentaris fora de lloc per, a la fi, acabar farcits de més i més burocràcia. I a les aules, mentrestant, sobrevivim en aquest gran "centre-acollida". I amb Màrius, en els talladets del matí, parle i desparle.

La finestra indiscreta...

2006-10-13T20:12:00.000+02:00

Ara entenc què és això de la finestra indiscreta i no perquè jo en faça ús o haja tornat a veure la pel·lícula de Hitchcock... sinó per Òscar que passa el dia fent de "ventero" esperant que li done qualsevol tipus de conversa.

Les xarrades poden ser diverses i variades: que si tinc manissetes a les finestres -abans estava tan ronyós que no les veia-, que si els vidres estan molt nets, que què he fet de dinar, que si he dormit bé, que si funciona el bany correctament...

Ara ja he decidit tancar dos portes del passadís que li donaven accès directe a la visió de ma casa però això no ha funcionat del tot, perquè quan ell sent el pany de la meua porta apareix com si l'atzar l'haguera deixat caure al replà de l'escala...

Òscar és un fadrí maniós, advocat i convergent, fill de l'Eixample i nascut i criat a la finca... Té una casa espantosa, farcida de sants i vaixells ens miniatura, sostres de fusta fosca i una cuina xicotiua-xicotiua plena de plantes artificials que impedeixen qualsevol tipus de moviment en tan reduït espai. Vol ser president de l'escala per posar ascensor i arreglar l'entrada perquè la primera imatge és la que conta i no vol tenir una entrada amb bústies trencades i marbre mig desfet.

M'ofereix la seua escala de mà a totes hores, que si vull netejar els sostres, que si vull pintar les finestres, que si necessite posar cortines, que si vull fer aquell vidre tan alt... Per això, patisc cada dia una escena d'allò més recurrent: picar de timbre, fregar metàl·lic i una cara rodona somrient amb escala de mà al muscle.

El pitjor no és que et deixe l'escala cada dia, el pitjor és que vol entrar-me-la ell, com si jo, després de fer una mudança no poguera fer-ho... Llavors entra i mira tot amb molt deteniment, com si tractara d'enregistrar tot el que veu fotogràficament, però... si dur és que t'oferisquen l'escala, molt pitjor és anar a tornar-la. Diumenge passat, em va oferir un café amablement, i quan vaig encetar aquella típica conversa de: quin bon oratge fa... va prémer el botonet d'un aparell que va informar amb veu de noticiari al voltant de l'hora, la temperatura i la previsió meteorològica. No sé com no vaig explotar de riure quan em mirava fixament donant-li tanta importància a aquell predictor.

Jo, jo pensava que al Raval la gent era rareta...

Reprendre...

2006-10-10T20:52:00.000+02:00

Explicaria què ha suposat el fet de fer-te fora de casa, els advocats, les trucades de matinada.

Explicaria què ha suposat l'estrés de visitar pisos i telefonar administradors, immobiliàries i pàgines web.

Explicaria què ha suposat intentar ser coherent per fer caixes.

Explicaria què ha estat l'embolic de buscar caixes, fer-les, pujar-les i desfer-les.

Explicaria què ha estat la mudança, amb paquis fent el Ramadan i les poques coses de vidre que han sobreviscut.

Però em ve més de gust explicar que sembla que he sobreviscut a tot això, que el goig em mata cada vegada que isc al balcó, que el sol ompli el menjador, que només estic a mitja hora de la feina i que no m'angoixe amb el Sendra com abans -qüestió d'espai, supose-. Que Teodora té un racó des d'on tot ho mira i jo uns veïns, molt més freakys que els del Raval, que em fan riure molt i molt.

També em ve de gust dir que no pesen les absències sinó els 78 esglaons. Que només es fa mal quan s'està disposat a rebre'l, que hui bufe jo, demà bufes tu.

I tinc pendent reprendre açò si m'he promés fer-ho amb Òscar... perquè aquest personatge ben segur que s'ho mereix.

Vint-i-dos mesos...

2006-09-24T01:00:00.000+02:00

I mentre un puja muntanyes sense cap més pressió que l'alçada, altra encapsa vint-i-dos mesos en capses de cartró fosc. Ja voldria estar com tu, sense rellotges. Ja accepte, en somnis, visitar-te.

Això i allò...

2006-09-12T22:18:00.000+02:00

Tot açò i tot allò s'acaba i tot açò i tot allò deuria començar ja. Curiositat i circumstàncies. Desitjos, insomni i no tinc gana. Telefonades i moltes veus amigues. Sopem? Quan tu vulgues però no tornarem a quedar a la Ronda, que sempre acaben dient-me porcades. I pots viure amb mi, sí... sempre i quan em deixes parlar per telèfon tranquil·la i no m'organitzes la vida per fer-te-la més confortable. Sents com trona? Jo només ho sent. I no sé si trona més dins o fora. Jo també conte en segons, i hauria de calcular quants són una setmana, però continue sent de lletres i hui m'he trobat xiquets que no podien escriure'm el seu nom. Faràs olor de trementina? o les aquarel·les no olen així? I sí, et telefonaré a la feina que em parles de vós una estona. I tot això i tot allò aquesta setmana, aquesta setmana que deuria acabar ja.

Brillant...

2006-09-04T00:44:00.000+02:00

Concert a la carta de John Roderick a l'Heliogàbal

[Pushover , The Long Winters]

Equilibri...

2006-08-29T12:21:00.000+02:00

I si faig balanç des de la tornada ni he dormit, ni he menjat, ni he tingut un moment de tranquil·litat. He plorat un poc -que fa la vista clara-, he telefonat molt, he concertat moltes cites -i les que em queden-. I la setmana no ha acabat encara, ni els nomenaments, ni els nervis, ni l'equilibri que a hores d'ara sembla impossible.

Toni i els diables...

2006-08-25T17:44:00.000+02:00

Fa un parell de dies Toni i jo vam fer el primer viatge oficial junts i no el vaig fer baixar del cotxe perquè estava amorrat a l'encenedor, però me n'he adonat que s'ha de tenir paciència fins i tot amb ell.

Jo conduisc, que m'agrada molt, i ell a la meua vora indicant-me el camí. No és de massa parlar i tampoc no m'importa, els seus silencis no se'm fan gaire incòmodes. De tant en tant, m'avisava per girar, per la velocitat i, fins i tot, em calculava el temps que trigaríem a arribar. Però quan vam arribar a Cocentaina es va tornar boget... volia fer-me anar per l'Alqueria i, de sobte, i per la meua fe cega amb ell, em va fer abaixar un camí de terra en direcció un riu. Jo el bonegava però ell, sense immutar-se continuava amb la seua tossuderia: Continua recte. Continua recte.

Després d'una baixada de cabres i la poca visibilitat del cotxe de ma mare, vaig decidir passar del Toni i fer la volta i vaig optar per l'opció més raonable: Per anar a Gandia? Quan passes el port d'Albaida busca Palomar i ja t'ho trobaràs. Sort del meu sentit comú femení i l'opció de preguntar, perquè molt Toni però al cap i a la fi, com tots els hòmens : Calla, que jo sé per on vaig!. Així que, per no començar el viatge amb la típica frase de: Ja t'ho havia dit. Vaig optar per l'opció més salomònica: Tu parla que jo aniré per on voldré.

Després a la nit, sopar de poble on tot queda al criteri del cuiner, revetla amb orquestra i, sobretot correfoc. Foscor, pólvora, dolçaines, fum i rialles, moltes rialles. I és que ací, es viu molt bé.

Una setmana...

2006-08-21T14:07:00.000+02:00

Em queda una setmana, després tot serà començar, endreçar, organitzar, demanar, córrer i esperar, sobretot això, esperar...

I mentrestant em quede amb les converses amb ell, la platja de nit, el soroll dels grills, l'olor del gessamí, el gust del café i la tranquil·litat, sobretot això, tranquil·litat...

Ascensor...

2006-08-11T02:58:00.000+02:00

Això de l’ascensor sempre és un poc claustofòbic, sobretot a l’estiu, sobretot quan és el d’un pàrquing i, sobretot, quan portes una roba una mica escotada i tens acompanyants amb ulls de gripau. I ha passat allò improvable, que l’ascensor s’ha desbaratat entre la tercera i la quarta planta i no hi havia manera d’obrir les portes. Per més (des)gràcia la campaneta d’emergència tampoc funcionava...

Així que paciència i a parlar de l’oratge que sempre és un tema molt socorregut quan no tens res més a dir. Però clar, veient el context, l’espai i el morbo de la situació i, sobretot els acompanyants l’opció proposada d’anar llevant-se roba "per la calor" era d’allò més secundària. Així que Núria, mig piripi, comença amb rialletes i carasses i, de sobte me n’adone que no m’agraden les sabates horteres del castellanet de cabells engominats ni tampoc la combinació de pelets i cadeneta d’or de l’altre que com a mínim –i sense faltar el respecte- eren d’Hortaleza.

No tinc sort ni amb això, per una vegada que em quede tancada amb un parell d’hòmens a un ascensor no s’assemblen al Nicolas Cage i és que amb homenarros com aquells, millor que deixe la líbido on la tinc ara, pels peus, pels peus...

Made in Taiwan...

2006-07-30T18:58:00.000+02:00

Després d'unes vacances sempre hi ha una tornada, i aquesta tornada ja és per si mateixa una experiència ben dura. No m'agrada tornar de vacances i a la meua rentadora tampoc, ni al taxista que va quedar desrenyonat fent-se el fort per pujar la meua maleta al maleter del cotxe. Li vaig dir que portava tres hòmens esquarterats i... crec que s'ha quedat amb la meua cara.

No m'agrada tornar de vacances i no m'agrada desfer les maletes, no m'agrada adonar-me que la salsa de gerds ha vessat i tot va pudereta "de bosc" i, no m'agrada haver d'anar al súper per poder posar alguna cosa menjable a la nevera. No m'agrada tampoc endreçar les coses, i no m'agrada perquè mai no sé per on començar.

Però, el pitjor de tornar de vacances, sense cap mena de dubte, és trobar-te la casa plena. I això és, exactament, el que em va passar quan vaig aconseguir obrir la porta i em vaig trobar quatre parells de sabates que em donaven la benvinguda. Quan vaig poder tancar la porta -penseu maleta i sabates-, em vaig adonar que hi havia quatre taiwanesos somrients fent-me reverències des del menjador...

Què collons faig jo ara?.- vaig pensar mentre em passava pel cap fer mitja volta i escampar el poll. Raona, tu vius ací .- em vaig dir. I, decididament, vaig anar cap a ells pensant si quan arribara al menjador em posarien collarets de flors, m'aplaudirien o em farien fotos i el pitjor va arribar... tots quatre van començar a fer-me besos, desmuntant-me la meua idea de donar-los la mà -per allò del poc contacte dels asiàtics-.

Em van fer seure al meu sofà i van desaparéixer tots direcció a la cuina per tornar amb una ampolla de xampany francés que em mostraven com si formaren part d'un aparador del Precio Justo.

I després d'un parell de dies amb ells, he de dir que la convivència és ben curiosa, però els realment encuriosits deuen ser el veïns, que de veres que amb tant de tràfec en aquesta casa deuen estar ben al·lucinats.

De Països Baixos...

2006-07-28T21:06:00.000+02:00

De Brussel·les a Bruges, de Bruges a Gant, de Gant a Lieja, de Lieja a Maastrich, de Maastrich a Anvers, d'Anvers a Mechelen, de Mechelen a Breda, de Breda a Rotterdam, de Rotterdam a Waterloo, de Watterloo a Utrech, d'Utrech a Alkmaar, d'Alkmaar a Gouda.... i tot això passant per Lokeren, Hoek van de Dijk i Tienen.

Formatges, mapes, bronzejador, Lupo i Sensei, cervesa, Menphis, molins, canals, districte roig, Xavi, terrasses, "no anem bé", steak, coffeshops, High, mercats, carpes, Jeff...

Descursetador, desencursetador o altres variants...

2006-07-13T19:37:00.000+02:00

Estimadíssim Carabasseta -ara pseudonimitzat "Naps & Cols"-,

Li demanaria, si és que alguna vegada m'ha estimat, que deixara de torturar-me amb les seues missives enverinades que fan pudor de fem. Sóc com sóc i sóc, com vosté m'ha fet ser, així que deixe de retraure'm coses que ja no són assumpte seu i visca feliç al seu món de gerundis perfectius.

No cal tampoc que ara m'explique romanços de canalons ni de beixamels perquè vosté mai ha vist el meu foguer de prop. Tampoc cal que abandone la seua tasca gramatical per dedicar-se a l'art del conreu de productes d'horta, ja li vaig explicar -no fa massa temps- que a la meua dieta ja no entren ni carabassetes, ni carlotetes, ni albergínies ni cogombres. I, si algun dia tinc necessitats vitamíniques triaré les hortalisses jo soleta. No és necessari que li recorde que malgrat eixir-me les peces macadetes, després d'adobar-les, cuinar-les i pair-les, a llarg termini, no fan cap mal gustet.

Per altra banda li recorde que per vosté ja no n'hi ha replà, ni catifa, ni balconet, ni gintònics, ni ducados, va menysprear les meues claus lligades acadèmicament i ja he trobat qui vinga a mantenir-me la falguera verda i lustrosa.

Finalment, li pregaria deixe d'il·lusionar ma mare o l'obligaré a fer de fadrí el proper Nadal.

Si vosté troba que no he estat suficientment clara, avise'm i li ho recordaré en un dinar que tenim pendent, evidentment vosté el pagarà i jo triaré el que menge,

(Des)atentament,

Com la fel...

Cursets...

2006-07-09T23:48:00.000+02:00

Estic encursetada, qui em descursetarà?

El descursetador que em descursete

bon descursetador serà...

[Lift me up de Moby]

6...

2006-06-24T20:47:00.000+02:00

Fa uns anys jo anava amb un xic que només vivia. Un xic encissador amb ulls de gat i una dèria malaltissa per fer sempre tard. Aquell mussol sempre feia gust de café i sempre buscava coves per gronxar-se davant de vides quotidianes. Tenia somnis que es negava a viure i parlava amb mil veus sota les quals s'amagava. Tot, tot, tot... va ser un gran teatre, que ara, em fa riure molt.

I això és perquè anit, Xavi em va fer un regal que em va fer tornar a les matinades que el portava a casa després de tancar bars i bars... i és que en la intimitat era un xic molt divertit.

Jo tampoc t'espere...

2006-06-19T20:56:00.000+02:00

Supose que per això em furgarà el dimoni durant la nit, però que hi farem si sempre he tingut sang republicana.

Després d'eixir...

2006-06-18T21:02:00.000+02:00

Després d'eixir de casa vas deixar d'estar preocupat per mi. Crec que feies com si ens trobàrem quan coincidíem pels carrers estrets del barri i jo crec que em feia la trobada per tu. Mai vaig tenir la certesa que et preocupava prou, sempre em repeties una i altra vegada que no estaves fet per estar lligat a ningú. I, altre dia, em vas dir que en la vida real, jo no t'aguantaria ni una setmana i tenies molta raó...

Crònica dels primers dies del mundial...

2006-06-12T19:28:00.000+02:00

Respirem -o es respira- mundial de futbol per totes bandes? Jo no sé vosaltres, però jo ho he notat a:

Botigues de roba que ofereixen moda "mundialera" en forma de samarretes -ací també inclourem revistes i publicacions dominicals de les més diverses tendències- Bé, a National Geographic no...-
Centres d'electrodomèstics i electrònica que tracten de vendre televisions de plasma com si de butifarres es tractara.
Pissarretes dels bars bars i pubs que ofereixen happy hour durant les hores dels partits.
Però, sense cap mena de dubte, on més ho note és a ma casa.

Primer, i aclarint el tall, hauré de dir que m'agrada el futbol però no les botigues de roba, així que no em suposa cap problema que hi haja aparadors i aparadors simulant cerimònies d'inauguracions perquè no entre a una botiga si no és per necessitat vital i extrema. Pel que fa a les televisions de plasma ja és altra història, perquè agradar-me, m'agraden. Però, parlant en el suposat cas que trobara diners per poder-me'n comprar una, hauria d'entrar ella i eixir el sofà, el meu llit, la nevera, l'armari i jo. I, això no és plan, la veritat... Concentrem-se però, en els bars, restaurants i pubs de happy hour... Govern autonòmic asturià, demane amb la meua modesta opinió que facen un referèndum per l'autodeterminació del Principat d'Astúries abans que acabe el mundial. Les raons evidents, els motius obvis... i és que l'Asturias Patria Querida uneix molt i agermana tothom.

I ara, em centraré, sinó m'escapolisc com habitualment, en el que realment m'interessa: el Raval, la finca de veïns i, ma casa.

Començarem dient que viure al Raval ja resulta d'allò més multicultural i que no importa que baixe al carrer amb espardenyes, per depilar i en bragues perquè sempre hi haurà alguna "ètnia" que competisca amb la vistositat amb les meues cames. Així que, si prenem la meua escala com a mostra cutre -però digna- de la UNESCO podem trobar-nos:

La missa cantada de les filipines diumenges al matí i el posterior karaoke dels marits -amb Tom Jones i Delilah-.
Els crits malsonants quan una criatura del quart assatja per trompetista.
Les fetes fashions-electròniques de la botiga de vinils per promoure dj's diversos.
El rastafari -mon amour- de baix que em regala núvols de maria que ensume quan estenc a ritmes de No woman no cry.
El perrear, sense compasió, dels hispanocaribenys mentre fan dissabte -qualsevol dia de la setmana-.
I les cobles piquerianes de la senyora Antònia, que tot i fer ja caloreta encara no s'ha tret ni la bata ni els rulos i que continua agranant l'escala compulsivament.

I ara..., ara arriba el mundial.

I amb l'arribada del mundial, hem de ser solidaris, globalitzadors, multiculturals i mestissadors i, sobretot, bons veïns. Així que:

Ens vam pintar amb boges i cendra cara i cos per celebrar la primera participació mundialera de Trinidad i Tobago.
Vam resar unes oracions i vam beure la sang daurada i quilmada -de Quilmes- cent vegades a Sant Maradona abans del partit i vam celebrar amb molta joda i quilombos diversos l'estrena de l'equip albi-celeste.
Vam voltejar l'illa de cases dalt un camionet de l'equip de Barcelona neta -ja se sap que són de molt verd i groc-. Que ni els equips acústics del Carlinhos Brown.
I al partit del Japó, ai al partit del Japó... Ni cridar, ni picar mans, ni cantar -jo només recorde un trosset de Heidi-. Només vam fer reverències i vam aclarir conflictes arbitrals posant-nos un taparrabos, ficant-nos a un cercle i tirant-nos sal per dalt els muscles. Això sí, sempre i com a requisit imprescindible, somrient molt i fotografiant-ho tot.

I queda un mes, Senyor Meu, queda un mes....

Absència i el fals enyor...

2006-06-11T15:18:00.000+02:00

Divendres, per fi, va eixir de casa deixant-me les claus al rebedor... I he canviat mobles com a mesura de teràpia alternativa. S'ho ha emportat tot, només m'ha deixat unes peces de fruita i un enciam envoltat de diari que demana clemècia entre pàgines econòmiques. S'han acabat les escoltes i el parlar xiuxiuejant. Els prejudicis davant la meua vida de menjar poc i dormir menys i és que alguns no se n'adonen de la missa la meitat. No tornaré a veure el seu pijama ratllat, la seua llibreta roja i no tornaré a trobar el Word personalitzat amb els seus criteris. No enyoraré la seua boqueta de pinyó fent comentaris caústics del que no sap i podré passejar-me en bragues -que ja ho feia- sense que em diga que tinc un pèl més llarg que la resta a la sofraja.

Podrà viure sense saber que no està cuidant-me? Sense furtar-me les bosses de brossa al matí? Sense pagar-me cada café com si d'això depenguera la seua vida? Podrà dormir pensant si he passat o no el forrellat? o si se m'obliden les ulleres damunt la taula? No sé si la falguera superarà la seua absència nodridora hidràulica -jo sí-....

Ara arribaré a casa i la trobaré buida, no veuré el seu raspall de dents a la pica del bany, no tornaré a veure mai més la Primera ni Antena 3 -vaig a desintonitzar-les-. No tornaré a veure ombres a la meua esquena ni aquelles espardenyes marrons. No tornaré a rebre telefonades si arribe una mica tard a casa, ni aquell atén-me com a paraula clau de tota conversa. Suportaré l'absència de tantes atencions?

Jo crec que sí, jo crec que sí..... i ara, després de quatre mesos.... per fi, estic sola.

Sendra vola....

Més enllà de la teua ombra...

2006-06-05T18:02:00.000+02:00

El soroll al caure les boles de vidre marcarà el ritme que esdevé la màgia dels moments on, només el que importa, són els detalls que es dibuixen més enllà de la teua ombra.

I seguim...

2006-05-30T12:42:00.000+02:00

I seguim, ja que no escrivim, escoltant música.... i perdent-nos per ací aprofitant que sempre ve de gust una cerveseta. Sonen els Arctic Monkeys .

[ The view from the afternoon dels Arctic Monkeys]

Tanta gent, tan poca...

2006-05-15T20:31:00.000+02:00

Tanta gent, tan poca com les màgies que es revelen per treure del somni aquells que encara gaudien tancant els ulls. Religió sense ètica, control freak, bategar...

Tanta gent, tan poca com perdre l'alé a l'únic vol, com deixar esmicolar el temps en vigílies inesgotables. Bitllet sense taxi, aterrar en desitjos, plorar...

Tanta gent, tan poca com assecar-se la gola pel silenci, com passejar entre pallassos i ballarines amb els ulls embenats. Recorde que em recordes. Llana, talons, purpurina, agradar...

Tanta gent, tan poca com el gust de menta, la textura de la merenga, el vent de les paraules filtrant-se a cau d'orella. Sospirs al bescoll, olor de cireres... quan hi ha tanta gent, tan poca.

32...

2006-05-13T00:00:00.000+02:00

I el pixorro em regala un rellotge...

Sense comentaris!